El incendio

Estàndard

incendio_de_casaAquella noche una fuerte tormenta asoló el pequeño poblado. Solo una casa sufrió un espectacular incendio producido por un rayo.

Con las primeras luces del alba,  se descubrió entre los escombros los restos de un cadáver, completamente calcinado. La casa llevaba muchos años deshabitada. Nadie sabía a quién podía corresponder el cadáver.

La llegada del inspector Moriarty y el equipo técnico del CSI llenó de sentimientos contradictorios a la pequeña comunidad. Por un lado alivio; por fin se sabría a quien pertenecía el cuerpo calcinado; por otro lado un cierto desasosiego empañó sus mentes. ¿De quién era el cadáver? El recuento fue muy rápido. No faltaba nadie. La única respuesta coherente que encontraron fue que el cadáver pertenecía a un forastero. El inspector Moriarty y su equipo de técnicos forenses tendrían una difícil tarea.

Instalaron su campamento base en la vivienda de la doctora Flecher, la veterinaria de la comarca. Su casa era la única que disponía de conexión a internet. Un primer examen permitió confirmar que el cuerpo pertenecía a una mujer de unos cuarenta años aproximadamente. No se hayo ninguna documentación en el cuerpo, debido a su estado.  En la casa tampoco apareció ningún bolso o maleta que hubiera podido esclarecer algún dato más sobre su identidad. Read the rest of this entry

La carpa dorada

Estàndard

carpaHabía una vez una carpa dorada que toda su vida, había transcurrido dentro de una gran fuente con surtidor, que se hallaba en los jardines del zoo de la ciudad.

Aquel verano el sol desplego sus rayos con más intensidad que nunca. Las personas que visitaban el parque se acercaban a la fuente para poder refrescar momentáneamente su ardiente y enrojecida piel.  La carpa dorada los observaba des de el fondo de la fuente, escondida entre el bosque de algas acuáticas. También ella había percibido sobre sus escamas plateadas que el agua de la superficie, donde acostumbraba a nadar para comer larvas de insectos, estaba cada vez más caliente.

Un mañana en plena canícula estival, mientras buscaba inútilmente una larva que echarse a la boca, noto que una fuerza muy grande la succionaba fuera del agua. Y se vio de repente fuera de su elemento vital, flotando en el aire. Y pudo observar mientras seguía ascendiendo, una nueva  panorámica de la fuente, que nunca hasta aquel momento había podido contemplar. ¿Cómo era posible que estuviera flotando en el aire? ¿Cómo era posible volar sin alas?

Se dio cuenta que se encontraba flotando dentro de una nube, una nube que se había formado con el agua evaporada de la fuente. Las gotas de agua que formaban la nube, empezaron poco a poco a coger diferentes tonalidades: rojo, naranja, azul, verde, violeta…y  la carpa dorada se vio de repente sumergida en un mar de agua de múltiples colores, se encontraba nadando dentro del arco iris.

Primero sintió miedo de caer al vacío, luego sintió alegría cuando comprobó que podía nadar libremente como si estuviera en la fuente del surtidor y luego sintió tristeza, porque no sabía cómo volver a la que había sido su casa hasta aquel momento. Y empezó a llorar. Cuando el arco iris oyó su llanto, empezó a desplazarse por el inmenso mar azul celeste, hasta que una parte final de su arco llego hasta la fuente del surtidor i lentamente la carpa dorada se fue deslizando por el suave arco hasta volver a sumergirse en las aguas cálidas de la fuente del surtidor. A partir de aquel dia sus escamas adquirieron todos los colores del arco iris.

C. L. Rosa

Dos pics i repico ó el pis del segon segona

Estàndard

paraiguerEns havíem quedat al replà del segon segona, es a dir davant la porta de casa. La distribució dels habitatges era la mateixa, tret dels entresols i dels tercers, que d’un pis havien fet dos.

