Tag Archives: Reflexions

LES VELLES SABATES

Estàndard
sabates velles

El quadre “Les sabates ” de Vincent Van Gogh

És possible estimar-se unes sabates velles? Doncs jo dic que sí. Ara us explicaré una petita història, d’uns peus desgraciats i de la dificultat de trobar unes sabates que s’ajustin als teus peus sense massacrar-los. Doncs, com anava dient, tinc uns peus força delicats, i no perquè vinguin de bona família. Són uns peus amples, amb dits petits i gruixuts. Quan estic descalça i me’ls miro, em recorden les potes dels ànecs. A la part fisiològica cal afagir -en castellà diria: “mala pata”- els esquinços mal curats, l’al·lèrgia al tint de les sabates negres, artritis i reuma, que no són la mateixa cosa. Ara ja teniu una idea clara de la dificultat que tinc per trobar unes sabates adients.

Doncs, de tant en tant, es dóna el fet que trobo unes de ben bones. Ample especial, pell flexible, taco amb falca, no gaire alta i finalment que s’adapten al meu peu i no el peu a la sabata. Doncs no fa gaire, l’hivern passat, em vaig comprar unes amb aquestes característiques. Fantàstiques, m’entraven com un guant. Però aquest any quan les he tret de la capsa on les tenia desades, he vist que tenien la punta desencolada. Tinc la facultat d’ensopegar sovint, fins i tot, amb les ratlles del terre.

Read the rest of this entry

Anuncis

Melangia d’un dia qualsevol

Estàndard

mujer ante el espejo picassoAvui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot la mirada m’ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melancolia enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

El mòbil

Estàndard

Mòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per trucar i parlar amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima. Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell- i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

No vull un mòbil nou. No vull pagar el preu que em demanen. No vull pagar el preu ecològic que suposa canviar de mòbil quan “ells” diuen que cal canviar. Un amic em va recomanar comprar un de segona mà. Volia un mínim de garanties i vaig anar a una botiga especialitzada en aparells electrònics de segona mà. Read the rest of this entry

Diario veraniego

Estàndard

El pasado verano me despedí de las mini-vacaciones que hacemos desde que mi madre y el señor Alzheimer viven con nosotros. Cada año el deterioro cognitivo y físico avanzan con más rapidez. La medicación ya no frena el avance de los daños colaterales: perdida de memoria inmediata, recuerdos del pasado que desaparecen, seres queridos que ya no puede recordar ni reconocer en las fotografías familiares, preguntas obsesivas por temas como por ejemplo, preguntar la hora cada dos minutos después de haber consultado su reloj, para confirmar que sigue funcionando y sigue marcando la hora correcta. Si a esto se le añade la falta de control ocasional, de algunas funciones metabólicas, la cosa se hace bastante engorrosa y ya tenemos todos los ingredientes para no animarte ni ilusionarte por salir de la “zona comoda”. Con este panorama por delante pensamos que ya no podríamos salir de nuestro encierro casero.

¿Que podíamos hacer? Coger el mismo apartamento en Calafell? Imposible, después del “incidente” en la piscina del ultimo verano. ¿Un hotel? demasiado barullo de gente, los tres en la misma habitación, problemas con las comidas de fritanga y rancho cuartelario. Totalmente inapropiado. ¿Coger un apartamento sin piscina, con la única opción de bajar a la playa? Tampoco podíamos por los problemas de movilidad de mi madre. ¿Que nos quedaba? I alguien dijo: ¿y si cogemos un bungalow en el camping de Santa Susana? Yo al principio creí que se trataba de una broma, pero poco a poco fuimos analizando los pros y los contras. ¿Un bungalow para nosotros tres con dos habitaciones individuales? Bien! ¿Con piscina? Bien!  Siempre podríamos bañarnos por turnos. Recordaba que la playa no era una maravilla, ya que estaba formada por pequeñas calas con rocas y poca arena, y muy mal camino para acceder, pero siempre podríamos dar un remojon a los pies de la abuela en la playa larga fuera del camping. Y al camping que nos vamos.

Read the rest of this entry

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

La platja democratitzadora

Estàndard

parasolCada estiu tinc mes complexe d’anar a la platja. Tinc una edat, las carns cedeixen sense que ningú ni res, pugui aturar la força de la gravetat terraquea. Després dels llargs mesos d’hivern d’anar amb les cames enfundades en pantalons, descobreixo que tinc més varius que l’any passat, que són més gruixudes i que les meves cames i els meus turmells estan agafant un lleuger color violeta amb l’invasió d’aranyetes varicoses que van tenyint la meva pell.

Tot i això agafem un apartament a la platja per quinze dies. I vet aquí que gaudeixo d’allò mes passejant platja amunt i platja avall. Ara m’ajupo a collir una pedra blanca com un glop de llet, mes endavant m’ajupo a collir una blanca però amb unes vetes marrons i aixi vaig fent camí. Miro i observo a la gent i tots els complexos, manies i romansos desapareixen.

Els cossos que es despullen sense cap pudor a la platja son multicolors i multiformes. Un cop s’han tret els teixits que les cobreixen es transformen en pells anònimes. Ara son elles mateixes sense cap disfressa. Per el to de la pell saps qui acaba d’arribar de vacances i qui porta ja unes setmanes gaudint del temps d’oci estiuenc. Asseguda sota el parasol veig passar a la gent. Dones amb bikini, banyador o top les. Dones joves, grans, velles i menudes. Dones amb els pits a l’aire. Pits joves i turgents, pits que han criat i han perdut la seva massa sebacea i es mostren desafiants al temps que els envaeix. Ho mateix podem dir de les panxes llises, terses, brunes de las noies joves i de les que marques una pell flonja, unes estries, unes plecs que bateguen al ritme del pas que porta la dona caminadora. Cames llargues i esveltes, cames curtes i gruixudes. Amb cel·lulitis o sense. I miro a aquestes dones caminar platja amunt i platja avall o tombades a les hamaques o tovalloles i em trec el capell.

La platja ens fa a tots iguals, la platja ens democratitza.

Rosa C.L.

(agost 2016)

 

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry