La meva Rambla

Estàndard

 

Fa molts anys vaig tenir una conversa amb una amiga meva, que em va marcar força, fins al punt que avui en dia encara la puc reproduir íntegrament. Dins una conversa intranscendent on passaven d’un tema a un altre amb molta facilitat va dir:

Ella: No hi ha al món un passeig tan bonic com el de Les Rambles de les Flors.

Jo: Perquè no quedem un dia i anem a passejar i a prendre alguna cosa per alguna granja del carrer Petritxol?

Ella: És que no m’agrada anar a passejar per Les Rambles. Sempre està plena de gent i les multituds em posen nerviosa.

Jo: Aleshores perquè dius que t’agrada tant, si no vols anar mai?

Ella: M’agrada saber que estan allà, per si un dia vull anar.

Fi de la conversa. Ara la recordo tan fresca com si fos ahir que la vam tenir. I és que lo primer que vaig voler fer, quan va acabar el confinament pel Covi19, va ser anar a passejar per Les Rambles. Havia vist imatges per la premsa i la televisió on mostraven una ciutat de carrers buits de persones, de trànsit, de vida…, i encara que aquelles imatges, van  produir-me una certa angoixa, per un altra banda sentia una mena d’alegria refrenada, al veure els carrers,  tan tranquils, sense persones ni transit corrent amunt i avall. Read the rest of this entry

Dia de la mare

Estàndard

Primer diumenge de maig i segon dia on els més grans de seixanta-cinc anys podem sortir a passejar. Jo he decidit sortir demà dilluns on crec que l’eufòria de llibertat s’haurà esmorteït i no trobaré els carrers plens de gent corrent o anant en bicicleta i passejadors primerencs.

El sol acaricia les meves raquítiques plantes del balcó. Surto per acompanyar-les a fer també la “fotosíntesis” per assimilar les vitamines. Fa un dia espaterrant, pràcticament d’estiu. El meu carrer és petit i estret. No passa, gairebé cap cotxe. Miro amunt i avall, per un extrem veig una senyora bastant gran caminant molt lentament amb un carro de la compra. Avui és diumenge i els súpers estan tancats, la lògica em diu que el porta per ajudar-se a caminar en lloc de portar un caminador. Hi ha molta gent gran que els fa “vergonya” portar-ne un i que tothom es pensi que és vella.

Des del balcó segueixo mirant amunt i avall. Per l’altre extrem un home d’uns cinquanta anys va caminant tranquil·lament per la mateixa vorera. El sento parlar des de lluny. Va sol, amb qui parla? De sobte m’adono que es dirigeix a la senyora gran que ve en sentit contrari i els dos s’aturen just sota el meu balcó. Segueixen parlant. Els dos porten mascareta i guarden una distancia prudent. No sento la conversa, però pel llenguatge corporal de l’home i la dona,  entenc que es coneixen. De sobte l’home aixeca la tapa del carro i veig que deixa una capsa vermella de bombons.

Ara ho entenc. S’han trucat de bon matí ell l’ha felicitat per telèfon. Han quedat en una hora per trobar-se. Segueixen parlant una estona i en acabar la dona gira el carro de la compra per tornar per on ha vingut. L’home es queda una estona aturat mirant com la seva mare s’allunya lentament. Desprès gira cua i baixa carrer avall per on a vingut.

 

Rosa C. L.

3 de maig 2020

Confinamiento

Estàndard

Llevaba varias semanas encerrada en casa sin poder dormir. La situación anómala que estábamos viviendo me producía ansiedad y nerviosismo. Había dejado de ver sesiones maratonianas de las series que me habían recomendado, porque nunca encontraba el momento de darle al botón rojo de apagado. Siempre quería saber cómo continuaba. Es el “enganche” de las series. Termina cada capítulo en un momento álgido de la historia.

Me acostumbre a leer un buen libro antes de irme a dormir. Tampoco funciono. Solo me quedaba acostarme y contar ovejas, cosa que no hice, por parecerme bastante ridícula y por supuesto, por no creer en el “sistema”. Encontré la solución dándome una ducha antes de meterme en la cama. Dejaba caer el agua sobre mi cabeza i me imaginaba que estaba en medio de un bosque rodeada de frondosos árboles y que una fina lluvia se deslizaba por mi cuerpo desnudo.

El siguiente problema que debía resolver era el aburrimiento y la desidia. Las dos o tres primeras semanas lo lleve fenomenal. Me había preparado para la ocasión. Dos pilares de libros a medio leer descansaban sobre la mesa. Era mi primer reto, en el que fracase rotundamente. Cuando oía un ligero ruido por la escalera o voces susurrantes, miraba por el agujero de la cerradura para ver i oír mejor. Pero lo encontraba tan ridículo, que también deje de hacerlo. No conseguía concentrarme para la lectura.

Read the rest of this entry