L’entrada era el rebedor, molt espaiós, on hi havia un paraigüer, moble que com el seu nom indica, servia per deixar els paraigües i penjar els abrics i les jaquetes quan entraves a casa.   Era un moble de fusta molt gran,  amb un gran mirall, uns penjadors amb diferents braços per penjar la roba i unes anelles a la part baixa on posaves els paraigües molls.  L’aigua que regalimaven,  es recollia en una cubeta de llautó que tenia a la part baixa. Era l’espai de la casa on acostumava a organitzar el meus jocs i a interactuar amb la nena del mirall. Però un dia els pares es van desfer d’ell  i van posar un “taquillon”  i una banqueta molt rococó. I la nena del mirall va desaparèixer. A banda i banda del paraigüer, hi havien dues cadires de fusta negre amb el seient rodo, eren les més bones de la casa i nomes les portàvem al menjador quant venien visites.

En una racó i collat a la paret hi havia el comptador de la llum. Cada mes venia un senyor de la companyia per anotar amb un llapis lligat amb un cordill al comptador i en una cartolina el consum que havíem realitzat. A sota dels comptadors hi havia un prestatge amb un test de vidre molt bònic que semblava de marbre amb unes flors dibuixades i una bola tambè de  vidre en la seva part superior. Aquesta bola tenia unes marques d’uns cromos que havien estat enganxats i desenganxats més tard i s’avien endut la pintura de purpurina platejada de la bola, però tot i així es podia veure el perfil dels cromos que havien estat enganxats.

Al mateix rebedor hi havia una porta que donava a la sala-alcova, l’estança més gran de la casa, on dormien els  pares. Hi havia un llit de matrimoni amb un capçal de barrots gruixuts de fusta fosca.  A banda i banda  dues tauletes de nit i,  com no podia ser d’altre manera, un sant crist penjat a la capçalera. Encara que els pares no eren practicants, mes aviat ho contrari,  m’obligaven anar a missa tots els diumenges. També hi havia la màquina de cosir de la marca Singer, amb un calaix per tapar-la quan havies acabat de cosir,  els calaixets plens de fils de molts colors, agulles de cosir, de cap, imperdibles, tisores, botons de totes les mides, formes i colors, serrapolleras, betes i cintes, didals, cinta mètrica, guix, una ampolleta d’oli per la maquina… i el toc personal de la mare, una cortineta de tela (de les que portava el pare de la fabrica amb tara) estampada de flors per protegir-la de la pols.

Completaven el mobiliari un armari de dues portes i la calaixera, un moble amb grans calaixos de fusta negre. A la part superior sempre hi havien fotografies familiars en el seu marc corresponent. Dins els calaixos es guardava la roba de la llar i la roba de diari. Però l’últim calaix, el més petit de tots, era el millor. Allà estaven guardats els meus “tebeos” (ara es diuen còmics) del Jabato, el Capitan Trueno, Azucena, TBO, Pumby i els de Hazañas Belicas que llegia el pare. Quan feia bon temps, m’agradava escampar-los per el terra de la sala i jo estirar-me damunt i anar mirant, ara un ara l’altre. Això evidentment era motiu de batussa.

En un dels calaixos també es guardaven retalls de tela, ja que el pare treballava a Ca l’Illa,  unCan Illaa fàbrica d’estampació que estava al costat del carrer de Pere IV, i sempre portava algun retall que havia sortit amb tara i que a la fabrica es llençaven. La mare feia cortines per la cuina, per la maquina de cosir… i jo amb disfressava. Era un dels meus jocs preferits, disfressar-me i muntar les meves pròpies Aventis.  Enrotllava la tela al voltant del meu cos i amb una pinsà d’estendre la roba la subjectava. M’encantava arrossegar la cua per tot el pis. El mirall del paraigüer era el meu amic de jocs. Davant d’ell interpretava els personatges que la meva imaginació recreava. Sempre que podia (quant els pares estaven treballant i nomes havien els avis) agafava les sabates de taco de la mare per acabar d’arrodonir les disfresses o el seu bolsó de mà.

