AQUELL MALEÏT ANY

Per començar vull dir que el primer record que em ve d’aquest maleït 2020, és la mort de la mare. No va ser causada pel Covid, sinó un accident fortuït i casolà, com pot ser una caiguda, una operació i una infecció que se la va endur lentament i sense cap patiment, ja que vam tenir la sort que a causa de la seva malaltia d’Alzheimer estigues ingressada en el centre sociosanitari del Fòrum, en la unitat de geriatria, on va estar tractada en tot moment amb molta cura i dedicació. Malauradament no varem pogue estar amb ella fins al final, perquè ens va deixar a primers de maig, quan ens va pillar el confinament i les visites dels familiars als centres sanitaris es van anul·lar.

Aquest any hem hagut de dir adéu a moltes persones estimades de la nostra família i també a molta gent coneguda de l’àmbit artístic. Personalment, les que més m’han emocionat són les de Luis Eduardo Aute, Pau Dones i Rosa M. Sarda, sense oblidar al mític Sean Conery, Quino, el creador de la meva estimada Mafalda, Julio Anguita, Lucía Bose, Ennio Morricone i Carlos Ruiz Zafon. Deixò molts més per nomenar, però fins aquí els que puc recordar en aquest moment..

A continuació faré un resum de com he viscut aquest 2020, la pandèmia, el confinament i com he intentat sobreviure perquè el desànim no m’envaeixi. He tingut la companyia del meu home, dels llibres, de la música i de les sèries i pel·lícules que ens hem cruspit en aquest any. He trobat a faltar la companyia de la meva filla, el meu fill i la meva néta, però per poc que poguéssim fèiem quelcom per trobar-nos, encara que fos un moment enmig del carrer o en una terrassa –quan eren obertes- per fer un esmorcar i ràpidament cadascú a casa seva. He estat més “connectada” amb les meves poques i veritables amigues com cap altra vegada havíem estat. Amb wuasaps, donant-nos un Bon dia o un Bona nit, enviant-nos acudits, vídeos i GIF que ens arrenques un somriure enmig de tant desconsol. Hem sortit cada nit a les vuit del vespre al balcó per aplaudir i donar suport al personal sanitari, però també als que han mantingut les botigues i comerços del barri oberts, al personal de la neteja, als transportistes de mercaderies perquè en cap moment ens pogués faltar de res, als conductors/es del transport públic …, i em sap greu si m’oblido d’algun col·lectiu, però no vull allargar-me més dins d’aquest apartat d’agraïments.

Aquell Nadal del 2020

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula. Com cada any, unes setmanes abans de Nadal, faig neteja general, tal com ho vaig veure fer, a la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”.

I això és ho que està provocant aquesta maleïda pandèmia, que les famílies no ens puguem ajuntar més de sis persones, que sí ho fem i no som “grup bombolla” o convivents, haurem de dinar amb les mascaretes posades i només treure-les amunt i avall, per anar obrint la boca perquè entri la cullera o la forquilla o per anar bevent, no podrem fer brindis ni cantar nadales, haurem d’obrir el balcó o les finestres per ventilar la casa, no podrem estar junts més de dues hores i per tant, els torrons cadascú se’ls haurà d’endur i menjar a casa seva i sobretot, res de sortir a pair el dinar passejant al capvespre. Abans de les deu tothom a casa, que hi ha toc de queda i surten els mossos a controlar que tots estiguem tancadets i tapadets a casa nostra. I això és el Nadal que recordarem d’aquí uns quants anys, d’aquest maleït

RosaC.L.
Desembre 2020

Oda a la mascareta

 

Ha vingut per quedar-se.

Alguns no la porten ben posada,

Al colza, penjada de l’orella a la ma

amb el nas destapat per respirar millor

i perquè les ulleres no s’entelin

o sota la barbeta per si de cas.

Dedicat a la meva filla Esther

Confinamiento

Llevaba varias semanas encerrada en casa sin poder dormir. La situación anómala que estábamos viviendo me producía ansiedad y nerviosismo. Había dejado de ver sesiones maratonianas de las series que me habían recomendado, porque nunca encontraba el momento de darle al botón rojo de apagado. Siempre quería saber cómo continuaba. Es el “enganche” de las series. Termina cada capítulo en un momento álgido de la historia.

Me acostumbre a leer un buen libro antes de irme a dormir. Tampoco funciono. Solo me quedaba acostarme y contar ovejas, cosa que no hice, por parecerme bastante ridícula y por supuesto, por no creer en el “sistema”. Encontré la solución dándome una ducha antes de meterme en la cama. Dejaba caer el agua sobre mi cabeza i me imaginaba que estaba en medio de un bosque rodeada de frondosos árboles y que una fina lluvia se deslizaba por mi cuerpo desnudo.

El siguiente problema que debía resolver era el aburrimiento y la desidia. Las dos o tres primeras semanas lo lleve fenomenal. Me había preparado para la ocasión. Dos pilares de libros a medio leer descansaban sobre la mesa. Era mi primer reto, en el que fracase rotundamente. Cuando oía un ligero ruido por la escalera o voces susurrantes, miraba por el agujero de la cerradura para ver i oír mejor. Pero lo encontraba tan ridículo, que también deje de hacerlo. No conseguía concentrarme para la lectura.