Santa Coloma de Gramanet i la casa de la tia Rosario o una història de bruixes

Estàndard
Resultado de imagen de pocimas y brebajes

Finals dels cinquanta o principis dels seixanta. Jo devia tenir entre cinc i sis anys. La mateixa edat que té actualment la meva néta, la Berta. Dins de la família, tenia fama de ser molt moguda; és a dir, allò que diríem un tabalot. Exactament igual que la meva néta la Berta. I per què dic això? Doncs la raó és per explicar les similituds que observo entre ella i jo quan tenia la seva edat.

Els caps de setmana ens reuníem amb tots els meus tiets i cosins per fer una sortida. Si la família era de part del pare,  ens trobàvem al berenador de Vallvidrera. Si la família era de part materna ens trobàvem a Santa Coloma de Gramenet, a la casa de la tia Rosario, una de les germanes del meu avi Joan. La casa era una torre de planta baixa amb una gran extensió de terreny que l’envoltava on hi havia, sota d’un parral, una gran taula de pedra amb dos bancs del mateix material on dinàvem l’arròs dels diumenges tota la família.

La canalla corríem tot el dia amunt i avall per les afores de la casa. Estàvem mig assilvestrats. Una sensació de llibertat ens envaïa, mentre els grans jugaven a cartes –normalment els homes- o xerraven de les seves coses –normalment les dones-

Recordo que una de les coses que més m’agradava era entrar a les habitacions i obrir els calaixos de les tauletes de nit, de les calaixeres o dels armaris, per tafanejar les coses que es guardaven dins d’aquells mobles tan grans i tan foscos: un rosari, un bolso negre amb una tanca durada, uns guants, un vano, un mocador per al cap, una mantellina, fotografies antigues de senyors amb grans bigotis i senyores amb vestits llargs i pentinats amb monyos. Fins que m’enxampaven i em feien fora de l’habitació amb un calbot al cap.

Un altre dels meus entreteniments era jugar al pati de darrere de la casa, on hi havia una gran llar de foc on es feien les paelles d’arròs dels diumenges, un vàter, una habitació  de mals endreços, una escala que pujava fins a dalt del terrat i, sota de l’escala, un safareig de pedra i una gran lleixa plena de pots de vidre: flascons de mil formes i colors, grans i petits, plens o mig plens amb líquids, dels que no sabia que contenien.

I el meu joc preferit era anar agafant botelles i botelletes i anar barrejant els diferents fluids que reposaven allà dins. Ara hi afegia una mica d’aigua, ara hi afegia una mica de les cendres de la llar de foc, tot remenant amb un bastonet de fusta o,  si no en tenia cap, feia servir el meu dit índex com si fos una cullereta de remenar el cafè. Em sentia com si fos una petita bruixa fabricant “pòcimes i beuratges màgics” per fer encanteris. Fins que m’enxampaven i em castigaven amb un altre calbot al cap.

I ara us preguntareu a què treu cap explicar tot això i relacionar-ho amb la Berta? Doncs molt fàcil. Resulta que la meva néta, de cinc anys. té les mateixes “inquietuds tafaneres” que jo a la seva edat. Quan ve a casa dels avis, un joc que li agrada molt és fer “líquids màgics” a la cuina. Haig de reconèixer la meva culpa, perquè la vaig iniciar jo en aquest “joc”. Li facilito els materials que necessita: un bol, aigua, colorant i alguns dels pots de vidre que tinc a la cuina amb espècies i que normalment no utilitzo, una mica de bicarbonat, una mica de sal, una mica de sucre, un rajolí d’oli, una mica de farina blanca… i una cullereta de cafè per anar remenant.

Des de molt menuda, li encantava obrir un joier que tinc damunt del tocador, ple de collarets i polseres de bijuteria. Se’ls penjava tots els que podia del coll i quan ja es trobava suficientment engalanada, els que sobraven els anava repartint perquè ens els poséssim nosaltres.

Ah! I abans de marxar a casa seva ha d’obrir i tafanejar dins la meva col·lecció de capsetes que tinc damunt de la lleixa del dormitori amb penjolls i fermalls. No en deixa ni una per obrir. I vet aquí per què he volgut escriure aquest record de la meva infantesa i relacionar les meves entremaliadures amb les de la meva néta. Potser és una casualitat, potser és una qüestió de genètica o potser és que les bruixes ho portem a la sang.

Febrer 2021

AQUELL MALEÏT ANY

Estàndard

Per començar vull dir que el primer record que em ve d’aquest maleït 2020, és la mort de la mare. No va ser causada pel Covid, sinó un accident fortuït i casolà, com pot ser una caiguda, una operació i una infecció que se la va endur lentament i sense cap patiment, ja que vam tenir la sort que a causa de la seva malaltia d’Alzheimer estigues ingressada en el centre sociosanitari del Fòrum, en la unitat de geriatria, on va estar tractada en tot moment amb molta cura i dedicació. Malauradament no varem pogue estar amb ella fins al final, perquè ens va deixar a primers de maig, quan ens va pillar el confinament i les visites dels familiars als centres sanitaris es van anul·lar.

