Mayte y Puri

Mayte y Puri, dos amigas de aquellas de toda la vida, llevaban más de cinco años sin verse. Antes de la pandemia, habían compartido apartamento para las vacaciones, crucero por la Riviera Maya, los hijos habían ido al mismo colegio…, en fin, una amistad a prueba de bomba. Durante estos años, no habían perdido el contacto. Hablaban diariamente por teléfono, por lo que estaban al día de lo que le sucedía a una y a la otra.

Así fue como Mayte supo de los problemas de pareja de Puri. Su marido había empeorado su adicción a la bebida y a las drogas, desde que había perdido el trabajo. Su carácter se volvió cada vez más agresivo, incluso llego a golpearla, un día que la cena no estaba terminada a su hora. Mayte le decía que lo dejara, que no valía la pena seguir aguantando aquella situación, pero Puri decía que quizás más adelante, si encontraba trabajo cambiaria su carácter.  Pero no fue así.

Finalmente la pandemia fue controlada. Todo el mundo había recibido su dosis de AstraZeneca y por fin aquel verano podrían reunirse de nuevo las dos familias para pasar juntos las vacaciones. Querían organizar un viaje por todo lo alto y para ello quedaron aquel fin de semana para verse en casa de Puri y hacer una barbacoa en el jardín, mientras planificaban el viaje.

Llegaron sobre las doce. Los niños se zambulleron rápidamente en la piscina. El marido de Maite se tumbo en una hamaca para vigilar a los niños, pero a los cinco minutos ya se había quedado dormido.

• ¡Oye Puri! ¿Y tú marido?
• En el jardín
• ¡No lo veo!
• Tienes que cavar un poco.

Aquel verano Puri disfruto de sus vacaciones como no lo había hecho hasta la fecha.

L’Hospital

Quan va sonar el telèfon, la Rosa ja sabia que la trucada era de l’hospital, Efectivament, li van confirmar el dia i l’hora de la intervenció que li havien de fer. Nomes va haver una petita modificació. L’operació tindria lloc a l’antic Hospital del Mar i no al de Sant Pau. El dia assenyalat es va prendre la medicació que li havien recomanat, un Diapazant per relaxar-se, ja que era la primera vegada que li feien una intervenció quirúrgica -ni una apendicitis ni una cesarea- i estava força nerviosa. La seva parella la va acompanyar fins la porta perquè degut a la pandèmia que estava patint la ciutat no deixaven entrar als acompanyants. Dels seus fills s’havia acomiadat per telèfon, -tranqui-la mama, ja veuràs com tot anirà molt be i serà molt ràpid- li havia dit la seva filla.

La van ingressar al pavelló de Santa Tecla, habitació 2023 llit 23A. Era una habitació amb dos llits, un ocupat per una dona gran i l’altre al costat de la porta era el destinat per a ella. Tot va anar molt ràpid. L’anestesista li va dir: conti del 90 fins al 1 i el món va desaparèixer.  Al obrir de nou els ulls un calfred li va recorre de dalt a baix. Encara estava sobre la taula del quiròfan i tenia tot el ventre obert i regalimant sang, mentre el metge i les infermeres remenaven i tallaven per aquí i per allà. Va començar a cridar i dir que estava desperta, que li donessin mes anestesia fins que acabes l’operació, però ningú l’escoltava. De nou el món va desaparèixer.

Havien passat tres dies des de l’operació i el doctor que la portava li va donar la bona noticia, tot havia anat força be i ja podia vestir-se perquè aquell mateix matí li donaven l’alta.  Mentre esperava passejant pel vestíbul del gran hospital, va observar que algunes persones, alguns metges i algunes infermeres caminaven sense recolzar els peus a terra, es desplaçaven flotant a un pam de terra. Hi havia d’altres que si que caminaven recolzant els peus i donant les passes correctament. Perquè els que flotaven tenien un cos vaporós, com si estiguessin diluint-se en l’aire?Ara entenia el que havia passat. L’anestesia li havia afectat la percepció del món real. Podia veure les persones que havien mort dins de l’hospital desplaçar-se com si res hagués passat. Al fons del vestíbul, va veure que s’apropava el cirurgia que l’havia operat. Es va apropar tremolant de cap a peus per explicar que era allò que li estava passant. El doctor va passar pel seu costat sense aturar-se a parlar amb ella. Li va mirar els peus. Trepitjava el terrer correctament, pro els peus d’ella flotavenen l’aire.

