Una de gansters

Estàndard

Al PacinoAhir al vespre mentre feia zàping vaig ensopegar amb les imatges d’una pel·lícula que em va enganxar. Va durar poc l’enamorament. Era violenta, de gàngsters i mafiosos –un tema d’actualitat avui en dia,  entre els polítics que ens han governat-  No parlaré ni de política ni de mafiosos, però sí d’actors. En aquest cas d’Al Pacino

L’argument no em va enganxar, però en aquell moment no tenia res millor –potser si hagués agafat un llibre, hauria sortit guanyant -, vaig centrar-me en la seva actuació. Interpretava a un capo, i durant aquella estona, vaig comprovar que es passa bona part de la pel·lícula, amb un abric tirat per sobre les espatlles, gest que he vist en moltes altres de la mateixa temàtica, tal com el portaven també els senyors Camps, Barcenas, Rato, Zaplana, Mas…. la llista es molt llarg, però segueixo que estic canviant i barrejant temàtiques.

Read the rest of this entry

Anuncis

¿Quien cuida al cuidador?

Estàndard

cuidar al cuidadorEste escrito, tengo que reconocer, que lo hago desde mis tripas, como decía una vieja amiga, cuando escribía alguna cosa que sabía, que iba a molestar a alguien y argumentaba que tenía que “sacarlo pa fuera”-.

Mucha es la gente que ante tu rostro crispado y triste, te aconsejan que tengas paciencia.  Ante tu llanto espontaneo, que surge en medio de una conversación, y sin razón de ser, te dicen hay que tener paciencia. Si expones la situación en la que estás viviendo, des de hace más de cuatro años, te dicen que tengas paciencia y es la misma canción que llevo escuchando desde hace más de cuatro años. Ante esta perogrullada, yo pregunto: ¿en qué lugar venden sacos de  paciencia?

Otros “consejos” que acostumbro a recibir sin haberlos pedido, hacen mención al hecho de que ella me cuido a mi mientras yo era un bebe o mientras fui una niña de corta edad y ahora me toca a mi cuidar de ella.

Error. Mi madre trabajaba y eran mis abuelos maternos los que me cuidaban, me daban de comer, me llevaban a la escuela, me bajaban a la placeta para que subiera en la bici o jugara con las hojas de los enormes plataneros. Era mi abuelo Juan el que se sometía a mi tiranía de hija única, jugando conmigo en casa, ya fuera a colegios -él era el alumno y yo la maestra que le ponía deberes, mientras hacia los míos-  ya sea jugando a la baraja, ya sea llevándome con él a visitar a sus amigos del barrio, para echar un pitillo, un vaso de vino y unas charlas de las que yo me evadía sumergiéndome en mis mundos particulares.

Read the rest of this entry

Hi havia una vegada

Estàndard

Hi havia una vegada una nena a qui li agradava molt que la seva avia l’expliques contes que se inventava mitjança un joc que havien ideat entre les dues. La nena deia quatre paraules i l’avia havia d’explicar una narració on sortien les quatre paraules, i eren narracions com aquesta:

Hi havia una vegada una tortuga enamorada de la lluna i cada nit pujava del fons del mar i esperava amb ànsia veure-la sortir. I tota la nit, fins l’albada, es quedava tirant-l’hi floretes i recitant poemes que anava improvisant sobre la marxa.

Com que la nit la passava en vela, dormia durant el dia. Es tancava en clau dins de la seva closca perquè ningú la molestes. Però tan va mirar a la lluna,  que un dia va quedar cega.

El seu amic mussol al veure-la tan trista, va intentar ajudar-la- Buscant per el seu cau ple d’andròmines, va trobar una llanterna. Al arribar el vespre va anar a buscar-la i enfocant a les parpelles cegues de la tortuga, va encendre-la, dient que eren els raigs de la lluna que venia a escoltar els seus poemes.

 

Rosa C.L.

El Karma

Estàndard

Mariano no tuvo nunca un buen karma en esta vida. Triste, solo y amargado decidió un buen día suicidarse. Estaba convencido de que su reloj biológico debía dar las últimas campanadas. ¿Pero cómo hacerlo?

Se puso unos cuernos de alce y se fue a un coto de caza, para ver si lo confundían con una gran pieza y le daban una buena perdigonada, pero habían decretado la veda del alce.

Con la ayuda de la lupa consulto en el listín telefónico una agencia de alquiler de avionetas para lanzarse en paracaídas. Estaba  decidido a no tirar de la anilla, pero solo consiguió romperse una pierna y la clavícula.

La doctora que lo recompuso había sido su “novia” del instituto. Empezaron a salir y el karma de Mariano cambio de color.

 

Rosa C.L.

 

Y volvieron los dinosaurios

Estàndard

Autora: Esther Flores Carrillo

Autora: Esther Flores Carrillo

Hace algunos años, la especulación immobiliaria arraso barrios enteros de la ciudad. En uno de estos solares donde desde hacía muchos años,  había existido un antiguo edificio de planta baja y dos pisos, aparecieron de repente máquinas y operarios. Empezaron a perforar y arrancar la tierra y un gran agujero apareció donde supuestamente tenía que ir un parking i empezaron a levantar los cimientos del nuevo edifició.. Y de repente, un buen día, desaparecieron los operarios. Quedaron los cimientos y el resto de la tierra que no se había cubierto todavía de cemento. Todo quedo abandonado en medio de la obra a medio construir: hierros, maderas, mallas, tubos de plástico, tubos de PVC.

Los vecinos esperábamos que volvieran de nuevo los operarios para finalizar la obra inconclusa, pero no volvieron. Pasaron las semanas y pasaron los meses, incluso pasaron los años y la obra seguía abandonada.  El sol, la lluvia, el viento fueron ayudando a la degradación de los materiales allí abandonados. La madera se pudrió, los hierros hacía tiempo que habían sido saqueados y el resto de material yacía esparcido por todo el solar. Read the rest of this entry

L’escala

Estàndard

L'escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Read the rest of this entry

LES VELLES SABATES

Estàndard

sabates velles

El quadre “Les sabates ” de Vincent Van Gogh

És possible estimar-se unes sabates velles? Doncs jo dic que sí. Ara us explicaré una petita història, d’uns peus desgraciats i de la dificultat de trobar unes sabates que s’ajustin als teus peus sense massacrar-los. Doncs, com anava dient, tinc uns peus força delicats, i no perquè vinguin de bona família. Són uns peus amples, amb dits petits i gruixuts. Quan estic descalça i me’ls miro, em recorden les potes dels ànecs. A la part fisiològica cal afagir -en castellà diria: “mala pata”- els esquinços mal curats, l’al·lèrgia al tint de les sabates negres, artritis i reuma, que no són la mateixa cosa. Ara ja teniu una idea clara de la dificultat que tinc per trobar unes sabates adients.

Doncs, de tant en tant, es dóna el fet que trobo unes de ben bones. Ample especial, pell flexible, taco amb falca, no gaire alta i finalment que s’adapten al meu peu i no el peu a la sabata. Doncs no fa gaire, l’hivern passat, em vaig comprar unes amb aquestes característiques. Fantàstiques, m’entraven com un guant. Però aquest any quan les he tret de la capsa on les tenia desades, he vist que tenien la punta desencolada. Tinc la facultat d’ensopegar sovint, fins i tot, amb les ratlles del terre.

Read the rest of this entry