L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

DepresyonPerò un dia vaig comprovar que havien tapiat amb maons l’entrada de l’escala i la porta del balco del pis de l’entresol. L’Enric ja no podia entrar a casa seva a dormir, canviar-se de roba o menjar allò que la bona gent li hagués pogut oferir. Poc a poc el seu aspecte físic va anar canviant. Els seus cabells negres es van tornar grisos. Poc a poc una barba negra motejada de gris va aparèixer a la seva cara donant-l’hi un aspecte de deixadesa. La roba que portava va anar acumulant taques i els seus pantalons es van anar deslluint de tan seure a les escales del metro durant els llargs hiverns, per sentir l’escalfor que sortia de les andanes.

Dormia en un descampat on hi havia un antic magatzem derruït. El carret de la compra amb les pertinences, va donar pas a un carretó de supermercat. Durant el dia el veies remenant contenidors, buscant alguna andròmina que pogué vendre al mercat de la misèria, que s’instal·lava prop de la plaça de Les Glories. Si passaves per el solar on dormia i t’aturaves a parlar amb ell i oferir algunes monedes, sempre volia donar-te alguna cosa a canvi, per agrair-te el detall. A vegades era un bolígraf que no escrivia o un tros de fuet que li havia donat la senyora del supermercat. Era pobre i vivia en la misèria, però era generós. Al cap d’un temps va desaparèixer del barri i no hem sabut res mes d’ell.

Jo vull pensar que potser va obtenir un pis de protecció oficial, que li van buscar una feina de conserge en una escola, que va conèixer a una bona dona que vivia en una situació similar a la seva i que van decidir viure junts els anys que els quedaven, fent-se companyia i donant-se suport el un a l’altre. Vull pensar tot això de l’Enric, aquell nen del barri que quan jo vaig fer la primera comunió, era l’escolanet de la parròquia i es reia i movia els seus cabells negres cada cop que agenollat darrera del mossèn feia sonar les campanetes.

 

Martina del Clot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s