La ciutat buida

Fotograma de la pel.lícula “Los ultimos dias”

Quant veig per la televisió imatges de la nostre ciutat amb els carrers i les grans avingudes, buits de gent i de tràfic, em fa venir una mica d’angoixa. Em ve el record d’algunes d’aquelles pel·lícules catastrofistes com El último hombre vivo on un Charlon Heston es passeja, amb el seu cotxe i el seu gos per uns carres completament buits de vida. Desprès es va fer un remake d’aquesta pel·lícula, interpretada per Will Smith Soy leyenda, fins i tot, tenim una pelicula espanyola interpretada pel Quim Gutierrez i José Coronado Los ultimos dias escrita i dirigida pels germans Alex i David Pastor, on podem veure unes imatges insòlites dels carrers i llocs més emblemàtics de Barcelona, completament buits, on la natura ha començat a reconquistar allò que en algun moment li va pertànyer. Fins i tot, podem veure els animals del zoo, passejant lliurement pels carrers o edificis deshabitats.

Aquests dies, també hem pogut veure animals pels carrers de Barcelona, en carrers tan poc habituals com l’avinguda Diagonal. Des de els cotxes o des de els balcons, la gent els tirava rosegons de pa i es podien sentir els comentaris i les rialles de la canalla, tota emocionada de veure aquelles bestioles tan a prop, mentre gravaven les imatges tan surrealistes.  Potser no és un fet tan inusual (insolit), ja que des de fa temps els senglars de Collserola, cada cop més, s’han anat aproximant i envaint zones habitades, per tal de buscar el seu aliment, que cada cop més troben a faltar, degut a que, el seu habitat natural ha estat modificat per la pressió urbanística de la zona. Els contenidors i papereres són ara la seva font d’alimentació. Si això dura gaire temps, potser sí que ens caldra compartir la ciutat amb els nostres iguals, els animals.

El pessebre de la plaça del meu poble

Com cada any, un nou pessebre de disseny a florit al mig de la plaça gran del meu poble. Com cada any, hi ha opinions per donar i vendre, però la majoria de veus que es poden sentir per les botigues, carrers i locals són en negatiu, fins i tot malsonants:
– Per fer aquest nyap, podien haver-se estalviat les peles!!!

– Doncs, jo prefereixo el pessebre tradicional. No em recorda gens ni mica el Nadal!!!

– Això és que ens volen prendre el pèl. Quina bajanada!!!

– Sembla un abocador, això!!!

– Demà quan passi el camió de la recollida de trastos, segur que s’ho emporta a la deixalleria.

I així cada dia….

Avui he anat a contemplar l’obra de l’escenògrafa Paula Bosch, la creadora del pessebre. Segons ens explica ella mateixa: “—l’ambient nadalenc hi és ben present en el muntatge, encara que no és, ni de bon tros, allò que podríem anomenar, convencional”.

MANIFEST 25N Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones 2019

D’uns anys ençà, les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, s’han situat al centre de les notícies, les xarxes socialsi, fins i tot, de les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Aquestes violències contra les dones, tradicionalment invisibilitzades, han sigut exposades públicament per les seves supervivents per denunciar un sistema patriarcal que ens oprimeix, ens silencia i ens mata. S’ha posat en evidència que el problema no són els espais públics, els locals d’oci o les festes populars, perquè aquestes violències masclistes també les patim als nostres llocs de feina i a casa.

Les violències contra les dones persisteixen any rere any, en una societat patriarcal que es resisteix a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat. Tot i això, les dones hem trencat el silenci i no farem ni un pas enrere. Diuen que una societat té els nivells de violència que pot tolerar i nosaltres hem dit prou. Ens hem alçat amb el crit de sororitat “jo sí que et crec, germana” perquè no hi ha cap altra resposta possible front aquest greu atac contra els Drets Humans.

Una agressió sexual a una dona no és un fet puntual, sinó una expressió més de l’estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llença un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones.