Rosa C.L.

Abril 2021

Un conte gore que comença pel final: El Tomas i la Tomaseta

Capítol I

Mossèn Xavier Maspons, va entrar a la vicaria per canviar-se la sotana amb la qual havia celebrat la seva primera missa. De la porta del vell armari regalimava un líquid espès i fosc. Va obrir la porta, i un cos ensangonat, va caure-l’hi a sobre, fent que perdés l’equilibri i caient els dos cossos, a terra. Per fi apareixia el cos d’en Tomàs el de Can Calbot.

Feia setmanes que se’l buscava per tota la comarca de La Garrotxa. La seva dona, la Tomaseta de Can Xiulet, havia denunciat la seva desaparició a la caserna de la Guàrdia Civil. Feia tres nits que no apareixia per casa. Algun cop s’havia quedat a dormir a la borda quan pujava a donar una ullada al bestiar, però sempre baixava de bon matí. Segur que haurà patit algun accident –deia la Tomaseta, al sergent de la benemèrita. Van enviar una patrulla dalt de la muntanya, fins a la borda del Tomàs, però encara que es veia que havia dormit algú en el vell llit de fusta i barrots, el Tomàs no va aparèixer. I tampoc el van trobar amb el bestiar.

La gent del poble i la dels masos de la comarca, van organitzar batudes durant dies i fins i tot la Guàrdia Civil, va demanar un helicòpter per fer batudes, per buscar entre els penya-segats de difícil accés a peu pla. Res. Semblava que el Tomàs, se l’havia engolit la terra.

Capítol  II

El Tomàs feia temps que estava murri. La Tomaseta –la seva dona- no sabia que era allò que tant l’amoïnava. Per molt que li preguntava, ell no badava boca. Només bufava.

Cada cop li pagaven menys diners per la llet de les cabres i cada cop havia de pagar més diners pel farratge, per la gasolina del camió i pel veterinari. El Tomàs havia demanat un préstec al banc, per fer front als deutes que arrossegava des de feia temps, però li van denegar. El gerent del banc no va voler saber res de fer un nou préstec, sense que abans no hagués tornat el que havia demanat per pagar el camió.

Finalment, els diners li havia prestat un conegut del seu cunyat el Miquelet de Can Xiulet. A canvi del préstec havia cedit l’escriptura de casa seva, el mas de Can Calbot. Però tampoc va poder fer front a aquest últim préstec.

Veient que tot el seu món s’enfonsava, va fer un últim tracte amb el Carrasco, l’amic del seu cunyat, un home amb un historial a les seves espatlles, que Déu n’hi do! Tan  desesperat estava el Tomàs que va demanar que el matessin, així, la Tomaseta podria cobrar, l’assegurança de vida que havia hagut de contractar en demanar el primer crèdit al banc. Amb aquests diners, podria tornar el préstec al banc, pagar el préstec del Carrasco i recuperar l’escriptura del mas i encara quedaria una bona quantitat, per pagar-l’hi una comissió per la feina feta.

Capítol III

Però hi havia una condició. La seva mort havia de ser un “assassinat”, és a dir, no podia ser d’un accident de trànsit o un accident laboral –com per exemple, despenyar-se pel penya-segat- perquè corria el risc de no “morir” i queda tan sols malferit i amb aquestes condicions no cobrava l’assegurança.

