Tag Archives: Reflexions

Diario veraniego

Estàndard

El pasado verano me despedí de las mini-vacaciones que hacemos desde que mi madre y el señor Alzheimer viven con nosotros. Cada año el deterioro cognitivo y físico avanzan con más rapidez. La medicación ya no frena el avance de los daños colaterales: perdida de memoria inmediata, recuerdos del pasado que desaparecen, seres queridos que ya no puede recordar ni reconocer en las fotografías familiares, preguntas obsesivas por temas como por ejemplo, preguntar la hora cada dos minutos después de haber consultado su reloj, para confirmar que sigue funcionando y sigue marcando la hora correcta. Si a esto se le añade la falta de control ocasional, de algunas funciones metabólicas, la cosa se hace bastante engorrosa y ya tenemos todos los ingredientes para no animarte ni ilusionarte por salir de la “zona comoda”. Con este panorama por delante pensamos que ya no podríamos salir de nuestro encierro casero.

¿Que podíamos hacer? Coger el mismo apartamento en Calafell? Imposible, después del “incidente” en la piscina del ultimo verano. ¿Un hotel? demasiado barullo de gente, los tres en la misma habitación, problemas con las comidas de fritanga y rancho cuartelario. Totalmente inapropiado. ¿Coger un apartamento sin piscina, con la única opción de bajar a la playa? Tampoco podíamos por los problemas de movilidad de mi madre. ¿Que nos quedaba? I alguien dijo: ¿y si cogemos un bungalow en el camping de Santa Susana? Yo al principio creí que se trataba de una broma, pero poco a poco fuimos analizando los pros y los contras. ¿Un bungalow para nosotros tres con dos habitaciones individuales? Bien! ¿Con piscina? Bien!  Siempre podríamos bañarnos por turnos. Recordaba que la playa no era una maravilla, ya que estaba formada por pequeñas calas con rocas y poca arena, y muy mal camino para acceder, pero siempre podríamos dar un remojon a los pies de la abuela en la playa larga fuera del camping. Y al camping que nos vamos.

Read the rest of this entry

Anuncis

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

La platja democratitzadora

Estàndard

parasolCada estiu tinc mes complexe d’anar a la platja. Tinc una edat, las carns cedeixen sense que ningú ni res, pugui aturar la força de la gravetat terraquea. Després dels llargs mesos d’hivern d’anar amb les cames enfundades en pantalons, descobreixo que tinc més varius que l’any passat, que són més gruixudes i que les meves cames i els meus turmells estan agafant un lleuger color violeta amb l’invasió d’aranyetes varicoses que van tenyint la meva pell.

Tot i això agafem un apartament a la platja per quinze dies. I vet aquí que gaudeixo d’allò mes passejant platja amunt i platja avall. Ara m’ajupo a collir una pedra blanca com un glop de llet, mes endavant m’ajupo a collir una blanca però amb unes vetes marrons i aixi vaig fent camí. Miro i observo a la gent i tots els complexos, manies i romansos desapareixen.

Els cossos que es despullen sense cap pudor a la platja son multicolors i multiformes. Un cop s’han tret els teixits que les cobreixen es transformen en pells anònimes. Ara son elles mateixes sense cap disfressa. Per el to de la pell saps qui acaba d’arribar de vacances i qui porta ja unes setmanes gaudint del temps d’oci estiuenc. Asseguda sota el parasol veig passar a la gent. Dones amb bikini, banyador o top les. Dones joves, grans, velles i menudes. Dones amb els pits a l’aire. Pits joves i turgents, pits que han criat i han perdut la seva massa sebacea i es mostren desafiants al temps que els envaeix. Ho mateix podem dir de les panxes llises, terses, brunes de las noies joves i de les que marques una pell flonja, unes estries, unes plecs que bateguen al ritme del pas que porta la dona caminadora. Cames llargues i esveltes, cames curtes i gruixudes. Amb cel·lulitis o sense. I miro a aquestes dones caminar platja amunt i platja avall o tombades a les hamaques o tovalloles i em trec el capell.

La platja ens fa a tots iguals, la platja ens democratitza.

Rosa C.L.

