Hi havia una vegada

Estàndard

Hi havia una vegada una nena a qui li agradava molt que la seva avia l’expliques contes que se inventava mitjança un joc que havien ideat entre les dues. La nena deia quatre paraules i l’avia havia d’explicar una narració on sortien les quatre paraules, i eren narracions com aquesta:

Hi havia una vegada una tortuga enamorada de la lluna i cada nit pujava del fons del mar i esperava amb ànsia veure-la sortir. I tota la nit, fins l’albada, es quedava tirant-l’hi floretes i recitant poemes que anava improvisant sobre la marxa.

Com que la nit la passava en vela, dormia durant el dia. Es tancava en clau dins de la seva closca perquè ningú la molestes. Però tan va mirar a la lluna,  que un dia va quedar cega.

El seu amic mussol al veure-la tan trista, va intentar ajudar-la- Buscant per el seu cau ple d’andròmines, va trobar una llanterna. Al arribar el vespre va anar a buscar-la i enfocant a les parpelles cegues de la tortuga, va encendre-la, dient que eren els raigs de la lluna que venia a escoltar els seus poemes.

 

Rosa C.L.

Anuncis

El Karma

Estàndard

Mariano no tuvo nunca un buen karma en esta vida. Triste, solo y amargado decidió un buen día suicidarse. Estaba convencido de que su reloj biológico debía dar las últimas campanadas. ¿Pero cómo hacerlo?

Se puso unos cuernos de alce y se fue a un coto de caza, para ver si lo confundían con una gran pieza y le daban una buena perdigonada, pero habían decretado la veda del alce.

Con la ayuda de la lupa consulto en el listín telefónico una agencia de alquiler de avionetas para lanzarse en paracaídas. Estaba  decidido a no tirar de la anilla, pero solo consiguió romperse una pierna y la clavícula.

La doctora que lo recompuso había sido su “novia” del instituto. Empezaron a salir y el karma de Mariano cambio de color.

 

Rosa C.L.

 

Y volvieron los dinosaurios

Estàndard
Autora: Esther Flores Carrillo

Autora: Esther Flores Carrillo

Hace algunos años, la especulación immobiliaria arraso barrios enteros de la ciudad. En uno de estos solares donde desde hacía muchos años,  había existido un antiguo edificio de planta baja y dos pisos, aparecieron de repente máquinas y operarios. Empezaron a perforar y arrancar la tierra y un gran agujero apareció donde supuestamente tenía que ir un parking i empezaron a levantar los cimientos del nuevo edifició.. Y de repente, un buen día, desaparecieron los operarios. Quedaron los cimientos y el resto de la tierra que no se había cubierto todavía de cemento. Todo quedo abandonado en medio de la obra a medio construir: hierros, maderas, mallas, tubos de plástico, tubos de PVC.

Los vecinos esperábamos que volvieran de nuevo los operarios para finalizar la obra inconclusa, pero no volvieron. Pasaron las semanas y pasaron los meses, incluso pasaron los años y la obra seguía abandonada.  El sol, la lluvia, el viento fueron ayudando a la degradación de los materiales allí abandonados. La madera se pudrió, los hierros hacía tiempo que habían sido saqueados y el resto de material yacía esparcido por todo el solar. Read the rest of this entry

L’escala

Estàndard
L'escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Read the rest of this entry

LES VELLES SABATES

Estàndard
sabates velles

El quadre “Les sabates ” de Vincent Van Gogh

És possible estimar-se unes sabates velles? Doncs jo dic que sí. Ara us explicaré una petita història, d’uns peus desgraciats i de la dificultat de trobar unes sabates que s’ajustin als teus peus sense massacrar-los. Doncs, com anava dient, tinc uns peus força delicats, i no perquè vinguin de bona família. Són uns peus amples, amb dits petits i gruixuts. Quan estic descalça i me’ls miro, em recorden les potes dels ànecs. A la part fisiològica cal afagir -en castellà diria: “mala pata”- els esquinços mal curats, l’al·lèrgia al tint de les sabates negres, artritis i reuma, que no són la mateixa cosa. Ara ja teniu una idea clara de la dificultat que tinc per trobar unes sabates adients.

Doncs, de tant en tant, es dóna el fet que trobo unes de ben bones. Ample especial, pell flexible, taco amb falca, no gaire alta i finalment que s’adapten al meu peu i no el peu a la sabata. Doncs no fa gaire, l’hivern passat, em vaig comprar unes amb aquestes característiques. Fantàstiques, m’entraven com un guant. Però aquest any quan les he tret de la capsa on les tenia desades, he vist que tenien la punta desencolada. Tinc la facultat d’ensopegar sovint, fins i tot, amb les ratlles del terre.

Read the rest of this entry

Bojeria Nadalenca

Estàndard

amic invisibleS’apropen les festes nadalenques i com cada any entrem a la roda consumista dels regals: Tió, Pare Noè, Reis… Però aquest any hem aconseguit sortir-nos de la roda. Dins del context familiar, es va proposar de fer l’Amic Invisible el dia de Nadal.

A tots ens va semblar una gran idea. En lloc de comprar un regal per a cadascú, tan sols hauríem de rumiar quin regal comprar per a una sola persona de la família. Es va fer un sorteig per saber a quí de la familia ens tocaria de fer el regal. Si et sortia el paper amb el teu nom, es tornava a fer el sorteig. Finalment es va consensuar un màxim i un mínim per la despesa.

Desitjo que aquesta petita experiència us pugui servir -potser per aquest any ja arriba tard- per les pròximes festes nadalenques i pugueu gaudir de més temps per estar amb la família.