La música que me habla

¿Por qué según qué pieza de música nos emociona y nos hace saltar las lagrimas?  No lloras de tristeza. Lloras porque te sientes plena, reconfortada, algo ha tocado tu alma. Incluso canciones de las cuales no conoces el idioma o una pieza instrumental, pueden llegar a emocionarte. Sin saber que es aquello que están expresando en el lenguaje verbal, existe otro lenguaje que no necesita traductor. Me ocurre con Imagine de Jonh Lennon o me ocurre escuchando a Sarah Brightman y Andrea Bocelli, interpretando Time to say goodbya. Cuando escuche por primera vez  a Susan Boyle cantar Dreamed a Dream (Soñe un sueño) de Los Miserables, llore a lagrima viva sin poder parar.

Para mí la música es como un libro, que según mi estado de ánimo preciso de uno o de otro.Un lunes por la mañana necesito una música que me ponga en órbita, que me haga salir del sofá, de las pelis del fin de semana. Quizás escucho a Tina Tuner y su Proud Mary en el supuesto que haya sido un fin de semana tranquilo, relajado y casero. Puede que necesite un poco más de marcha y empiece el lunes con una Fiesta Pagana de Mago de Oz, que suele darme marcha para toda la semana. Si ha sido un fin de semana movidito, excursión, salida, visitas con la familia o con amigos, kilómetros de carretera, entonces necesito algo más sosegado que haga que mis biorritmos bajen de intensidad, puede que escuche a Enya navegando con su Orinoco Flow o me relaje, acompañada de Leonard Cohen y su I’m Your Man. Seguro que acabo danzando un lento, sola o acompañada, en medio del comedor.

Podría seguir exponiendo a lo largo de varios folios un sinfín de canciones, música, bandas sonoras de películas…, que a lo largo de mi vida han dejado una huella musical en mi espíritu, podría hablar de aquellas que me hacen bailar sin saber bailar, entre las cuatro paredes de mi hogar, podría hablar de las que erizan mi piel cada vez que las oigo, aunque las haya oído mil veces. Podría.

Rosa C.L.

Octubre 2021

AQUELL MALEÏT ANY

Per començar vull dir que el primer record que em ve d’aquest maleït 2020, és la mort de la mare. No va ser causada pel Covid, sinó un accident fortuït i casolà, com pot ser una caiguda, una operació i una infecció que se la va endur lentament i sense cap patiment, ja que vam tenir la sort que a causa de la seva malaltia d’Alzheimer estigues ingressada en el centre sociosanitari del Fòrum, en la unitat de geriatria, on va estar tractada en tot moment amb molta cura i dedicació. Malauradament no varem pogue estar amb ella fins al final, perquè ens va deixar a primers de maig, quan ens va pillar el confinament i les visites dels familiars als centres sanitaris es van anul·lar.

Aquest any hem hagut de dir adéu a moltes persones estimades de la nostra família i també a molta gent coneguda de l’àmbit artístic. Personalment, les que més m’han emocionat són les de Luis Eduardo Aute, Pau Dones i Rosa M. Sarda, sense oblidar al mític Sean Conery, Quino, el creador de la meva estimada Mafalda, Julio Anguita, Lucía Bose, Ennio Morricone i Carlos Ruiz Zafon. Deixò molts més per nomenar, però fins aquí els que puc recordar en aquest moment..

