La meva Rambla

 

Fa molts anys vaig tenir una conversa amb una amiga meva, que em va marcar força, fins al punt que avui en dia encara la puc reproduir íntegrament. Dins una conversa intranscendent on passaven d’un tema a un altre amb molta facilitat va dir:

Ella: No hi ha al món un passeig tan bonic com el de Les Rambles de les Flors.

Jo: Perquè no quedem un dia i anem a passejar i a prendre alguna cosa per alguna granja del carrer Petritxol?

Ella: És que no m’agrada anar a passejar per Les Rambles. Sempre està plena de gent i les multituds em posen nerviosa.

Jo: Aleshores perquè dius que t’agrada tant, si no vols anar mai?

Ella: M’agrada saber que estan allà, per si un dia vull anar.

Fi de la conversa. Ara la recordo tan fresca com si fos ahir que la vam tenir. I és que lo primer que vaig voler fer, quan va acabar el confinament pel Covi19, va ser anar a passejar per Les Rambles. Havia vist imatges per la premsa i la televisió on mostraven una ciutat de carrers buits de persones, de trànsit, de vida…, i encara que aquelles imatges, van  produir-me una certa angoixa, per un altra banda sentia una mena d’alegria refrenada, al veure els carrers,  tan tranquils, sense persones ni transit corrent amunt i avall.

Oda a la mascareta

 

Ha vingut per quedar-se.

Alguns no la porten ben posada,

Al colza, penjada de l’orella a la ma

amb el nas destapat per respirar millor

i perquè les ulleres no s’entelin

o sota la barbeta per si de cas.

Dia de la mare

Primer diumenge de maig i segon dia on els més grans de seixanta-cinc anys podem sortir a passejar. Jo he decidit sortir demà dilluns on crec que l’eufòria de llibertat s’haurà esmorteït i no trobaré els carrers plens de gent corrent o anant en bicicleta i passejadors primerencs.

El sol acaricia les meves raquítiques plantes del balcó. Surto per acompanyar-les a fer també la “fotosíntesis” per assimilar les vitamines. Fa un dia espaterrant, pràcticament d’estiu. El meu carrer és petit i estret. No passa, gairebé cap cotxe. Miro amunt i avall, per un extrem veig una senyora bastant gran caminant molt lentament amb un carro de la compra. Avui és diumenge i els súpers estan tancats, la lògica em diu que el porta per ajudar-se a caminar en lloc de portar un caminador. Hi ha molta gent gran que els fa “vergonya” portar-ne un i que tothom es pensi que és vella.

Des del balcó segueixo mirant amunt i avall. Per l’altre extrem un home d’uns cinquanta anys va caminant tranquil·lament per la mateixa vorera. El sento parlar des de lluny. Va sol, amb qui parla? De sobte m’adono que es dirigeix a la senyora gran que ve en sentit contrari i els dos s’aturen just sota el meu balcó. Segueixen parlant. Els dos porten mascareta i guarden una distancia prudent. No sento la conversa, però pel llenguatge corporal de l’home i la dona,  entenc que es coneixen. De sobte l’home aixeca la tapa del carro i veig que deixa una capsa vermella de bombons.

Ara ho entenc. S’han trucat de bon matí ell l’ha felicitat per telèfon. Han quedat en una hora per trobar-se. Segueixen parlant una estona i en acabar la dona gira el carro de la compra per tornar per on ha vingut. L’home es queda una estona aturat mirant com la seva mare s’allunya lentament. Desprès gira cua i baixa carrer avall per on a vingut.

 

Rosa C. L.

3 de maig 2020

Som llibres

Som personatges descobrint-nos capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens porta la trama. Som frases, potser sense sentit, o verbs dels quals a vegades ens enorgullim. Som comes que ens fan somiar en el camí. Interrogants que ens fan reflexionar.

Som punts i a part. Però sobretot som sempre l’esperança d’una pàgina en blanc. Perquè una pàgina on escriure és l’única forma de saber com seguirem endavant.

 

La compra

Es dissabte i encara que els carrers estan quasi buits de gent, de tan en tan ens creuem dues persones amb mascareta, guants (o no) i el carro de la compra o amb alguna bossa plena de queviures. Mai els carros de la compra havien fet tan kilometratge per anar i tornar del super a casa. Tampoc, les mascotes canines, havien sortit tans cops al carrer. Estan fartes de que els treguin tres cops al dia, a fer les seves necessitats, cada un dels membres de la família.

Tan sols surto un dia a la setmana al carrer. És el dia que dedico a realitzar la compra  per tota la setmana. Sempre m’he organitzat d’aquesta manera i per tan el fet que haguem de limitar les nostres sortides al màxim, no ha significat per a mi cap trasbals. . Hi han persones que prefereixen sortir a comprar diàriament ho que necessiten. Mentre fan camí cap al  mercat, botiga a gran superfície, van rumiant, que faran avui per dinar i els ingredients o productes que caldran per fer un estofat de llenties, de patates amb cap de costella, un arròs amb pollastre…, jo prefereixo tenir més disponibilitat en el dia a dia per organitzar el meu temps, amb altres activitats. Per aquest motiu tinc una llista de la compra al mòbil, dels productes que necessito al llarg de la setmana. Els menús setmanals els tinc ja elaborats -mes o menys-  i per tan nomes he de  reposar allò que em farà falta. Reviso ho que tinc al rebost i a la nevera i anoto allò que necessitaré.  Potser entre setmana hagi de baixar al súper a buscar un paquet de formatge ratllat o mitja dotzena d’ous, però aleshores aquesta activitat ja la delego en el meu marit.

La compra diària del pa, el diari o baixar les diferents fraccions de residus –paper, vidre, plàstic, orgànica i  rebuig-  la reservo pel meu marit, per tal de que pugui gaudir d’aquestes curtes passejades a menys cent o dos-cents metres de casa nostre. Ell baixa cada dia una fracció diferent de brossa, per tal de tenir un justificant per pogue baixar a estirar les cames. Aprofita si l’hi ve de gust, comprar el diari, o fer algun encàrrec, com per exemple, buscant un lloc on reparar l’ordinador.  I aixi ens com ens hem anat organitzant el dia a dia el fet de realitzar les compres, dins del nostre confinament. Però un día, quan tot això hagi passat, algú tindrà que explicar que caramb va fer, amb tots els rotllos de paper higenic que varen comprar.