Adéu cinema, adéu!!!

Estàndard

cinemaFeia temps que no anàvem al cinema, potser més de dos anys. Un familiar es va oferir a quedar-se amb la mare una tarda perquè poguéssim sortir una estona. Ens feia il·lusió tornar al cinema. Gaudir de la màgia del cinema. La pel·lícula ens era igual, dins d’un ordre.

Vam arribar amb el temps just, però amb les llums encara enceses, varem veure que la sala era pràcticament buida. Tan sols un altre parella ocupava els seients de darrere nostra. Aquesta no va ser l’única sorpresa. L’altre detall que ens va sorprendre va ser la olor que emanava de la vella moqueta i dels seients entapissats. Olor a humit, olor a ranci, olor a vell.

Per un moment em vaig transportar de nou al vell cinema de barri, on entraves a les fosques trepitjant les clofolles del terra mentre aclucaves els ulls enlluernats del exterior, buscant a cegues un seient  buit, si es que l’acomodador estava guiant en aquell precís moment, a altres persones que havien entrat davant teu.

D’això ja fa molts anys. Els vells cinemes de barri, van anar desapareixent paulatinament per deixar pas a las multi sales de cinema, molt mes petites, però amb uns equips de projecció súper moderns, amb pantalles més petites, però amb uns grans equips de so anomenat sensorround, que feia tremolar la sala i els seients.

Ens varem adonar que això també s’estava acabant. Potser sí, que els caps de setmana les sales deurien d’omplir-se molt més que no pas un dimarts a las quatre de la tarda. Potser sí que encara deu haver persones que gaudeixen de la màgia del cinema en una multi sala, però fins quan?

Martina del Clot

 

Anuncis

Llibres que pensava llegir aquest estiu (i no ho he fet)

Estàndard

LLIBRES-ESTIUPer Sant Jordi van caure a les meves mans dos llibres en català. Un era del Marius Serra “La novel·la de Sant Jordi” i l’altre era de Martí Gironell “La força d’un d’estí”. Els dos vaig començar i cap vaig acabar. El del Marti em va “enganxar” la primera frase de la primera pagina del primer dia de sant Jordi a les 5:55 i deia així: Ês Sant Jordi i l’Assassí encara dorm. Quant important és la primera frase. El llibre del Martí Gironell la motivació em va venir perquè la trama tenia un teló de fons que era el cinema –una de les meves passions-  i el seu món d’actrius i actors del Hollywood durat. El vaig llegint a trompicons.

Poques setmanes desprès, donant un tomb per el mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, no vaig pogué estar de comprar tres llibres escrits per tres dones i un altre que em va “enganxar” per el text de la contraportada que deia així: Nuestra sociedad padece el sindrome de Déficit de Naturaleza, cuyos sintomas son estrés, ansiedad…  – i seguia aixis més endavant-  La conexión del cuerpo y la mente con la naturaleza, también llamada vitamina N (Naturaleza) mejora nuestra salud física y mental. Com que actualment el meu estat anímic i els meus bioritmes no estan al 100% el vaig comprar per 3€. Evidentment, és un llibre d’auto ajuda. Mai m’agrada’t  aquesta mena de “literatura”, però per pogué opinar caldrà donar el primer pas. Per cert, eltitol del llibre és: “Volver a la Naturaleza” de Richard Louv.

Read the rest of this entry

Le Voyeur

Estàndard

piso antiguoUn hombre sube las escaleras lentamente. Alza primero un pie, cuando está bien aposentado sobre el peldaño sube el otro pie. Impulsa su cuerpo agarrándose con fuerza a la barandilla para realizar la dura ascensión. No es por la edad, no está enfermo, todo lo contrario. Es un hombre de edad madura, pero siempre ha practicado deporte y llevado una vida muy sana. Su rostro tiene un semblante relajado, inexpresivo. Puede que la palabra para definir aquel rostro sea ausente. Sus movimientos lentos recuerdan a los de un autómata.

