Diario veraniego

Estàndard

El pasado verano me despedí de las mini-vacaciones que hacemos desde que mi madre y el señor Alzheimer viven con nosotros. Cada año el deterioro cognitivo y físico avanzan con más rapidez. La medicación ya no frena el avance de los daños colaterales: perdida de memoria inmediata, recuerdos del pasado que desaparecen, seres queridos que ya no puede recordar ni reconocer en las fotografías familiares, preguntas obsesivas por temas como por ejemplo, preguntar la hora cada dos minutos después de haber consultado su reloj, para confirmar que sigue funcionando y sigue marcando la hora correcta. Si a esto se le añade la falta de control ocasional, de algunas funciones metabólicas, la cosa se hace bastante engorrosa y ya tenemos todos los ingredientes para no animarte ni ilusionarte por salir de la “zona comoda”. Con este panorama por delante pensamos que ya no podríamos salir de nuestro encierro casero.

¿Que podíamos hacer? Coger el mismo apartamento en Calafell? Imposible, después del “incidente” en la piscina del ultimo verano. ¿Un hotel? demasiado barullo de gente, los tres en la misma habitación, problemas con las comidas de fritanga y rancho cuartelario. Totalmente inapropiado. ¿Coger un apartamento sin piscina, con la única opción de bajar a la playa? Tampoco podíamos por los problemas de movilidad de mi madre. ¿Que nos quedaba? I alguien dijo: ¿y si cogemos un bungalow en el camping de Santa Susana? Yo al principio creí que se trataba de una broma, pero poco a poco fuimos analizando los pros y los contras. ¿Un bungalow para nosotros tres con dos habitaciones individuales? Bien! ¿Con piscina? Bien!  Siempre podríamos bañarnos por turnos. Recordaba que la playa no era una maravilla, ya que estaba formada por pequeñas calas con rocas y poca arena, y muy mal camino para acceder, pero siempre podríamos dar un remojon a los pies de la abuela en la playa larga fuera del camping. Y al camping que nos vamos.

Read the rest of this entry

El injerto

Estàndard

Su calva dejo de emitir aquel brillo tan deslumbrante. Una fina capa de rizos castaños ocupo su lugar. Lo primero que hizo después de salir de la clínica, fue comprar todo un arsenal de peines, cepillos, fijador, espuma, champú, mascarilla, acondicionador, crema suavizante. Todo aquello le venía un poco grande. La dependienta que estaba muy versada en el tema  no tuvo ningún inconveniente en perder casi una hora de reloj con aquel nuevo cliente. Aquel mes se llevaría una buena comisión.

Solo había transcurrido una semana cuando empezó a notar aquellas pequeñas molestias. Siempre era por la noche. Supuso que el calor de la cama le producía aquellos picores, aquella desazón. Pero fue en aumento. Ya no podía dormir, no conciliaba el sueño. Se lavaba la cabeza a medianoche con agua fría a fin de apagar los ardores. En la clínica le dijeron que era normal. Las raíces de los implantes necesitaban un tiempo de adaptación.

Read the rest of this entry

Malait 2016

Estàndard

Cada any hem de restar persones, personetes i personatges que fan el transit.  Però aquest any 2016 ha estat  un any maleït, un any especialment generós i aferrissat en el món de la música.

Primer va ser el David Bowie el “Duc Blanc”  que ens va deixar nomes començar l’any. Vaig començar a seguir la seva trajectòria musical a partir de la pel·lícula  Feliz Navidad Mr. Lawrence (1983) protagonitzada per ell i Ryuichi Sakamoto, compositor japonès i autor de la banda sonora de la pel·lícula.  Em va atreure la seva capacitat camaleònica, potser més que la seva música, encara que de cada autor em quedo amb una part molt petita e insignificant de la seva obra, la que m’agrada personalment a mi i em transmet quelcom. Més tard vaig seguir la seva curta filmografia amb el film Dentro del Laberinto. I seguin la pauta van deixar-nos  Frank Sinatra, Prince, un George Michael i el meu estimat Leonard Cohen.

En cinema Chus Lampreave, Emma Cohen, Genne Wilder, Debbie Reynolds, víctima d’una embòlia mentre feia els preparatius per l’enterrament de la seva filla Carrie Fisher, la inoblidable Princesa Leia de La Guerra de las Galàxies, morta el dia abans, en política Fidel Castro, l’escriptor Umberto Eco…, I en aquest moment no em ve al cap ningú més. Soc conscient que m’he deixat molts més per nombrar, però com va dir el filòsof roma Marco Tulio Cicerón   “La vida de los muertos queda alojada en la memoria de los vivos”.

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Castanyes i moniatos, panellets i penellons

Estàndard


fulles-de-tardor-300

 

Ha arribat la tardor

i canvien els colors

groc, marró i gris.

La castanyera ha encès el foc

la flaire omple el carrer

paperina de paper.

Ha arribat la tardor

pluja i fred

i festa dels morts.

Una nena amb fred

porta castanyes calentes

dins les butxaques de l’abric.

Gorro, bufanda

i guant de llana

per esquivar els penellons

Ha arribat la tardor

sis panellets de pinyons

sis euros que he pagat.

I tant a gust que me’ls he menjat

passejant pel carrer

amb la flaire i del bracet.

Rosa C.L. (Octubre 2016)

La platja democratitzadora

Estàndard

parasolCada estiu tinc mes complexe d’anar a la platja. Tinc una edat, las carns cedeixen sense que ningú ni res, pugui aturar la força de la gravetat terraquea. Després dels llargs mesos d’hivern d’anar amb les cames enfundades en pantalons, descobreixo que tinc més varius que l’any passat, que són més gruixudes i que les meves cames i els meus turmells estan agafant un lleuger color violeta amb l’invasió d’aranyetes varicoses que van tenyint la meva pell.

Tot i això agafem un apartament a la platja per quinze dies. I vet aquí que gaudeixo d’allò mes passejant platja amunt i platja avall. Ara m’ajupo a collir una pedra blanca com un glop de llet, mes endavant m’ajupo a collir una blanca però amb unes vetes marrons i aixi vaig fent camí. Miro i observo a la gent i tots els complexos, manies i romansos desapareixen.

Els cossos que es despullen sense cap pudor a la platja son multicolors i multiformes. Un cop s’han tret els teixits que les cobreixen es transformen en pells anònimes. Ara son elles mateixes sense cap disfressa. Per el to de la pell saps qui acaba d’arribar de vacances i qui porta ja unes setmanes gaudint del temps d’oci estiuenc. Asseguda sota el parasol veig passar a la gent. Dones amb bikini, banyador o top les. Dones joves, grans, velles i menudes. Dones amb els pits a l’aire. Pits joves i turgents, pits que han criat i han perdut la seva massa sebacea i es mostren desafiants al temps que els envaeix. Ho mateix podem dir de les panxes llises, terses, brunes de las noies joves i de les que marques una pell flonja, unes estries, unes plecs que bateguen al ritme del pas que porta la dona caminadora. Cames llargues i esveltes, cames curtes i gruixudes. Amb cel·lulitis o sense. I miro a aquestes dones caminar platja amunt i platja avall o tombades a les hamaques o tovalloles i em trec el capell.

La platja ens fa a tots iguals, la platja ens democratitza.

Rosa C.L.

(agost 2016)