Primer diumenge de maig i segon dia on els més grans de seixanta-cinc anys podem sortir a passejar. Jo he decidit sortir demà dilluns on crec que l’eufòria de llibertat s’haurà esmorteït i no trobaré els carrers plens de gent corrent o anant en bicicleta i passejadors primerencs.
El sol acaricia les meves raquítiques plantes del balcó. Surto per acompanyar-les a fer també la “fotosíntesis” per assimilar les vitamines. Fa un dia espaterrant, pràcticament d’estiu. El meu carrer és petit i estret. No passa, gairebé cap cotxe. Miro amunt i avall, per un extrem veig una senyora bastant gran caminant molt lentament amb un carro de la compra. Avui és diumenge i els súpers estan tancats, la lògica em diu que el porta per ajudar-se a caminar en lloc de portar un caminador. Hi ha molta gent gran que els fa “vergonya” portar-ne un i que tothom es pensi que és vella.
Des del balcó segueixo mirant amunt i avall. Per l’altre extrem un home d’uns cinquanta anys va caminant tranquil·lament per la mateixa vorera. El sento parlar des de lluny. Va sol, amb qui parla? De sobte m’adono que es dirigeix a la senyora gran que ve en sentit contrari i els dos s’aturen just sota el meu balcó. Segueixen parlant. Els dos porten mascareta i guarden una distancia prudent. No sento la conversa, però pel llenguatge corporal de l’home i la dona, entenc que es coneixen. De sobte l’home aixeca la tapa del carro i veig que deixa una capsa vermella de bombons.
Ara ho entenc. S’han trucat de bon matí ell l’ha felicitat per telèfon. Han quedat en una hora per trobar-se. Segueixen parlant una estona i en acabar la dona gira el carro de la compra per tornar per on ha vingut. L’home es queda una estona aturat mirant com la seva mare s’allunya lentament. Desprès gira cua i baixa carrer avall per on a vingut.
Rosa C. L.
3 de maig 2020
Rocalo Blog 