Tag Archives: Societat

El pessebre de la plaça del meu poble

Estàndard

Com cada any, un nou pessebre de disseny a florit al mig de la plaça gran del meu poble. Com cada any, hi ha opinions per donar i vendre, però la majoria de veus que es poden sentir per les botigues, carrers i locals són en negatiu, fins i tot malsonants:
– Per fer aquest nyap, podien haver-se estalviat les peles!!!

– Doncs, jo prefereixo el pessebre tradicional. No em recorda gens ni mica el Nadal!!!

– Això és que ens volen prendre el pèl. Quina bajanada!!!

– Sembla un abocador, això!!!

– Demà quan passi el camió de la recollida de trastos, segur que s’ho emporta a la deixalleria.

I així cada dia….

Avui he anat a contemplar l’obra de l’escenògrafa Paula Bosch, la creadora del pessebre. Segons ens explica ella mateixa: “—l’ambient nadalenc hi és ben present en el muntatge, encara que no és, ni de bon tros, allò que podríem anomenar, convencional”.

Read the rest of this entry

MANIFEST 25N Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones 2019

Estàndard

actos-del-25-ND’uns anys ençà, les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, s’han situat al centre de les notícies, les xarxes socialsi, fins i tot, de les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Aquestes violències contra les dones, tradicionalment invisibilitzades, han sigut exposades públicament per les seves supervivents per denunciar un sistema patriarcal que ens oprimeix, ens silencia i ens mata. S’ha posat en evidència que el problema no són els espais públics, els locals d’oci o les festes populars, perquè aquestes violències masclistes també les patim als nostres llocs de feina i a casa.

Les violències contra les dones persisteixen any rere any, en una societat patriarcal que es resisteix a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat. Tot i això, les dones hem trencat el silenci i no farem ni un pas enrere. Diuen que una societat té els nivells de violència que pot tolerar i nosaltres hem dit prou. Ens hem alçat amb el crit de sororitat “jo sí que et crec, germana” perquè no hi ha cap altra resposta possible front aquest greu atac contra els Drets Humans.

Una agressió sexual a una dona no és un fet puntual, sinó una expressió més de l’estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llença un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones.

Les dones hem posat nom a unes violències sexuals fins ara naturalitzades i minimitzades, hem perdut la por a assenyalar i denunciar els agressors i volem situar al seu llocla vergonya que suposa patir una agressió sexual, perquè ja no ens volem culpabilitzar més. Per això, hem treballat des de molts espais diferents: des dels moviments feministes, les associacions, les comissions de festes dels barris, les administracions públiques, i això també s’ha traslladat als carrers. Hem fet palès que una societat on les dones són agredides sexualment no garanteix els seus drets de ciutadania.

Encara avui es fa imprescindible seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions i agents socials per l’erradicació de totes les violències masclistesi la reparació de totes les supervivents.

També cal reconèixer la lluita constant i incansable dels moviments feministes,que no han deixat de crearles contra narratives sobre la violència sexual que ens han permès posicionar-nos en un altre lloc davant d’unes agressions que ens volen infondre la por.

Aquí, les dones joves han estat la punta de llança d’aquesta transformació. Elles són les protagonistes d’aquest punt d’inflexió, esdevenint la generació d’un canvi tan urgent com imprescindible.

Els moviments feministes han sortit al carrer dia rere dia i han cregut sempre en les supervivents. Han fet saber que el consentiment és un element central a l’hora d’entendre la sexualitat, que el consentiment és reversible i que cal renovar-lo, que només un sí és sí i que tot això és innegociable. També han denunciat una justícia patriarcal que reprodueix el sexisme en les seves sentències i deixa impunes als agressors.

Per últim, no volem acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles!

El moviment feminista és imparable i la nostra sororitat és la nostra força.Cridem juntes: si en toquen a una, ens toquen a totes!

 

FONT:

http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/dia-eliminacio-violencia-contra-dones/

 

L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

Read the rest of this entry

Hi havia una vegada

Estàndard

Hi havia una vegada un poblet perdut per la serranía de La Marina per allà Alacant. Un poblet xicotet i molt bonico on tothom vivia amb por al cor. El poble estava governat per un alcalde corrupte i mafiós. Tenia a tot el poble dominat perquè ell controlava qui treballava o no. I això depenia si eres amic o no de l’alcalde o d’algun dels seus “amics personals”. Però no aneu a pensar que el ser amic de l’alcalde i aconseguir un treball de merda et donava per viure decentment. Els sous que els empresaris pagaven eren sous de misèria i de pura subsistència. Lo just per malviure i seguir pidolant un lloc de treball quan et fotien al carrer.

I algú es preguntarà: però qui escollia a aquest alcalde? Dons molt fàcil la gent del poble, que el votava un cop i altre cop perquè ningú mes gosava presentar-se a les eleccions. I així van anar passant els anys i mentrestant la corrupció i el frau anar guanyant terreny.

Urbanitzacions que s’aixecaven en terrenys de cultiu que prèviament s’havien expropiat als seus legítims propietaris, sense cap indemnització, permisos i llicencies d’obres previ pagament de comissió dels constructors per obtenir la llicencia municipal per construir camps de golf, poliesportius, piscines municipals, blocs d’apartaments per els estiuejants de la city… i la llista pot anar creixent i creixent.

En el poble es viu en estat caciquil, pero això ja no pot durar gaire. Avui totes les dones del poble han anat a  a la gran superficie instal.lada a les afores del poble. Han arrasat amb totes les escombres que han trobat i s’han dirigit a la plaça de la vil.la carregades amb les seves “armes”. Han fet una sentada i han possat aquesta canço:

L’okupa

Estàndard

derribo-naves-poblenouTirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar: Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més. Read the rest of this entry