Finalmente llega a su rellano en el quinto piso, donde se encuentra con cuatro puertas con su correspondiente numeración: 051-052-053-054. La suya es la 053. Realmente es un tercero pero también ha tenido que subir el entresuelo y el principal de aquel viejo edificio donde acaba de alquilar un apartamento.

Lo que antiguamente había sido un edificio donde en cada rellano habían dos viviendas, fue vendido por los herederos del antiguo propietario,  junto con los pocos inquilinos que quedaban a un fondo buitre. Estos a su vez, acabaron expulsado a los viejos inquilinos que quedaban, instalando en los pisos vacios personas con hábitos poco saludables y con costumbres ruidosas o muy belicosas. Los que resistieron, tuvieron la desagradable sorpresa al finalizar el contrato de arrendamiento, que les subían el alquiler en un 100%. Cosas del mercado, decían. Si lo quieres paga. Y si no puedes, te largas.

Las dos viviendas de cada rellano se han convertido en 4 apartamentos turísticos con un salón, cocina-americana y un dormitorio con cuarto de baño. Los muebles comprados en una gran superficie sueca son escasos e impersonales.  Solo una gran ventana en el salón que da a un patio de luces, aporta un poco de luminosidad. Read the rest of this entry

El mòbil

Estàndard

Mòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per trucar i parlar amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima. Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell- i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

No vull un mòbil nou. No vull pagar el preu que em demanen. No vull pagar el preu ecològic que suposa canviar de mòbil quan “ells” diuen que cal canviar. Un amic em va recomanar comprar un de segona mà. Volia un mínim de garanties i vaig anar a una botiga especialitzada en aparells electrònics de segona mà. Read the rest of this entry

Proxima estació: El Clot

Estàndard

Barcelona-metro-ClotNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar de peu i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia tenia que anar fins el final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes son curts i em fa molta rabia tenir que interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Hem vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dona un cert decensis comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i molt blanquets- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada. Read the rest of this entry

Un altre Sant Jordi

Estàndard

Hi havia una vegada…

Aquest cop li donarem una volta a la història com quan donem la volta a un mitjó i la mirarem amb un altre prisma.

Al regne de Capadòcia hi havia un drac que tenia atemorida a tota la població. Per satisfer la seva fam, els camperols li donaven cada dia dos xais, per tal de que deixes d’atacar les ciutats i les vil·les del regne. Però quan els animals van començar a disminuir, van decidir enviar cada dia una persona -escollida per sorteig- i un xai. La família que patia la pèrdua d’un membre, devorada per el drac, rebia  per compensar,  un munt de monedes.

Però un dia el poble es va cansar de que sempre eren els camperols els que tenien que patir la pèrdua d’un membre de les seves famílies i en canvi no s’enviava mai a algun membre de la família del rei, per calmar la fam del drac. A partir d’aquell dia la família del rei també va entrar a formar part del sorteig.

Al cap del temps en el sorteig li va tocar a la filla del rei anar a la cova del drac amb un xai per tal de tenir a la bestia ben tipa i tranquil·la . En arribar al cau del drac, la princesa es va trobar amb un cavaller anomenat George, que es va oferir a lluitar per salvar-la d’aquella mort tan horripilant.

Malauradament el cavaller no se’n va sortir i el drac se’l va cruspir tot sencer, sense deixar ni una engruna de la seva armadura- Això va provocar que tingues un tall de digestió i en poques hores la va petar.

El rei i els camperols agraïts al sacrifici que havia realitzat el cavaller van organitzar un concurs de roses i un aplec de trobadors per cantar i lloar la seva gesta. Vet aquí l’origen de la diada del cavaller George.

 

Rosa C.L.

