Tag Archives: El meu barri

L’escala

Estàndard
L'escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Read the rest of this entry

Anuncis

Adéu cinema, adéu!!!

Estàndard

cinemaFeia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes de barri, van anar desapareixent paulatinament per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

Ens varem adonar que això també s’estava acabant. Potser sí, que els caps de setmana les sales deurien d’omplir-se molt més que no pas un dimarts a las quatre de la tarda. Potser sí que encara deu haver persones que gaudeixen de la màgia del cinema en una multi sala, però fins quan?

Martina del Clot

 

Perquè escric sobre el barri?

Estàndard

20151126_115125_PanoDes de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar. Read the rest of this entry

La literatura no la hace quien escribe sino quien la lee

Estàndard

mujeres escritorasAlgunas personas dicen de mi que soy escritora, porque escribo. Falso. Llevo un blog personal donde intento plasmar mi memoria, mis recuerdos…, pero siempre he tenido curiosidad por saber si alguien lee lo que publico, porque curiosamente nadie deja nunca ningún comentario, ni para bien ni para mal. Escribo en un blog compartido por otras mujeres donde cada una de nosotras plasma sus sentimientos y sus emociones, sus sueños, realizados o no. Quizás suena un poco extraño ya que un blog acostumbra a ser algo muy “personal” e “individual”, pero de momento llevamos funcionando más de cinco años y seguimos ilusionadas con el trabajo que estamos realizando. ¿Alguien sabe de un blog que haya durado “activo” tanto tiempo?

Y a pesar de todo lo anteriormente expuesto no me considero una “escritora”, por mucho que algunas personas quieran darme este calificativo. Porque la literatura no la hace tanto quien escribe como quien lee (esta frase, por desgracia, no es mía). Y sin embargo… escribo.

Hacia mucho tiempo que no podía escribir, mi musa se había esfumado. Hace unos dias,  visite una librería muy especial: Pebre Negre. Es una cooperativa regentada por Maite -hija de una amiga mía- y sus compañer@s-soci@s en la nueva aventura. Nos enseño el local, una vieja planta baja de la calle del Clot, en la que han invertido mucho trabajo y mucha ilusión y eso lo detectas en cuanto cruzas el umbral. No se si por las vibraciones positivas que me transmitió el lugar o quizás por una frase que Maite dijo: “yo sí que te sigo en el bloc”, y que me dejo gratamente sorprendida. Lo cierto es que esta noche me he puesto a revisar la carpeta de “Mis documentos” en el ordenador y he encontrado esta pequeña joya que quiero compartir -o no- con toda aquella persona que descubra este bloc. Hoy de nuevo mi imaginación vuelve a funcionar.

Los libros que no existen

Escribir es fácil. Basta abrir el procesador de textos, hacer como que no ves el abismo blanco que se abre ante los ojos, y lanzarse con la esperanza de que todo va a salir bien.

Pero no sale bien.

Y suprimes y cortas un párrafo y lo pegas dos páginas más adelante por si allí se salva, y suprimes… Y miras el texto de cerca y de lejos y lo odias y lo quieres y te enfadas con él y lo castigas a estar sólo en la carpeta más triste de “mis documentos”.

Y afuera brilla el sol, llueve, hace frío, calor, sales, entras, la gente habla contigo, y hasta te ríes sin que se note que te escuece por dentro el archivo de la carpeta triste.

El día que logras poner el primer punto final, sabes que sigue faltando algo. Y mueves errático el cursor por las letras, maldiciendo al ordenador por no saber detectar las constantes vitales de un texto; porque a lo peor te ha salido un texto muerto. Y la única manera de saberlo son los lectores; y cuantos más, mejor.

“Un libro no existe en tanto alguien no lo lea”; lo dice Ana Mª Matute. Y lo que escribe la Matute es verdad.

Y asumes que el archivo guardado en la carpeta triste con su punto al final es un texto que no existe. Porque la Literatura no la hace tanto quien escribe como quien lee. Ese lector que habla con el texto, y le cuenta sus penas, sus alegrías, y que lo mezcla con sus recuerdos, con sus amigos, y lo adapta a su forma, se lo apropia.

