El cuarto fosc

L’escola que estava ubicada en un pis del mateix carrer on ella vivia, tenia una cuina. Era petita i estreta, amb una finestra menuda que gairebé no deixava entrar la llum per la brutícia acumulada durant anys en el vidre. Si et fixaves, podies veure les empastifades de les mosques i algun mosquit esclafat i de tan en tan algun escarabat negre es passejava per damunt dels vells fogons. Del sostre penjaven teranyines que es movien quan una mica d’aire entrava des de el carrer. Aquest espai era on les nenes desaven les seves bosses de tela amb les labors amb uns penjadors adossats a la paret. Hi havia una pica de marbre, que en algun moment de la seva existència hauria estat de color blanc, on una galleda d’estany recollia l’aigua que gotejava de una aixeta vella i rovellada. I aquesta era l’aigua (la de la galleda) que tenien que veure tots els nens i nenes de l’escola, fent servir el mateix got de vidre. Aquest espai brut i sòrdid era el preferit de la professora per castigar als nens i nenes. Els arrastrava fins a dins i tancava la porta. El terror que varen viure alguns d’aquells infants, avui encara els passa factura.

L’escola de Donya Dolores

La nena tenia sis anys el primer dia que va trepitjar l’escola de la mà de la seva mare. Portava una petita cartereta de cartró amb dibuixos i dins un plumier de fusta de dos pisos amb llapis de colors, una goma d’esborrar de color verd, un llapis per escriure amb ratlles de color groc i negre i una maquineta per fer punta. Va obrir la porta una dona vella, arrugada i corbada, amb unes ulleres de cul d’ampolla, fumades i que feien una mica més grans aquells ulls petits i enfonsats com dues ratlles dibuixades sota el front. Es deia donya Dolores i les seves mans llargues i primes  van agafar la ma petita i grassoneta de la nena i la van separar de la ma de la seva mare fent-la entrar dins de l’escola.

L’escola estava en un pis. S’havien tirat les parets que separaven les diferents estances  i s’havien instal.lat uns separadors de fusta i vidres glaçats per dividir la classe dels grans i la classe dels petits. A l’escola anaven nois i noies, però separats per els tàbics de fusta. Els pupitres de fusta amb bancs adossats, tenien una tapa que s’aixecava i servia per guardar dins els quaderns i els llibres. A la part superior de la taula hi havia un espai per a deixar el llapis i que no rodoles per el taulell (més tard sabria que fer rodolar el llapis  i fer soroll, era castigat amb un cop de vara al palmell de la mà)  i un tinter blanc de porcellana incrustat en un forat i que Donya Dolores omplia de tinta abocant-la d’una ampolla de vidre a les taules de les noies més grans que escrivien amb ploma i plomilla.

L’Escola Pegaso

Quant vaig voler incorporar-me de nou al mon laboral, vaig descobrir que el món havia corregut molt de pressa. Els canvis que s’havien produït, eren per a mi insalvables. De les maquines d’escriure de teclejar s’havia passat a les elèctriques. El Typex havia desaparegut perquè una tecla esborrava les errades ortogràfiques. La taquigrafia havia passat a millor vida i s’utilitzaven gravadores per “dictar” a la secretaria. La comptabilitat ja no es feia a mà, sinó amb un Pla Contable General que a mi em sonava a xines i els ordinadors havien entrat als despatxos.

Davant aquest “progrés” jo m’havia quedat completament desfasada. Potser era massa tard per tornar a agafar el tren. El plantejament que em vaig fer, va ser reincorporar-me al mon de l’ensenyament per obtenir una nova titulació que es deia Graduat Escolar (el meu flamant títol Comerç Mercantil ja no servia). I així és com vaig entrar a l’Escola de Persones Adultes Pegaso.  Em vaig adonar que també en el mon de l’ensenyament moltes coses havien canviat, sobretot en la part de les matemàtiques i la gramàtica. Vaig necessitar fer un curs de pre-graduat per pogué posar-me al dia. I per fi vaig aconseguir la nova titulació de Graduat Escolar.