NIT DE NADAL

NIT DE NADAL

Jo vull la taula parada
com el temps que era nin,
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.

Sols vós i jo, la serventa,
tornem al casal antic;
tots els altres se n’anaren
i mai més han de venir.

Guarniu la taula ben llarga,
que hi càpiguen grans i xics,
que ha nascut el Fill de l’Home,
i és nit de goigs esta nit.

Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.

Poseu un cap de taula
la cadira del padrí,
i en l’altre cap la del pare,
i la de la mare al mig.

A vora d’ella la trona
de mon germanet petit;
jo m’asseuré a l’altra banda
com en temps que van fugir.

Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre
quan la mare va morir.

I aneu’s-en lluny, la serventa,
que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’ànima
amb els records d’aquí dins.

Jo el rostre damunt la taula
posaré ben abscondit
entre els braços que no troben
ningú que estrènyer ací.

Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estés entre els vius.

La ventada en les escletxes
farà l’udol del mastí
amb qui a l’escó m’adormia
abraçats com dos amics.

I per sobre de ma testa
la remor haig de sentir
de la gàbia trista i sola
que mou el vent d’esta nit.

I en la paret els filferros
veuran mos ulls enrogits
com els barrots d’unes reixes
que passen sens mai finir.

En tant sentiré per fora
com tresca la gent feliç
sonant ferrets i guitarres,
que el goig per tots sobreïx.

I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.

I, ai, que la mare no ha d’ésser,
sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava,
i ara trencat i ennegrit!

Àngel Guimerà

Aquell Nadal del 2020

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula. Com cada any, unes setmanes abans de Nadal, faig neteja general, tal com ho vaig veure fer, a la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”.

I això és ho que està provocant aquesta maleïda pandèmia, que les famílies no ens puguem ajuntar més de sis persones, que sí ho fem i no som “grup bombolla” o convivents, haurem de dinar amb les mascaretes posades i només treure-les amunt i avall, per anar obrint la boca perquè entri la cullera o la forquilla o per anar bevent, no podrem fer brindis ni cantar nadales, haurem d’obrir el balcó o les finestres per ventilar la casa, no podrem estar junts més de dues hores i per tant, els torrons cadascú se’ls haurà d’endur i menjar a casa seva i sobretot, res de sortir a pair el dinar passejant al capvespre. Abans de les deu tothom a casa, que hi ha toc de queda i surten els mossos a controlar que tots estiguem tancadets i tapadets a casa nostra. I això és el Nadal que recordarem d’aquí uns quants anys, d’aquest maleït

RosaC.L.
Desembre 2020