A la sala-alcova hi havia el balcó, un balcó petit amb alguns testos de geranis i clavellines -a l’avia, li agcropped-nic3b1a-balconradaven molt les flors- El balcó donava al carrer de Sant Joan de Malta, i des de aquell mirador observava la vida que bullia en aquell petit tros de carrer. Seia a terra i treia les cames per entremig dels barrots de ferro deixant que pengessin al buit. Veia anar amunt i avall als treballadors del Manchester català, es a dir el barri del Poble Nou, amb les seves granotes blaves que pujaven des de Els Quatre Cantons, en quant sonaven les sirenes de les fabriques. Era una riuada de gent caminant amb bosses a la mà amb la carmanyola, una mica de fruita i una ampolleta amb vi. S’escampaven per entre els molts bars que hi havia al llarg de tot el carrer per anar a dinar. Altres es dirigien a casa, desprès d’estar treballant des de les sis de la matinada

Un altre atracció que tenia era observar quant portaven o s’enduien les vaques de la vaqueria que estava davant de casa. D’un camió de fusta obrien la porta del darrere,  que es transformava en una rampa,  per on feien pujar o baixar  les vaques. Algunes pujaven ràpidament, però altres es resistien a grimpar per la rampa. Potser es que s’ensumaven on acabaria el viatge. Quant acabaven de carregar,  el carrer quedava tot empastifat de les seves bonyigues. El balcó, també ha sigut l’atalaia des de on observava a la canalla del barri jugar al carrer, perquè a mi no em deixaven baixar. Els pares tenien por. Deien que passaven molts cotxes.

La distribució del pis era un ample passadís on estaven distribuïdes les diferents estàncies. Desprès del rebedor, venia el menjador. Hi havia la taula, mitja dotzena de cadires recolzades al seu voltant o a la paret, la radio damunt  d’un prestatge, la nevera de gel i l’aparador on es guardava tota la vaixella i cristalleria, que nomes sortia de l’armari quan s’acostava Nadal. L’avi hi havia treballat amb una fabrica de vidre. Hi havien peces molt boniques: un peix gran de colors, un canti de color vermell amb ratlles blanques, despertadorbotelles gravades de vidre de diferents colors, uns gerros petits de color blau fosc, unes copes de color verd de vidre molt gruixut que l’avia feia servir per mesurar les racions de l’arròs…. en el prestatge inferior teníem les coses que utilitzàvem diàriament: el porro per el vi, la sucrera, un got amb els raspalls de dents i la pasta, el despertador, un rellotge metal·litzat amb els nombres grans i fluorescents. Era una peça important de la casa. Cada dia el pare abans d’anar a dormir li donava corda i s’assegurava que tenia posat el despertador a les cinc de la matinada.

Hi havia un petit racó en el primer prestatge on estaven els medicaments: l’aigua oxigenada, l’alcohol, un paquet de cotó, la mercromina, l’aigua del Carmen, que servia per a tot i l’aigua de Carabanya.  A baix hi havia un armari amb un prestatge os es guardava el pa i altres estris de la llar, a sota es posaven les botelles per el vi, conyac, gasosa, menta, anís i ampolles buides de vidre que fèiem servir per anar a comprar l’oli a granel a la botiga dels pares de la Marta. També teníem la nevera de gel que compràvem al bar del Joaquim i la Marina. El venien per trossos que tallaven amb una maquina dentada i el ficaves dins d’un cubell de llautó. Per escoltar la radio, m’enfilava damunt de la nevera per estar més a prop i escoltar millor el conte del mig dia que començava amb la sintonia de la cançó del Cola Cao… “yo soy aquel negrito del Africa tropical…”..