A continuació faré un resum de com he viscut aquest 2020, la pandèmia, el confinament i com he intentat sobreviure perquè el desànim no m’envaeixi. He tingut la companyia del meu home, dels llibres, de la música i de les sèries i pel·lícules que ens hem cruspit en aquest any. He trobat a faltar la companyia de la meva filla, el meu fill i la meva néta, però per poc que poguéssim fèiem quelcom per trobar-nos, encara que fos un moment enmig del carrer o en una terrassa –quan eren obertes- per fer un esmorcar i ràpidament cadascú a casa seva. He estat més “connectada” amb les meves poques i veritables amigues com cap altra vegada havíem estat. Amb wuasaps, donant-nos un Bon dia o un Bona nit, enviant-nos acudits, vídeos i GIF que ens arrenques un somriure enmig de tant desconsol. Hem sortit cada nit a les vuit del vespre al balcó per aplaudir i donar suport al personal sanitari, però també als que han mantingut les botigues i comerços del barri oberts, al personal de la neteja, als transportistes de mercaderies perquè en cap moment ens pogués faltar de res, als conductors/es del transport públic …, i em sap greu si m’oblido d’algun col·lectiu, però no vull allargar-me més dins d’aquest apartat d’agraïments.

La compra

Es dissabte i encara que els carrers estan quasi buits de gent, de tan en tan ens creuem dues persones amb mascareta, guants (o no) i el carro de la compra o amb alguna bossa plena de queviures. Mai els carros de la compra havien fet tan kilometratge per anar i tornar del super a casa. Tampoc, les mascotes canines, havien sortit tans cops al carrer. Estan fartes de que els treguin tres cops al dia, a fer les seves necessitats, cada un dels membres de la família.

Tan sols surto un dia a la setmana al carrer. És el dia que dedico a realitzar la compra  per tota la setmana. Sempre m’he organitzat d’aquesta manera i per tan el fet que haguem de limitar les nostres sortides al màxim, no ha significat per a mi cap trasbals. . Hi han persones que prefereixen sortir a comprar diàriament ho que necessiten. Mentre fan camí cap al  mercat, botiga a gran superfície, van rumiant, que faran avui per dinar i els ingredients o productes que caldran per fer un estofat de llenties, de patates amb cap de costella, un arròs amb pollastre…, jo prefereixo tenir més disponibilitat en el dia a dia per organitzar el meu temps, amb altres activitats. Per aquest motiu tinc una llista de la compra al mòbil, dels productes que necessito al llarg de la setmana. Els menús setmanals els tinc ja elaborats -mes o menys-  i per tan nomes he de  reposar allò que em farà falta. Reviso ho que tinc al rebost i a la nevera i anoto allò que necessitaré.  Potser entre setmana hagi de baixar al súper a buscar un paquet de formatge ratllat o mitja dotzena d’ous, però aleshores aquesta activitat ja la delego en el meu marit.

La compra diària del pa, el diari o baixar les diferents fraccions de residus –paper, vidre, plàstic, orgànica i  rebuig-  la reservo pel meu marit, per tal de que pugui gaudir d’aquestes curtes passejades a menys cent o dos-cents metres de casa nostre. Ell baixa cada dia una fracció diferent de brossa, per tal de tenir un justificant per pogue baixar a estirar les cames. Aprofita si l’hi ve de gust, comprar el diari, o fer algun encàrrec, com per exemple, buscant un lloc on reparar l’ordinador.  I aixi ens com ens hem anat organitzant el dia a dia el fet de realitzar les compres, dins del nostre confinament. Però un día, quan tot això hagi passat, algú tindrà que explicar que caramb va fer, amb tots els rotllos de paper higenic que varen comprar.

La ciutat buida

Fotograma de la pel.lícula “Los ultimos dias”

Quant veig per la televisió imatges de la nostre ciutat amb els carrers i les grans avingudes, buits de gent i de tràfic, em fa venir una mica d’angoixa. Em ve el record d’algunes d’aquelles pel·lícules catastrofistes com El último hombre vivo on un Charlon Heston es passeja, amb el seu cotxe i el seu gos per uns carres completament buits de vida. Desprès es va fer un remake d’aquesta pel·lícula, interpretada per Will Smith Soy leyenda, fins i tot, tenim una pelicula espanyola interpretada pel Quim Gutierrez i José Coronado Los ultimos dias escrita i dirigida pels germans Alex i David Pastor, on podem veure unes imatges insòlites dels carrers i llocs més emblemàtics de Barcelona, completament buits, on la natura ha començat a reconquistar allò que en algun moment li va pertànyer. Fins i tot, podem veure els animals del zoo, passejant lliurement pels carrers o edificis deshabitats.

