Psicosis i jo

House by the Railroad El cuadro, realizado en 1925,por el pintor estadounidense Edward Hopper Se dice que el director de cine Alfred Hitchcock se inspiró en esta obra para el diseño del motel que aparece en la película Psicosis

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola a la tarda i el pare, que no treballava a les tardes, suposo que, no sabent què fer amb mi a casa, va decidir que aniríem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta.

Les pelis de por, tenen un element comú per crear suspens: la música. Tu pots creure que si premés els ulls ben fort, sense veure allò que està passant, doncs no passaràs tanta por, però la música et va explicant tot allò que tu no vols veure, la música està avisant que està a punt de passar alguna cosa. I cada cop prems més fort els ulls, fins i tot amb els dits polzes intentes tapar-te les orelles per no sentir aquella música. I de cop la música deixa de sonar.

Atraves de les parpelles sents com la intensitat de llum que emana de la pantalla va canviant. Ara està molt fosc. Que deu estar passant? No t’atreveixes a apartar les mans. Només mires una miqueta entre les escletxes dels teus dits. Obres una mica més els teus dits petits que amb prou feina aconsegueixen fer una petita barrera entre la pantalla i tu.

Una de gansters

Ahir al vespre mentre feia zàping vaig ensopegar amb les imatges d’una pel·lícula que em va enganxar. Va durar poc l’enamorament. Era violenta, de gàngsters i mafiosos –un tema d’actualitat avui en dia,  entre els polítics que ens han governat-  No parlaré ni de política ni de mafiosos, però sí d’actors. En aquest cas d’Al Pacino

L’argument no em va enganxar, però en aquell moment no tenia res millor –potser si hagués agafat un llibre, hauria sortit guanyant -, vaig centrar-me en la seva actuació. Interpretava a un capo, i durant aquella estona, vaig comprovar que es passa bona part de la pel·lícula, amb un abric tirat per sobre les espatlles, gest que he vist en moltes altres de la mateixa temàtica, tal com el portaven també els senyors Camps, Barcenas, Rato, Zaplana, Mas…. la llista es molt llarg, però segueixo que estic canviant i barrejant temàtiques.

Adéu cinema, adéu!!!

Feia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes de barri, van anar desapareixent paulatinament per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

Ens varem adonar que això també s’estava acabant. Potser sí, que els caps de setmana les sales deurien d’omplir-se molt més que no pas un dimarts a las quatre de la tarda. Potser sí que encara deu haver persones que gaudeixen de la màgia del cinema en una multi sala, però fins quan?

Martina del Clot

 

Animales irracionales

Gloria Luque, inspectora de policía se lavo la cara después de haber vaciado previamente el contenido de su estomago en el cuarto de baño. Se hallaba en la habitación 507 del recién estrenado hotel Arts de Barcelona, uno de los más lujosos de la ciudad. No era su primer cadáver, pero nunca hasta entonces había contemplado tanta saña en un cuerpo humano. En la cama yacía una mujer joven y hermosa. Quien cometió aquel crimen, tenia un cierto grado de afectividad con la víctima, ya que había respetado su rostro. Su melena ondulada de color castaño  claro enmarcaba  una boca de labios finos que esbozaban una mueca grotesca. Sus ojos almendrados de color ámbar miraban sin ver.

En la habitación continua su ayudante junto con dos policías custodiaba a una mujer de nacionalidad norteamérica de unos 50 años,  su nombre Arabell Mulls y en sus brazos sostenía el cadáver de un pequeño yorkshire. Su ropa impregnada de sangre no dejaba lugar a dudas sobre lo que había acontecido en aquella habitación. El caso no seria difícil de resolver para la inspectora Luque.

Atravesaron las calles de la ciudad, desde el puerto deportivo olímpico recién construido hasta la comisaría de policía de Via Layetana. La ciudad se hallaba sumergida en una vorágine de obras que debían finalizar en el plazo breve de un mes para la inauguración de los Juegos Olímpicos. Justo una semana antes una lluvia torrencial cayó sobre la ciudad, dejando al descubierto los fallos de unas obras hechas en un plazo tan corto de tiempo.

Y ya en la comisaria Arabell Mulls, hizo la declaración de los hechos acontecidos en la habitación 507 del Hotel Arts.

El viejo cine de barrio

Siempre que tengo que cruzar por aquella calle, recuerdo el viejo cine de barrio que hace más de treinta años, fue consumido por las llamas. De sus restos solo quedo un triste montón de cenizas. Tenia siete años y acababan de comprarme mis primeras gafas. Recuerdo especialmente aquella tarde por el miedo que pase con la película que estaban poniendo: Psicosis. Como mi madre trabajaba en la fàbrica de Can Narbona de dos a diez de la noche, mi padre que no sabia que hacer conmigo, me llevaba muchas tardes al cine, donde conocía a todos los acomodadores y a las taquilleras que nos dejaban “colar” cuando ya había empezado el NODO y la sala estaba completamente a oscuras. 

Durante la media parte o “descanso” de la sesión podías salir al vestíbulo a estirar las piernas, fumar un cigarrillo, ir al wc o comprar cacahuetes, altramuces, chufas y garbanzos secos que te vendía la misma taquillera en un pequeño puesto. Pero a mi lo que más me gustaba eran unos caramelos masticables que vendían dentro de una bolsa de celofán, que si no recuerdo mal se llamaban “Darlings”. Hay que ver el ruido que se organizaba dentro de la sala entre los que rompían las cascaras de los cacahuete y los que desenvolvíamos el papel de celofán para comernos un Darling durante el pase de la película.