El pessebre de la plaça del meu poble

Com cada any, un nou pessebre de disseny a florit al mig de la plaça gran del meu poble. Com cada any, hi ha opinions per donar i vendre, però la majoria de veus que es poden sentir per les botigues, carrers i locals són en negatiu, fins i tot malsonants:
– Per fer aquest nyap, podien haver-se estalviat les peles!!!

– Doncs, jo prefereixo el pessebre tradicional. No em recorda gens ni mica el Nadal!!!

– Això és que ens volen prendre el pèl. Quina bajanada!!!

– Sembla un abocador, això!!!

– Demà quan passi el camió de la recollida de trastos, segur que s’ho emporta a la deixalleria.

I així cada dia….

Avui he anat a contemplar l’obra de l’escenògrafa Paula Bosch, la creadora del pessebre. Segons ens explica ella mateixa: “—l’ambient nadalenc hi és ben present en el muntatge, encara que no és, ni de bon tros, allò que podríem anomenar, convencional”.

Bojeria Nadalenca

S’apropen les festes nadalenques i com cada any entrem a la roda consumista dels regals: Tió, Pare Noè, Reis… Però aquest any hem aconseguit sortir-nos de la roda. Dins del context familiar, es va proposar de fer l’Amic Invisible el dia de Nadal.

A tots ens va semblar una gran idea. En lloc de comprar un regal per a cadascú, tan sols hauríem de rumiar quin regal comprar per a una sola persona de la família. Es va fer un sorteig per saber a quí de la familia ens tocaria de fer el regal. Si et sortia el paper amb el teu nom, es tornava a fer el sorteig. Finalment es va consensuar un màxim i un mínim per la despesa.

Desitjo que aquesta petita experiència us pugui servir -potser per aquest any ja arriba tard- per les pròximes festes nadalenques i pugueu gaudir de més temps per estar amb la família.

Nit de Nadal de Joana Raspall

Escudella i carn d’olla

Aquests dies en que tothom corre frenètic per el carrer, de botiga en botiga i amb la targeta de crèdit traïen fum, no puc deixar de comparar-los amb els dies de la meva infantesa. Recordo que l’àpat de Nadal era tota una festa a casa nostra. Jo era conscient que els preparatius començaven quant l’avia i la mare buidaven l’armari del menjador per neteja tota la cristalleria i la vaixella – que nomes sortia a taula un cop a l’any-.

Aleshores els meus ulls d’infant s’enlluernaven veient aquelles meravelles que les dones de la casa guardaven en tanta cura al fons de l’armari. Els plats els havia aconseguit l’avia comprant paquets de detergent per la roba. Per cada paquet comprat et regalaven un plat. Les copes de cava les havia comprat la mare a uns magatzems on tenies que portar unes llibretes amb uns cupons que et donaven a les botigues del barri quan anaves a comprar. Me n’havia fet un fart jo d’enganxar cupons. I llavors sortien d’aquell meravellós armari les peces de vidre que l’avi havia portat de la fàbrica on treballava: el càntir vermell amb dibuixos geomètrics de color blanc, el peix de colors, la sucrera de vidre de color àmbar, dos gerros de color blau amb sanefes platejades… s’acostava Nadal.