En el menjador hi havia una habitació petita -la meva-  Era un quarto interior on l’única ventilació o claror li venia de dues finestres que hi havien a banda i banda. Una donava a l’habitació dels pares i l’altre a l’habitació dels avis. També hi havia una finestra rodona feta a la mateixa paret d’obra sense marc ni vidre. Era el respirador, ja que les altres dues sempre estaven tancades -menys a l’estiu, per deixar corre l’aire-  i donava al menjador. La meva habitació fins que vaig fer la primera comunió als set anys, era un llit de cos i mig amb barrots de fusta, un bagul i un penjador molt curiós que era una fusta quadrada collada a la paret.  Al voltant hi havia una cortina, amb el mateix estampat que la cortina que tapava la maquina de cosir  i una cadira per desar la roba abans d’anar a dormir. Un llisto de fusta servia per penjar les diferents perxes amb roba. El bagul era molt antic i vell, amb unes lamines metàl·liques que travessaven la tapa. Dins recordo que hi havia un àlbum de fotos del casament dels meus pares, una gorra de mariner, del meu tiet Vicens que va fer el servei militar a la marina, com el tiet Pepe que la va fer en un submarí a la ciutat de Cartagena, un tambor de cosir, mantes i cobrellits. Sota el llit hi havia un orinal de pedra per no haver de sortir a mitja nit a la galeria, on teníem la comuna.

La taula del menjador estava al mig i deixava un espai a l’esquerra per passar a la cuina. La cuina era d’obra o també anomenada cuina econòmica.  Tenia una planxa de ferro amb dos fogocuina 1ns per on s’introduïa el carbó  i la xemeneia. Hi havia una porteta frontal que servia per treure les cendres amb una pala. A una banda de la cuina hi havia l’armari del rebost i a l’altre banda l’aigüera, una peça de marbre amb l’aixeta de durat llautó. A sobre de la cuina hi havia la campana que anava de paret a paret amb una lleixa al voltant que servia per tenir a mà els pots de diferents mides, la lletera, l’espalmatòria  -tenia que estar sempre a mà, dons els talls en el subministrament eren freqüents-  i els llumins. Sobre la pica la mateixa lleixa més ample servia per tenir desades les olles, les cassoles i les paelles.

A l’altre banda de la cuina hi havia el safareig, on a part de fer la bugada, també  servia per banyar-me mentre vaig ser menuda -de més grandeta ho feia a la meva habitació dins un cubell de llautó  i tirant-me l’aigua amb un pot- . El safareig estava cobert amb una fusta folrada amb un hule i servia de taula de menjar als avis -l’avia feia el menjar d`ells dos a part i quasi mai dinàvem junts, ja que els pares treballaven els dos i tenien horaris diferents- . Recordo estar jo menjant sola al menjador i els avis a la cuina el mateix menjar. Algun cop menjava a la cuina si l’avia feia arròs caldos amb bacallà i bròquil que m’agradava amb deler.

A la cuina hi havia l’habitació dels avis, que sense ser tan gran com la dels pares, també era una habitació amb el mateix disseny de sala i alcova. Tenia dos llits petits amb la corresponent tauleta de nit. Recordo que al principi la calaixera havia estat en aquesta habitació, la dels avis, desprès va anar  a la sala i alcova dels pares i mes tard a la que era la meva habitació que va passar a ser la de la iaia quan va faltar l’avi i varem fer un petit canvi. L’habitació tenia una finestra que donava a la galeria.

La galeria era descoberta i tenia dos arcs, amb una barana de ferro, on també hi havien testos amb geranis i clavellines. En un extrem hi havia la comuna  i a l’altre un forat amb una barana on podies veure els pisos que havien sota o  damunt teu. Era un antic pou. Recordo que hi havia instal·lada, una gàbia molt gran (o potser es que jo era molt petita), recolzada sobre la barana del pou, amb gallines. Dalt de la comuna hi havia un altre forat on hi havien conills. Això va durar poc, perque despres, el pou es va cobrir en cadascú dels pisos i la galeria es va fer més gran amb extensió. I el forat on hi havien els conills es va fer servir per desar petites andròmines.

