Category Archives: A peu de carrer

Articles relacionats amb el barri del Clot

Hia ha dies que es millor no sortir de casa

Estàndard

Com cada dilluns des de que falta el pare, la tieta Ana ha vingut a visitar-nos i a quedar-se un parell d’hores amb la mare perquè el Josep i jo poguem sortir una estona sense “carabina”.

Es dilluns i els treballadors del metro estan de vaga. Fa molta calor, son les quatre de la tarde. Portem tot el matí rumiant on podem anar. Tenim molt poc marge de temps. Finalment decidim baixar fins la Diagonal, agafar el TRAM i anar a la zona del Fòrum a visitar el Museu Blau. Després passejarem per el parc i de tornada anirem caminant i farem una parada per fer el “vermut” de las sis de la tarda.

Mentre baixem fins la Diagonal, fent ziga-zaga per buscar els carrers on hi ha més ombra, recordo que no tinc la T10 i que me l’he deixat a casa al canviar de bolso. El Josep nomes li queda un viatge amb la seva. Comprarem una a la parada del TRAM. Cap problema.

La màquina no admet bitllets. Nomes targeta de crèdit o monedes. Començo a suar. La meva targeta la vaig perdre fa una setmana quan em van pispar el moneder. Mai porto la targeta al moneder, però aquell dia sí que la portava. Quan vaig anar al banc per anul·lar-la també van anul·lar la del Josep. I el banc encara que no ens ha enviat les noves. Estem “indocumentats”.

El Josep busca en el seu bolso el moneder negre on porta sempre una carretada de “calderilla”. Fa molta calor. El moneder no apareix en cap de les sis butxaques amb cremallera del bolso. Encara que ell s’esforça en obrir i tancar varies vegades per mirar i assegurar-se que no hi es. Finalment recorda que l’ha deixat a casa a la butxaca de l’altre pantaló que portava. Miro en el meu moneder i no porto gens ni mica de monedes. Continua fent molta calor.

Read the rest of this entry

Anuncis

Desnonada

Estàndard

DOBLE DESHUCIO

 

Aquí viu la Mercè,

dona, vídua i pobra.

Aquí viu la Mercè,

sola, trista i afamada.

Aquí viu la Mercè,

sense aigua, sense llum, sense res.

 

La Mercè ja no viu aquí.

De bon matí, a trenc d’alba,

uns homes amb uniforme

 l’han fet a fora de casa seva.

Quatre coses li han deixat agafar,

quatre coses que caben en la bossa del súper

 

La Mercè ja no viu.

 

Rosa C.L.

28 de març 2016

 

Perquè escric sobre el barri?

Estàndard

20151126_115125_PanoDes de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar. Read the rest of this entry

Carta a una amiga

Estàndard

terratEstimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. Read the rest of this entry

L’okupa

Estàndard

derribo-naves-poblenouTirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar: Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més. Read the rest of this entry

Els vells amants

Estàndard

ancianosCada matí els veig passar des de el meu balcó, sempre a la mateixa hora. Carrer amunt i carrer avall, amb el seu caminar parsimoniós i armonic. Mai un pas és més llarg que l’altre. Tenen la distancia apressa. Els seus peus arrosseguen unes velles sabatilles per el dur asfalt.

 Caminen un al costat de l’altre, agafats de la mà com quan tenien quinze anys. Els cabells platejats, la pell seca i envellida i el caminar lent. No tenen presa, no han d’anar a cap lloc, ningú els espera. Pas a pas van fent camí.

 Els seus ulls han perdut la brillantor i una cataracta de fum els emboira, però tot i així, sempre es busquen i es troben, i un somriure als llavis neix com a prova de que encara es reconeixent, tal com eren fa molts anys.

Amb el carnet a la boca (Joan Ollé)

Estàndard

Article publicat a El Periodico el dia 26 de gener de 2012

Defiende la corrupción– Bon dia, venia per allò del carnet de corrupte.

– Porta la instància emplenada?

– No, era només per informar-me’n.

– Agafi tanda i esperi que el cridin.

L’home treu un paperet d’una màquina instal·lada per a això i seu a la sala d’espera. Està plena de gom a gom. Passen les hores fins que finalment algú diu el seu número.

– Vostè dirà…

– Miri, que estic a l’atur, he llegit els diaris i he pensat que podria ser una bona sortida laboral.

– Té experiència?

– Doncs la veritat és que no. Fins ara he estat un ciutadà exemplar, però tenint en compte el que es veu…

– No té cap càrrec públic? Llavors ho té difícil.

– De moment m’he afiliat a un partit, m’han dit que era el primer pas.

– Correcte. De dretes? D’Esquerres? Nacionalista?

– Esquerra radical; he llegit a internet que en els altres ja no queden places vacants, que aquí trobaria menys competència.

– Correcte. Per quina especialitat voldria optar? Read the rest of this entry