De tots els dies de festes de Nadal, la Nit de Reis és la que més il·lusió em fa. La resta no deixen de ser unes festes pensades per el consum. Comprar de tot en desmesura: regals per a tothom, menjar que no som capaços d’acabar-nos i ens passem una setmana o més, menjant les restes que prèviament em congelat perquè no es facin malbé. Jo encara tinc al congelador dos tapers amb caldo de Nadal. Però la Nit de Reis sempre ha tingut una màgia especial per a mi.
De menuda recordo, que els pares em feien anar a dormir molt aviat, dient que si estava desperta i arribaven els Reis, no em deixarien cap joguina. Abans, però, havia de deixar preparada una galleda amb aigua i rossegons de pa per els camells a l’eixida o al balco, juntament amb un parell de sabates, i damunt la taula un plat amb galletes, neules, torrons i unes copes amb vi de moscatell per els Reis i els patges.
Aquella era la nit més llarga. Nomes feia que obrir els ulls per veure si es feia de dia o per si sentia algun soroll, que em digues que ja havien arribat. Crec que alguna vegada si que els vaig sentir moure’s per la casa, però mai vaig gossa aixecar-me, no fos cas que em descobrissin. I l’endemà, nomes que hi veia clarejar una mica de llum per la finestra de l’habitació, sortia com un llamp a veure ho que m’havien deixat. Recordo que després, no acostumaven a deixar el que jo havia demanat, però m’era ben be igual, perquè sortir a la galeria i trobar-me una nina amb els seus vestits, o una cuineta amb la seva fireta per fer “dinerets”, o l’any que em van deixar el “Valentin”…
Cada any el pare em feia escriure la carta per els Reis. Me la feia repetir un munt de vegades fins que trobava que havia fet la lletra clara i sense cap equivocació. Algun cop havia anat amb l’avi a entregar la carta als Reis que es posaven davant la façana dels Encants Nous, però casí sempre anava amb el pare a la Gran Via a veure la cavalcada i entregar-la als patges reials. Recordo que un any, feia molta estona que esperàvem a primera fila per tenir una bona vista i de cop un grup de persones es van posar davant nostra. El pare els va demanar que s’apartessin perquè no em deixaven veure i va esclatar una petita discursió que va anar pujant de to. Van venir una parella de policies (“els grisos”) i li van donar un cop de porra al pare a l’esquena, jo plorava al veure el que estava passant i de cop i volta el pare m’agafa de la mà em treu del garbuix de gent i em diu que els Reis són els pares i que ens anem cap a casa.
Si penseu que vaig perdre la il·lusió per la Nit de Reis, aneu molt errats. Aquesta nit, tornaré a deixar les sabates al balco i també el pa i l’aigua i a la taula unes copes amb moscatell i una safata amb pastes, torrons i neules, i demà quant em llevi de bon matí, tornaré a sortir al balco a veure els regals que els Reis Macs han deixat a la meva família.
Rocalo Blog 