La galeria donava a uns patis interiors que corresponien a les botigues o vivendes de les plantes baixes. Aquests patis eren plens de plantes i arbres. Recordo que el pati de la Marta, tenia una figuera molt gran i al fons una petita caseta que em sembla que també tenien gallines. Tenien una taula molt gran sota un emparrat i a l’estiu la família feia vida allà. Em donava molta enveja (sana) veure’ls a tots junts, els pares el fill gran i les tres germanes, parlar i riure. El pati del Siset era dels més ben cuidats. A l’estiu els sentia parlar i riure  -no els podia veure, perquè les plantes els tapaven-  mentre prenien la fresca. Hi havia uns terrats coberts,  a la planta baixa de la nostra finca, que eren d’una fàbrica d’olis industrials. En aquests terrats hi havia una colònia de gats de tots els colors i races que vivien de les restes del menjar que tiràvem els veïns i de les rates i ratolins que casaven. . La vista que teníem a la galeria era magnifica, perquè davant nostre, a continuació dels patis interiors, nomes hi havia la fabrica del plom i la gran xemeneia, però la vista arribava fins les muntanyes de Santa Coloma.

I com m’he allargat tan fent la descripció de la casa, crec que serà millor continua parlant de l’escala i dels seus veïns en un altre apartat.

 

Les meves lectures d’aquest estiu

Estàndard

llibres estiu 2019Avui escric entre l’últim dia de setembre i el primer d’octubre per fer un balanç de les meves lectures estiuenques. Com cada any quan arriba l’estiu, els dies es fan més llargs, tenim mes hores de sol, els nostres bioritmes desperten de la laxitud en que han estat sotmesos durant el llarg hivern i un altre cop com cada any començo a preparar les lectures que vull fer durant l’estiu. Desprès, la crua realitat, és molt diferent.

Vaig començar amb molta afició amb la novel·la de Margaret Atwood,  El cuento de la criada. He de dir que prèviament havia vist la sèrie i que em va agradar força. Molt més que el llibre que s’ha m’ha fet un pel feixuc. Hi han persones que quan llegeixen un llibre no poden veure la versió cinematogràfica perquè sempre els acaba deceben. A mi m’acostuma a passar al reves. Soc més cinèfila que lectora. Nomes vaig “enganxar-me” a la sèrie i als llibres de George R. R. Martin de la saga Juego de Tronos i les dues modalitats –l’escrita i la filmada- van ser de la meva total acceptació, fins que… vaig deixar de llegir els llibres, quan la sèrie va començar a prendre’s masses llicencies i ja no seguia la trama escrita.

Vaig acabar amb un que tenia pendent de l’estiu passat de la Leticia Dolera, Morder la manzana. Molt recomanable. Desprès seguint la meva afició per les biografies, vaig escollir la de Maria Montessori: la mujer que revoluciono para siempre la educación. El tinc a mitges.

Read the rest of this entry

Guiza

Estàndard

Egipto_4175La Montse, una enamorada d’Egipte i de la seva història, ha vist realitzat el seu somni; visitar la piràmide  de Giza. Les agulles del rellotge es desplacen molt lentament. Els turistes esperen al guia al saló de l’hotel. Les flames d’un agradable foc, consumeixen els troncs en una dansa infernal.

Finalment el guia fa acte de presencia. La seva cara no augura res de bo. Es refrega les mans una i un altre vegada amb un mocador que ha conegut temps millors. Es disculpa per el retard i els comunica que no es podrà realitzar l’excursió programada, per causes alienes a la seva voluntat.

La piràmide “ha desaparegut”. S’ha enlairat com una nau espaial i s’ha perdut en la immensitat del firmament. Sembla ser que, l’estrambòtica teoria de que les piràmides van ser construïdes per essers extraterrestres era certa. Però no cal que es preocupin que se’ls retornaran els diners de l’excursió.

Rosa C. L.

Margalida

Estàndard

margaritaMes de maig, mes de les flors, mes de Maria. Vaig a l’escola amb un pom a les mans. Era menuda. Ho recordo com un somni que revius quan sona el despertador i de cop i volta estàs aquí i allà a la vegada.

Es dissabte, dia de neteja. Aprofito per tirar coses velles. Pujo a l’altell i baixo la capsa que tinc mes a ma. Papers escrits, retalls de diaris esgrogueïts, postals de viatges, nadales, figuretes del tortell de Reis… i en el fons una cassette. La poso. Mes flors: A Margalida, d’en Joan Isaac. Aquest cop em deixo emportar per el somni.

Rosa C.L.

L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

Read the rest of this entry