Les dones hem posat nom a unes violències sexuals fins ara naturalitzades i minimitzades, hem perdut la por a assenyalar i denunciar els agressors i volem situar al seu llocla vergonya que suposa patir una agressió sexual, perquè ja no ens volem culpabilitzar més. Per això, hem treballat des de molts espais diferents: des dels moviments feministes, les associacions, les comissions de festes dels barris, les administracions públiques, i això també s’ha traslladat als carrers. Hem fet palès que una societat on les dones són agredides sexualment no garanteix els seus drets de ciutadania.

Encara avui es fa imprescindible seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions i agents socials per l’erradicació de totes les violències masclistesi la reparació de totes les supervivents.

També cal reconèixer la lluita constant i incansable dels moviments feministes,que no han deixat de crearles contra narratives sobre la violència sexual que ens han permès posicionar-nos en un altre lloc davant d’unes agressions que ens volen infondre la por.

Aquí, les dones joves han estat la punta de llança d’aquesta transformació. Elles són les protagonistes d’aquest punt d’inflexió, esdevenint la generació d’un canvi tan urgent com imprescindible.

Els moviments feministes han sortit al carrer dia rere dia i han cregut sempre en les supervivents. Han fet saber que el consentiment és un element central a l’hora d’entendre la sexualitat, que el consentiment és reversible i que cal renovar-lo, que només un sí és sí i que tot això és innegociable. També han denunciat una justícia patriarcal que reprodueix el sexisme en les seves sentències i deixa impunes als agressors.

Per últim, no volem acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles!

El moviment feminista és imparable i la nostra sororitat és la nostra força.Cridem juntes: si en toquen a una, ens toquen a totes!

 

FONT:

http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/dia-eliminacio-violencia-contra-dones/

 

El bastó

Desprès de l’operació per la col.locació d’una pròtesis al genoll, la mare va estar molts anys caminant sense bastó, fins que un dia no va tenir mes remei que sortir al carrer amb ell. No li agradava, deia que feia de vella -ella tenia aleshores vora els vuitanta anys- i ella no es considerava una persona vella. A la família ens feia molta gracia el seu particular punt de vista. Nosaltres si que la veiem vella –en relació a nosaltres, naturalment- i ens vam alegrar quan finalment va entrar en raó i va agafar-l’ho per sortir al carrer.

Ara soc jo la que he de sortir al carrer amb un bastó i curiosament he seguit el mateix procés mental de la mare. Primer la negació: “no em feia falta”, però sí que em feia falta. En segon lloc la vanitat: “em farà mes gran de ho que soc” i es que jo, he començat quinze anys abans, que la mare a necessitar bastó.

Però ara m’estic adonant que portar bastó te una sèrie d’avantatges que abans no tenia. Si pujo al transport públic, enseguida trobo seient disponible i reservat per a persones especials. Abans si alguna persona s’aixecava per cedir-me el seient -molt digna jo- contestava que no feia falta i a sobre m’enfadava interiorment, pensant, que s’havia cregut aquell marrec de que jo necessitava un seient.

Si estic fent cua en una botiga o al mercat em deixen “colar” perquè no tingui que esperar massa temps den peus. Al creuar el carrer en un pas de vianants, el cotxe que ve de lluny i em veu esperant, frena amb anticipació perquè pugui creuar el carrer tranquil·lament i sense presa.

L’única que sembla que s’empipa una mica es la meva filla quan utilitzo el basto com a una prolongació del meu braç per assenyalar algun punt o cosa d’interès i vull captar la seva atenció o quan li dono un copet lleuger a les seves natges amb el basto, com feien antigament les avies amb la garrota.

Rosa C. L.

El mòbil

Mòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per trucar i parlar amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima. Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell- i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

No vull un mòbil nou. No vull pagar el preu que em demanen. No vull pagar el preu ecològic que suposa canviar de mòbil quan “ells” diuen que cal canviar. Un amic em va recomanar comprar un de segona mà. Volia un mínim de garanties i vaig anar a una botiga especialitzada en aparells electrònics de segona mà.