Dos pics i repico ó el pis del segon segona

Ens havíem quedat al replà del segon segona, es a dir davant la porta de casa. La distribució dels habitatges era la mateixa, tret dels entresols i dels tercers, que d’un pis havien fet dos.

L’entrada era el rebedor, molt espaiós, on hi havia un paraigüer, moble que com el seu nom indica, servia per deixar els paraigües i penjar els abrics i les jaquetes quan entraves a casa.   Era un moble de fusta molt gran,  amb un gran mirall, uns penjadors amb diferents braços per penjar la roba i unes anelles a la part baixa on posaves els paraigües molls.  L’aigua que regalimaven,  es recollia en una cubeta de llautó que tenia a la part baixa. Era l’espai de la casa on acostumava a organitzar el meus jocs i a interactuar amb la nena del mirall. Però un dia els pares es van desfer d’ell  i van posar un “taquillon”  i una banqueta molt rococó. I la nena del mirall va desaparèixer. A banda i banda del paraigüer, hi havien dues cadires de fusta negre amb el seient rodo, eren les més bones de la casa i nomes les portàvem al menjador quant venien visites.

En una racó i collat a la paret hi havia el comptador de la llum. Cada mes venia un senyor de la companyia per anotar amb un llapis lligat amb un cordill al comptador i en una cartolina el consum que havíem realitzat. A sota dels comptadors hi havia un prestatge amb un test de vidre molt bònic que semblava de marbre amb unes flors dibuixades i una bola tambè de  vidre en la seva part superior. Aquesta bola tenia unes marques d’uns cromos que havien estat enganxats i desenganxats més tard i s’avien endut la pintura de purpurina platejada de la bola, però tot i així es podia veure el perfil dels cromos que havien estat enganxats.

Al mateix rebedor hi havia una porta que donava a la sala-alcova, l’estança més gran de la casa, on dormien els  pares. Hi havia un llit de matrimoni amb un capçal de barrots gruixuts de fusta fosca.  A banda i banda  dues tauletes de nit i,  com no podia ser d’altre manera, un sant crist penjat a la capçalera. Encara que els pares no eren practicants, mes aviat ho contrari,  m’obligaven anar a missa tots els diumenges. També hi havia la màquina de cosir de la marca Singer, amb un calaix per tapar-la quan havies acabat de cosir,  els calaixets plens de fils de molts colors, agulles de cosir, de cap, imperdibles, tisores, botons de totes les mides, formes i colors, serrapolleras, betes i cintes, didals, cinta mètrica, guix, una ampolleta d’oli per la maquina… i el toc personal de la mare, una cortineta de tela (de les que portava el pare de la fabrica amb tara) estampada de flors per protegir-la de la pols.

Completaven el mobiliari un armari de dues portes i la calaixera, un moble amb grans calaixos de fusta negre. A la part superior sempre hi havien fotografies familiars en el seu marc corresponent. Dins els calaixos es guardava la roba de la llar i la roba de diari. Però l’últim calaix, el més petit de tots, era el millor. Allà estaven guardats els meus “tebeos” (ara es diuen còmics) del Jabato, el Capitan Trueno, Azucena, TBO, Pumby i els de Hazañas Belicas que llegia el pare. Quan feia bon temps, m’agradava escampar-los per el terra de la sala i jo estirar-me damunt i anar mirant, ara un ara l’altre. Això evidentment era motiu de batussa.

L’escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Adéu cinema, adéu!!!

Feia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes de barri, van anar desapareixent paulatinament per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

Ens varem adonar que això també s’estava acabant. Potser sí, que els caps de setmana les sales deurien d’omplir-se molt més que no pas un dimarts a las quatre de la tarda. Potser sí que encara deu haver persones que gaudeixen de la màgia del cinema en una multi sala, però fins quan?

Martina del Clot

 

Perquè escric sobre el barri?

Des de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar.

Carta a una amiga

Estimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat.