Tag Archives: Societat

L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

Read the rest of this entry

Anuncis

Hi havia una vegada

Estàndard

Hi havia una vegada un poblet perdut per la serranía de La Marina per allà Alacant. Un poblet xicotet i molt bonico on tothom vivia amb por al cor. El poble estava governat per un alcalde corrupte i mafiós. Tenia a tot el poble dominat perquè ell controlava qui treballava o no. I això depenia si eres amic o no de l’alcalde o d’algun dels seus “amics personals”. Però no aneu a pensar que el ser amic de l’alcalde i aconseguir un treball de merda et donava per viure decentment. Els sous que els empresaris pagaven eren sous de misèria i de pura subsistència. Lo just per malviure i seguir pidolant un lloc de treball quan et fotien al carrer.

I algú es preguntarà: però qui escollia a aquest alcalde? Dons molt fàcil la gent del poble, que el votava un cop i altre cop perquè ningú mes gosava presentar-se a les eleccions. I així van anar passant els anys i mentrestant la corrupció i el frau anar guanyant terreny.

Urbanitzacions que s’aixecaven en terrenys de cultiu que prèviament s’havien expropiat als seus legítims propietaris, sense cap indemnització, permisos i llicencies d’obres previ pagament de comissió dels constructors per obtenir la llicencia municipal per construir camps de golf, poliesportius, piscines municipals, blocs d’apartaments per els estiuejants de la city… i la llista pot anar creixent i creixent.

En el poble es viu en estat caciquil, pero això ja no pot durar gaire. Avui totes les dones del poble han anat a  a la gran superficie instal.lada a les afores del poble. Han arrasat amb totes les escombres que han trobat i s’han dirigit a la plaça de la vil.la carregades amb les seves “armes”. Han fet una sentada i han possat aquesta canço:

L’okupa

Estàndard

derribo-naves-poblenouTirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar: Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més. Read the rest of this entry