Category Archives: A peu de carrer

Articles relacionats amb el barri del Clot

El bastó

Estàndard

abuelitaDesprès de l’operació per la col.locació d’una pròtesis al genoll, la mare va estar molts anys caminant sense bastó, fins que un dia no va tenir mes remei que sortir al carrer amb ell. No li agradava, deia que feia de vella -ella tenia aleshores vora els vuitanta anys- i ella no es considerava una persona vella. A la família ens feia molta gracia el seu particular punt de vista. Nosaltres si que la veiem vella –en relació a nosaltres, naturalment- i ens vam alegrar quan finalment va entrar en raó i va agafar-l’ho per sortir al carrer.

Ara soc jo la que he de sortir al carrer amb un bastó i curiosament he seguit el mateix procés mental de la mare. Primer la negació: “no em feia falta”, però sí que em feia falta. En segon lloc la vanitat: “em farà mes gran de ho que soc” i es que jo, he començat quinze anys abans, que la mare a necessitar bastó.

Però ara m’estic adonant que portar bastó te una sèrie d’avantatges que abans no tenia. Si pujo al transport públic, enseguida trobo seient disponible i reservat per a persones especials. Abans si alguna persona s’aixecava per cedir-me el seient -molt digna jo- contestava que no feia falta i a sobre m’enfadava interiorment, pensant, que s’havia cregut aquell marrec de que jo necessitava un seient.

Si estic fent cua en una botiga o al mercat em deixen “colar” perquè no tingui que esperar massa temps den peus. Al creuar el carrer en un pas de vianants, el cotxe que ve de lluny i em veu esperant, frena amb anticipació perquè pugui creuar el carrer tranquil·lament i sense presa.

L’única que sembla que s’empipa una mica es la meva filla quan utilitzo el basto com a una prolongació del meu braç per assenyalar algun punt o cosa d’interès i vull captar la seva atenció o quan li dono un copet lleuger a les seves natges amb el basto, com feien antigament les avies amb la garrota.

Rosa C. L.

Anuncis

El mòbil

Estàndard

Mòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per trucar i parlar amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima. Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell- i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

No vull un mòbil nou. No vull pagar el preu que em demanen. No vull pagar el preu ecològic que suposa canviar de mòbil quan “ells” diuen que cal canviar. Un amic em va recomanar comprar un de segona mà. Volia un mínim de garanties i vaig anar a una botiga especialitzada en aparells electrònics de segona mà. Read the rest of this entry

Proxima estació: El Clot

Estàndard

Barcelona-metro-ClotNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar de peu i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia tenia que anar fins el final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes son curts i em fa molta rabia tenir que interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Hem vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dona un cert decensis comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i molt blanquets- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada. Read the rest of this entry

Hia ha dies que es millor no sortir de casa

Estàndard

Com cada dilluns des de que falta el pare, la tieta Ana ha vingut a visitar-nos i a quedar-se un parell d’hores amb la mare perquè el Josep i jo poguem sortir una estona sense “carabina”.

Es dilluns i els treballadors del metro estan de vaga. Fa molta calor, son les quatre de la tarde. Portem tot el matí rumiant on podem anar. Tenim molt poc marge de temps. Finalment decidim baixar fins la Diagonal, agafar el TRAM i anar a la zona del Fòrum a visitar el Museu Blau. Després passejarem per el parc i de tornada anirem caminant i farem una parada per fer el “vermut” de las sis de la tarda.

Mentre baixem fins la Diagonal, fent ziga-zaga per buscar els carrers on hi ha més ombra, recordo que no tinc la T10 i que me l’he deixat a casa al canviar de bolso. El Josep nomes li queda un viatge amb la seva. Comprarem una a la parada del TRAM. Cap problema.

La màquina no admet bitllets. Nomes targeta de crèdit o monedes. Començo a suar. La meva targeta la vaig perdre fa una setmana quan em van pispar el moneder. Mai porto la targeta al moneder, però aquell dia sí que la portava. Quan vaig anar al banc per anul·lar-la també van anul·lar la del Josep. I el banc encara que no ens ha enviat les noves. Estem “indocumentats”.

El Josep busca en el seu bolso el moneder negre on porta sempre una carretada de “calderilla”. Fa molta calor. El moneder no apareix en cap de les sis butxaques amb cremallera del bolso. Encara que ell s’esforça en obrir i tancar varies vegades per mirar i assegurar-se que no hi es. Finalment recorda que l’ha deixat a casa a la butxaca de l’altre pantaló que portava. Miro en el meu moneder i no porto gens ni mica de monedes. Continua fent molta calor.

Read the rest of this entry

Desnonada

Estàndard

DOBLE DESHUCIO

 

Aquí viu la Mercè,

dona, vídua i pobra.

Aquí viu la Mercè,

sola, trista i afamada.

Aquí viu la Mercè,

sense aigua, sense llum, sense res.

 

La Mercè ja no viu aquí.

De bon matí, a trenc d’alba,

uns homes amb uniforme

 l’han fet a fora de casa seva.

Quatre coses li han deixat agafar,

quatre coses que caben en la bossa del súper

 

La Mercè ja no viu.

 

Rosa C.L.

28 de març 2016

 

Perquè escric sobre el barri?

Estàndard

20151126_115125_PanoDes de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar. Read the rest of this entry

Carta a una amiga

Estàndard

terratEstimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. Read the rest of this entry