Aquest any hem hagut de dir adéu a moltes persones estimades de la nostra família i també a molta gent coneguda de l’àmbit artístic. Personalment, les que més m’han emocionat són les de Luis Eduardo Aute, Pau Dones i Rosa M. Sarda, sense oblidar al mític Sean Conery, Quino, el creador de la meva estimada Mafalda, Julio Anguita, Lucía Bose, Ennio Morricone i Carlos Ruiz Zafon. Deixò molts més per nomenar, però fins aquí els que puc recordar en aquest moment..

A continuació faré un resum de com he viscut aquest 2020, la pandèmia, el confinament i com he intentat sobreviure perquè el desànim no m’envaeixi. He tingut la companyia del meu home, dels llibres, de la música i de les sèries i pel·lícules que ens hem cruspit en aquest any. He trobat a faltar la companyia de la meva filla, el meu fill i la meva néta, però per poc que poguéssim fèiem quelcom per trobar-nos, encara que fos un moment enmig del carrer o en una terrassa –quan eren obertes- per fer un esmorcar i ràpidament cadascú a casa seva. He estat més “connectada” amb les meves poques i veritables amigues com cap altra vegada havíem estat. Amb wuasaps, donant-nos un Bon dia o un Bona nit, enviant-nos acudits, vídeos i GIF que ens arrenques un somriure enmig de tant desconsol. Hem sortit cada nit a les vuit del vespre al balcó per aplaudir i donar suport al personal sanitari, però també als que han mantingut les botigues i comerços del barri oberts, al personal de la neteja, als transportistes de mercaderies perquè en cap moment ens pogués faltar de res, als conductors/es del transport públic …, i em sap greu si m’oblido d’algun col·lectiu, però no vull allargar-me més dins d’aquest apartat d’agraïments. Read the rest of this entry

NIT DE NADAL

Estàndard


NIT DE NADAL

Jo vull la taula parada
com el temps que era nin,
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.

Sols vós i jo, la serventa,
tornem al casal antic;
tots els altres se n’anaren
i mai més han de venir.

Guarniu la taula ben llarga,
que hi càpiguen grans i xics,
que ha nascut el Fill de l’Home,
i és nit de goigs esta nit.

Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.

Poseu un cap de taula
la cadira del padrí,
i en l’altre cap la del pare,
i la de la mare al mig.

A vora d’ella la trona
de mon germanet petit;
jo m’asseuré a l’altra banda
com en temps que van fugir.

Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre
quan la mare va morir.

I aneu’s-en lluny, la serventa,
que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’ànima
amb els records d’aquí dins.

Jo el rostre damunt la taula
posaré ben abscondit
entre els braços que no troben
ningú que estrènyer ací.

Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estés entre els vius.

La ventada en les escletxes
farà l’udol del mastí
amb qui a l’escó m’adormia
abraçats com dos amics.

I per sobre de ma testa
la remor haig de sentir
de la gàbia trista i sola
que mou el vent d’esta nit.

I en la paret els filferros
veuran mos ulls enrogits
com els barrots d’unes reixes
que passen sens mai finir.

En tant sentiré per fora
com tresca la gent feliç
sonant ferrets i guitarres,
que el goig per tots sobreïx.

I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.

I, ai, que la mare no ha d’ésser,
sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava,
i ara trencat i ennegrit!

Àngel Guimerà

Aquell Nadal del 2020

Estàndard
Aquell Nadal del 2020

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula. Com cada any, unes setmanes abans de Nadal, faig neteja general, tal com ho vaig veure fer, a la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”.

I això és ho que està provocant aquesta maleïda pandèmia, que les famílies no ens puguem ajuntar més de sis persones, que sí ho fem i no som “grup bombolla” o convivents, haurem de dinar amb les mascaretes posades i només treure-les amunt i avall, per anar obrint la boca perquè entri la cullera o la forquilla o per anar bevent, no podrem fer brindis ni cantar nadales, haurem d’obrir el balcó o les finestres per ventilar la casa, no podrem estar junts més de dues hores i per tant, els torrons cadascú se’ls haurà d’endur i menjar a casa seva i sobretot, res de sortir a pair el dinar passejant al capvespre. Abans de les deu tothom a casa, que hi ha toc de queda i surten els mossos a controlar que tots estiguem tancadets i tapadets a casa nostra. I això és el Nadal que recordarem d’aquí uns quants anys, d’aquest maleït

RosaC.L.
Desembre 2020

L’àvia Rosa

Estàndard

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. La família vivia a Barcelona, al barri del Clot, el matrimoni i els quatre fills. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i d’aterrir a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. A causa de la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins al principal primera on vivia la Rosita amb les seves dues filles, creient que així estaven més segures, amagant a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam. Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit. Read the rest of this entry