Category Archives: Altres contes

Escrits literaris propis i d’altres autors

Guiza

Estàndard

Egipto_4175La Montse, una enamorada d’Egipte i de la seva història, ha vist realitzat el seu somni; visitar la piràmide  de Giza. Les agulles del rellotge es desplacen molt lentament. Els turistes esperen al guia al saló de l’hotel. Les flames d’un agradable foc, consumeixen els troncs en una dansa infernal.

Finalment el guia fa acte de presencia. La seva cara no augura res de bo. Es refrega les mans una i un altre vegada amb un mocador que ha conegut temps millors. Es disculpa per el retard i els comunica que no es podrà realitzar l’excursió programada, per causes alienes a la seva voluntat.

La piràmide “ha desaparegut”. S’ha enlairat com una nau espaial i s’ha perdut en la immensitat del firmament. Sembla ser que, l’estrambòtica teoria de que les piràmides van ser construïdes per essers extraterrestres era certa. Però no cal que es preocupin que se’ls retornaran els diners de l’excursió.

Rosa C. L.

Anuncis

L’excursió

Estàndard

imsersoEn Joan Vistabona ha acabat la carrera de periodisme, te la seva primera feina en un diari i la seva primera entrevista . L’ han encomanat entrevistar a la Roser Mitxavida, una encantadora avia, perquè li expliqui la seva experiència amb el famós assassí Victor Matamala. I mentre prenen un deliciós te asseguts a la saleta d’estar, la Rose Mitxavida comença la seva narració.

Fa alguns anys es va posar de moda en les agencies de viatge, oferir sortides d’un dia amb dinar inclòs, per anar a visitar algun lloc històric del país amb una guia, que desprès, durant el dinar,  intentava vendre’t una manta elèctrica en ple mes d’agost, un joc de coixins que curaven els dolors cervicals o una bateria de cuina que trigaves gairebé dos anys en pagar amb la teva pobre i miserable paga de pensionista.

Aquell dia desprès de dinar varem pujar tots al autocar per fer el viatge de tornada. Havia començat a ploure i el nostre guia, en Victor, ens va comunicar que la xerrada la faríem tranquil·lament asseguts al autocar. Vaig pensar que aquell dia no m’escapava de “sentir” la xerrameca del guia-venedor de mantes elèctriques. Però un cop l’autocar en marxa, en Victor ens va encanyonar a tots amb una escopeta amb el canó retallat i ens va ordenar deixar en el passadís de l’autocar tot el diner que portaven a sobre, rellotges i joies. Read the rest of this entry

Un altre Sant Jordi

Estàndard

dracEl que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la seva narració amb una condició: que mai l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís.

Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar. Read the rest of this entry

Hi havia una vegada

Estàndard

Hi havia una vegada una nena a qui li agradava molt que la seva avia l’expliques contes que se inventava mitjança un joc que havien ideat entre les dues. La nena deia quatre paraules i l’avia havia d’explicar una narració on sortien les quatre paraules, i eren narracions com aquesta:

Hi havia una vegada una tortuga enamorada de la lluna i cada nit pujava del fons del mar i esperava amb ànsia veure-la sortir. I tota la nit, fins l’albada, es quedava tirant-l’hi floretes i recitant poemes que anava improvisant sobre la marxa.

Com que la nit la passava en vela, dormia durant el dia. Es tancava en clau dins de la seva closca perquè ningú la molestes. Però tan va mirar a la lluna,  que un dia va quedar cega.

El seu amic mussol al veure-la tan trista, va intentar ajudar-la- Buscant per el seu cau ple d’andròmines, va trobar una llanterna. Al arribar el vespre va anar a buscar-la i enfocant a les parpelles cegues de la tortuga, va encendre-la, dient que eren els raigs de la lluna que venia a escoltar els seus poemes.

 

Rosa C.L.

El Karma

Estàndard

Mariano no tuvo nunca un buen karma en esta vida. Triste, solo y amargado decidió un buen día suicidarse. Estaba convencido de que su reloj biológico debía dar las últimas campanadas. ¿Pero cómo hacerlo?

Se puso unos cuernos de alce y se fue a un coto de caza, para ver si lo confundían con una gran pieza y le daban una buena perdigonada, pero habían decretado la veda del alce.

Con la ayuda de la lupa consulto en el listín telefónico una agencia de alquiler de avionetas para lanzarse en paracaídas. Estaba  decidido a no tirar de la anilla, pero solo consiguió romperse una pierna y la clavícula.

La doctora que lo recompuso había sido su “novia” del instituto. Empezaron a salir y el karma de Mariano cambio de color.

 

Rosa C.L.

 

Y volvieron los dinosaurios

Estàndard
Autora: Esther Flores Carrillo

Autora: Esther Flores Carrillo

Hace algunos años, la especulación immobiliaria arraso barrios enteros de la ciudad. En uno de estos solares donde desde hacía muchos años,  había existido un antiguo edificio de planta baja y dos pisos, aparecieron de repente máquinas y operarios. Empezaron a perforar y arrancar la tierra y un gran agujero apareció donde supuestamente tenía que ir un parking i empezaron a levantar los cimientos del nuevo edifició.. Y de repente, un buen día, desaparecieron los operarios. Quedaron los cimientos y el resto de la tierra que no se había cubierto todavía de cemento. Todo quedo abandonado en medio de la obra a medio construir: hierros, maderas, mallas, tubos de plástico, tubos de PVC.

Los vecinos esperábamos que volvieran de nuevo los operarios para finalizar la obra inconclusa, pero no volvieron. Pasaron las semanas y pasaron los meses, incluso pasaron los años y la obra seguía abandonada.  El sol, la lluvia, el viento fueron ayudando a la degradación de los materiales allí abandonados. La madera se pudrió, los hierros hacía tiempo que habían sido saqueados y el resto de material yacía esparcido por todo el solar. Read the rest of this entry