(agost 2016)

 

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

Hamburgueses i bales d’Isabel Coixet

Estàndard

balas y hamburguesasEls fets succeïts recentment en una escola propera on visc, m’han fet recordar un article publicat per la Isabel Coixet i que en el seu dia em va impressionar tant que vaig optar per “picar i guardar”.

No vull amb això fer una comparació o buscar similituds, però sempre he cregut que la societat americana pateix una mena de malaltia al castigar que es fumi o beguí en llocs públics com al carrer en canvi, es pot comprar un arma sense cap impediment (o molts pocs requisits) en la primera botiga de queviures de la cantonada on compres els teus iogurts descremats.

Els fets que tant ens han trasbalsat aquests últims dies em fan qüestionar la societat en la qual tan tranquilament convivim.

RESUM: Article publicat en el suplement EL DOMINICAL de El Periodico (14-9-2014)

A Arizona una nena de 9 anys, dispara un subfusell Uzi i mata un instructor de tir de 39. Fins aquí la noticia que em deixa esgleida. Els pares de la nena l’havien portat a un establiment Bullets and Burgers per menjar una hamburguesa i uns nachos i, de passada aprendre a disparar una arma, com les que usen els mercenaris a qualsevol país africà.

Evidentment, va ser un accident. L’impacte del tret, va fer perdre al a nena el control de l’arma i la bala va anar a parar al cap de l’instructor. La policia no va tancar el ranxo immediatament després del que va passar i es va continuar despatxant els seus combos hamburgueses-pràctiques de tir com si res. Els responsables del local van declarar que complia tots els requisits de la llei.

A la web de Bullets and Burgers encara publiciten -sempre dins de la llei- comiats de solter i festes infantils “on els petits poden degustar delicioses hamburgueses -les millors del món- i després aprendre a disparar com els grans” amb diferents preus i paquets. Sembla mentida que no hagi una massacre com la de Columbine dia si i dia també.

Es completament impossible que un país en que aquestes coses són normals i fins i tot celebrades puguin actuar com a àrbitre dels diferents conflictes que avui sembren el món d’una violència inaudita. Fins que la industria armamentística deixi de ser una enorme font de beneficis per el país i per els que fan donacions als partits no hi haurà pau, ni aquí ni allà ni enlloc. I fins que no fiquin a la presó per sempre als pares que porten a la seva nena de 9 anys a jugar amb una ametralladora, les coses aniran malament.

LA GUERRA DE LA NAVIDAD

Estàndard

Reyes-MagosComo cada año contemplo la batalla que se está organizando, a partir del 8 de diciembre. Las calles más céntricas y comerciales de mi barrio se han engalanado con brillantes luces y los adornos con motivos navideños aparecen en los escaparates de las tiendas y comercios. Desde un humilde nacimiento a un enorme pesebre con todas las figuritas correspondientes: los pastorcillos con su rebaño alrededor de la hoguera que sostiene una pequeña olla, su lavandera y su cura con sotana negra y paraguas rojo que cruza el puente sobre el rio de plata de aluminio. Bolas de colores, espumillón, muñequitos y figurillas alegóricas surgen entre el follaje de los abetos plastificados. Y entre todas ellas la figura omnipresente de Papa Noel (Santa Klaus o también según la tradición nórdica San Nicolás).

De forma más humilde, los balcones de mi barrio también se engalanan. Aparecen luces de colores, que al llegar la hora de las brujas de encienden y se pagan intermitentemente. Pero es durante el día cuando percibo lo que está sucediendo. En algunos balcones observo, como trepan los tres Reyes Magos, encaramados a una burda escalera de cuerda, uno detrás del otro, con sus capas de colores y sus testas coronadas. En otros –la mayoría- es un orondo Papa Noel con su enorme saco a la espalda quien esta encaramado a los balcones. Los cuento…. Cada año los cuento. Gana Papa Noel. Pero observo que, en algunos balcones aparecen los tres Reyes Magos y también Papa Noel. ¿Qué ocurre? ¿Se han hecho amigos? ¿Han firmado un armisticio?… No…, ha ganado el Consumismo.

R.Carrillo