Aquests dies, també hem pogut veure animals pels carrers de Barcelona, en carrers tan poc habituals com l’avinguda Diagonal. Des de els cotxes o des de els balcons, la gent els tirava rosegons de pa i es podien sentir els comentaris i les rialles de la canalla, tota emocionada de veure aquelles bestioles tan a prop, mentre gravaven les imatges tan surrealistes.  Potser no és un fet tan inusual (insolit), ja que des de fa temps els senglars de Collserola, cada cop més, s’han anat aproximant i envaint zones habitades, per tal de buscar el seu aliment, que cada cop més troben a faltar, degut a que, el seu habitat natural ha estat modificat per la pressió urbanística de la zona. Els contenidors i papereres són ara la seva font d’alimentació. Si això dura gaire temps, potser sí que ens caldra compartir la ciutat amb els nostres iguals, els animals.

MANIFEST 25N Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones 2019

D’uns anys ençà, les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, s’han situat al centre de les notícies, les xarxes socialsi, fins i tot, de les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Aquestes violències contra les dones, tradicionalment invisibilitzades, han sigut exposades públicament per les seves supervivents per denunciar un sistema patriarcal que ens oprimeix, ens silencia i ens mata. S’ha posat en evidència que el problema no són els espais públics, els locals d’oci o les festes populars, perquè aquestes violències masclistes també les patim als nostres llocs de feina i a casa.

Les violències contra les dones persisteixen any rere any, en una societat patriarcal que es resisteix a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat. Tot i això, les dones hem trencat el silenci i no farem ni un pas enrere. Diuen que una societat té els nivells de violència que pot tolerar i nosaltres hem dit prou. Ens hem alçat amb el crit de sororitat “jo sí que et crec, germana” perquè no hi ha cap altra resposta possible front aquest greu atac contra els Drets Humans.

Una agressió sexual a una dona no és un fet puntual, sinó una expressió més de l’estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llença un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones.

Les dones hem posat nom a unes violències sexuals fins ara naturalitzades i minimitzades, hem perdut la por a assenyalar i denunciar els agressors i volem situar al seu llocla vergonya que suposa patir una agressió sexual, perquè ja no ens volem culpabilitzar més. Per això, hem treballat des de molts espais diferents: des dels moviments feministes, les associacions, les comissions de festes dels barris, les administracions públiques, i això també s’ha traslladat als carrers. Hem fet palès que una societat on les dones són agredides sexualment no garanteix els seus drets de ciutadania.

Encara avui es fa imprescindible seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions i agents socials per l’erradicació de totes les violències masclistesi la reparació de totes les supervivents.

També cal reconèixer la lluita constant i incansable dels moviments feministes,que no han deixat de crearles contra narratives sobre la violència sexual que ens han permès posicionar-nos en un altre lloc davant d’unes agressions que ens volen infondre la por.

Aquí, les dones joves han estat la punta de llança d’aquesta transformació. Elles són les protagonistes d’aquest punt d’inflexió, esdevenint la generació d’un canvi tan urgent com imprescindible.

Els moviments feministes han sortit al carrer dia rere dia i han cregut sempre en les supervivents. Han fet saber que el consentiment és un element central a l’hora d’entendre la sexualitat, que el consentiment és reversible i que cal renovar-lo, que només un sí és sí i que tot això és innegociable. També han denunciat una justícia patriarcal que reprodueix el sexisme en les seves sentències i deixa impunes als agressors.

Per últim, no volem acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles!

El moviment feminista és imparable i la nostra sororitat és la nostra força.Cridem juntes: si en toquen a una, ens toquen a totes!

 

FONT:

http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/dia-eliminacio-violencia-contra-dones/