Tirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati per entre els contenidors del carrer, buscant qualsevol andròmina de metall. Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar. Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien. Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”. Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar: Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?
La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament. Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més. Read the rest of this entry
Rocalo Blog 