Hi havia una vegada un nen molt estudiós, però una mica capsigrany. No era pas intel·ligent, però sí que era molt sorrut i quan una cosa se li creuava entre cella i cella no parava fins sortir-se amb la seva. Però tenia un problema molt greu que els seus pares adoptius no van pogué mai corregir: era mentider de mena. Un dia al matí, la mare sortí de casa quan encara era fosc per anar a missa de matines. Al arribar al carrer gran es va trobar a la tia Amèlia, que tenia fama de ser “bruixa” -coses dels pobles- i li va explicar entre plors i sonades de mocador el problema tan gran que tenien amb el seu fill Marianico. La tia Amèlia li va donar un petit flascó.
– Dona-li un parell de gotes cada dia amb el got de la llet.
– I amb això deixara de dir mentides, cada cop que obra la boca?
– No, però cada cop que digui una mentida l’ull dret se li girara
I així ho va fer la mare. Molts van ser els flascons que li va tenir que demanar a la tia Amèlia, però aquell “defecte” del seu fill no va pogué corregir. Aquell nen, ara ja, fet tot un home de profit, governa un país. Qui ho diria!. Com tot polític que s’aprecii, a pujat a cop de mentides, de promeses incomplides, de fer-se el longuis, d’escampar la porqueria cada cop que veia trontollar el seu estatus. I l’ull dret el te permanentment capgirat.
Rocalo Blog 