Cuestión de pelos

Estàndard
Cuestión de pelos

Maribel, emigrante andaluza, llego a Barcelona con nueve años de la mano de sus padres y hermanos. Corría el año 1953.  Se instalaron en el Guinardo, un barrio de autoconstrucción que acogía a todas aquellas familias que llegaban en busca de una vida mejor para sus hijos que la que habían tenido ellos, trabajando para el cacique del pueblo. Maribel estudia magisterio en la Autonoma de Bellaterra

Julián es estudiante de derecho en la UAB, tiene veinte años y es hijo de un diputado de Alianza Popular, que se pasa la mitad del año viviendo con su querida en Madrid por cuestiones de trabajo. Su madre una señora de la burguesía catalana acude a misa diaria y después se reúne con sus amigas en el Club de Golf de la Diagonal, para jugar unas partidas de brich  mientras se toma media docena de gin tonics.

 Cada mañana suben al mismo vagón de los Ferrocarriles Catalanes que los lleva a Bellaterra, pero al llegar al final del recorrido sus caminos se bifurcan. Ella estudia magisterio en la facultad de Ciencias de la Educación y él estudia en la facultad de Derecho. A pesar de tenerlo todo en contra se liaron. Los amigos no se explicaban cómo era posible aquella relación. Lo que ellos no sabían era que a pesar de los pesares Maribel y Julián se habían enamorado.

No les importa la diferencia de clase social a la que pertenece cada uno de ellos, ni el qué dirán las familias o los amigos. Todo aquello es secundario. Solo importa lo que ellos quieren. Y ellos quieren estar siempre juntos.

Ella está afiliada al PSUC y el milita en Alianza Popular, pero entre ellos nunca hablan de política. Ella fuma Ducados y el Winston. Acuden a las manifestaciones por separado. Cada uno con los suyos. Si deciden ir al cine, cada vez escoge uno de ellos la película.

Ayer Maribel fue la encargada de decidir el cine y la película que iban a ver.  La escogida ha sido una película de Bergman en la Filmoteca: “Gritos y susurros”. Julián, casi se duerme si no llega a ser por los comentarios que le va susurrando Maribel al oído.  La semana próxima Julián ya tiene encargada la película que cogerán en el video: “Impacto súbito” con Clint Eastwood y Sondra Locke. Los amigos no se explicaban cómo es posible seguir manteniendo aquella relación, después de casi un año de salir juntos.

Ahora han decidido vivir juntos. Han cogido un pequeño ático reformado. Es pequeño, pero suficiente para ellos: un dormitorio, cocina americana, cuarto de baño y una gran terraza donde tomar el sol y organizar cenas –por turnos- con los amigos de uno y después con los amigos del otro.

Hoy han quedado en el Parque de la Ciudadela. Es su primer aniversario. Van a hacerse un regalo sorpresa. Julián ha comprado un cachorro de pastor alemán para regalárselo a Maribel.  Se encuentran delante de la cascada. Cada uno de ellos lleva una bolsa. Julián abre la suya y aparece la cabecita del pequeño Rex.  Maribel da un salto y se aparta.

­-¿No tendrás miedo a los perros? –pregunta con extrañeza Julián

-Lo siento Julián,  los perros no me gustan. –responde Maribel mientras abre lentamente su bolsa.

Julián se acerca, no ve nada.  Acaba abriendo del todo la cremallera que todavía cierra parte de la abertura de la bolsa. Dentro hay una pequeña bola de pelo negro. Solo sus brillantes ojos delatan la presencia de un felino. Al momento Julián empieza a estornudar y a toser. Le lloran los ojos. Sus manos se han llenado de un sarpullido. Tiene alergia mortal a los gatos.

Ninguno de los dos quiso desprenderse de su pequeña mascota. Se siguen encontrando cada mañana en los Ferrocarriles Catalanes, camino de Bellaterra, se saludan y se hablan lo justo. Al llegar al campus sus caminos se bifurcan. Los amigos no se explican como dos personas que se querían hasta el infinito y mucho más se han separado por una cuestión de pelos.

Rosa C.L.