Deja de importar lo que el escritor quiso decir y lo que el texto dijo al escritor. Importa lo que siente el lector.

Carmen Martín Gaite confiesa que “Leyendo tesis doctorales y comentarios de amigos sobre mi obra me he enterado de muchas cosas que me explican lo que quise decir, que me regalan otros puntos de vista”.

En manos del lector el texto puede volverse mágico. Vive por su cuenta, habla por su cuenta y va adquiriendo sentidos que el escritor nunca pensó; magia.

Por eso es tan cierto lo que afirma Ana Mª Matute: “[…] nunca nadie lee el mismo libro”.

La lectura es entonces creativa.

Un libro no existe en tanto alguien no lo lea

Y si la lectura es creativa, las diferencias entre escritor y lector se diluyen. Los dos inventan, recrean, imaginan, crean. Y es que todos llevamos por dentro un escritor.

Porque sin narrar es imposible la vida. Lo que nos pasa nos lo contamos a nosotros y a los otros; lo adornamos, fabulamos, metemos bajo una elipsis lo que no queremos saber ni que nadie sepa…

Ya lo dice Carmen Martín Gaite: […]Percha de cuentos somos, pararrayos de cuentos. Unos amigos te llevan a otros, unos cuentos a otros, todo se engancha y enreda. Es literalmente el cuento de nunca acabar. […], los cuentos andan sueltos por la calle. Se trata simplemente de recogerlos o no. […] Todos tenemos mucho cuento y que no falte”.

Escrito por Laura Rivas Arranz
Publicado el Domingo, 11 Mayo 2014
*Laura Rivas es autora de Rompecabezas, ebook que puedes descargar desde aquí.

http://www.literanda.com/el-blog-de-literanda/166-los-libros-que-no-existen

Carta a una amiga

Estàndard

terratEstimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. Read the rest of this entry

Nadal del 62: La gran nevada

Estàndard

Aquest any s’ha celebrat el 50e aniversari de la gran nevada i per aquest motiu he volgut recordar com va ser el “meu” Nadal del 62. Espero que os agradi.

clotplaafontisegubarcelonadic1962

Plaça de Font i Sagues (Clot)

 Era nit bona i la mare i jo algun cop baixàvem a casa de la seva amiga, la Consol,  a veure la televisió. Jo tenia nou anys i fins els catorze no va entrar la TV a casa nostra. Aquell dia anàvem a veure el programa que presentava Franz Joham i Gustavo Re, “Amigos del Lunes”, un programa de música, àstecs còmics i allò que en aquells anys s’anomenava: “varietes”, on hi cabia des de un número de màgia, fins a un numero de contorsionisme.

Quant ja portàvem una bona estona i a punt de pujar a casa, em van agafar ganes d’anar al lavabo, que estava a fora, a la galeria, i vaig veure alguna cosa estranya al mirar cap al cel. Estava tapat de núvols, però tenien un color vermellós. Hi havia una claror estranya, tot i ser més de mitja nit. Al mirar la taulada de la fabrica del plom que hi havia davant de la nostra finca i vaig veure que un mantell blanc l’havia cobert. Al mirar als patis interiors vaig observar que també estaven cobert d’una catifa blanca. No m’ho podia creure. Era la primera vegada que veia nevar. Vaig entrar dins de la casa xisclant d’alegria i dient a tothom que estava nevant. Primer em van mirar amb la cara arrufada, com si allò formes part d’alguna de les meves entremaliadures i finalment vaig fer-me escoltar. Vam sortir tots plegats a la galeria i encara recordo l’expressió de les seves cares mentre allargàvem la ma, incrèduls, de que aquells flocs blancs i esponjosos que queien, era realment neu, i allà que ens varem quedar, sense tenir en conta el fred que estava fent i contemplant aquell espectacle meravellós. Read the rest of this entry