Tan sols quedava acabar de polir un petit detall. El cadàver havia d’aparèixer, el dimarts següent del dia de la Pasqua Florida, perquè la Tomaseta pogués cobrar la totalitat de l’assegurança. Així estava estipulat en el contracte.

Després de llevar-l’hi la vida, el van mantenir durant dues setmanes en un congelador industrial de l’escorxador de Matadepera, on treballava el cunyat d’en Tomàs. El diumenge al vespre van traslladar el cadàver fins al poble i van entrar a l’església transportant el cos entre dos homes, arrossegant els peus, com si fos un borratxo. Allà mateix li van tallar el cap i se’l van emportar per tal de fer-li-ho desaparèixer més tard.

Mai sabre, perquè van escollir l’església per deixar el cos d’en Tomàs. Més tard vaig saber, que aquell dia mossèn Xavier Maspons, va penjar la sotana.

FI

Rosa C.L.

Abril 2021

L’última castanyera

Mentre esmorzo llegeixo aquesta notícia a la premsa: Troben morta dins de la seva parada a l’última castanyera de Barcelona. El telèfon vibra sobre la taula, és el meu cap i em demana que em traslladi immediatament a la comissaria

• Inspector, vaig demanar uns dies d’assumptes propis.
• Escolta López, no t’ho estic demanant, és una ordre. T’espero abans d’una hora. Tenim un cas d’homicidi i vull que siguis tu qui el porti.

Segueixo llegint el diari, la fotografia que acompanya a la notícia, em resulta força familiar. Efectivament, és d’un lloc molt conegut per a mi, és la plaça de l’Oca, un lloc molt carismàtic del barri on vaig viure durant molts anys. Acabo el meu suc i dono l’últim mos al croissant que tan a gust m’estava cruspint. Surto disparada i abans d’una hora estic davant del meu cap, l’inspector Miralles. Em fa entrar al seu despatx i tanca la porta darrera meu.

• No vull que lo que ara t’explicaré sortí d’aquest despatx.
• Vostè dirà.
• Has llegit el diari?
• Sí
• Bé, doncs ja saps perquè vull que siguis tu qui es faci càrrec d’aquest cas. Coneixes molt bé el barri i la gent que hi viu. Tothom et coneix i no hi haurà cap problema quan comencis a fer la investigació. Parlaran abans amb tu, que amb un altre “polí” que no coneguin.

I vaig tornar de nou al barri. És com altres barris de Barcelona, un barri molt cohesionat, amb entitats culturals i socials arrelades al territori i que aglutinen a un nombre considerable de veïns i veïnes. Tothom és coneix, tothom sap qui és qui. No es un lloc conflictiu.

Confinamiento

Llevaba varias semanas encerrada en casa sin poder dormir. La situación anómala que estábamos viviendo me producía ansiedad y nerviosismo. Había dejado de ver sesiones maratonianas de las series que me habían recomendado, porque nunca encontraba el momento de darle al botón rojo de apagado. Siempre quería saber cómo continuaba. Es el “enganche” de las series. Termina cada capítulo en un momento álgido de la historia.

Me acostumbre a leer un buen libro antes de irme a dormir. Tampoco funciono. Solo me quedaba acostarme y contar ovejas, cosa que no hice, por parecerme bastante ridícula y por supuesto, por no creer en el “sistema”. Encontré la solución dándome una ducha antes de meterme en la cama. Dejaba caer el agua sobre mi cabeza i me imaginaba que estaba en medio de un bosque rodeada de frondosos árboles y que una fina lluvia se deslizaba por mi cuerpo desnudo.

El siguiente problema que debía resolver era el aburrimiento y la desidia. Las dos o tres primeras semanas lo lleve fenomenal. Me había preparado para la ocasión. Dos pilares de libros a medio leer descansaban sobre la mesa. Era mi primer reto, en el que fracase rotundamente. Cuando oía un ligero ruido por la escalera o voces susurrantes, miraba por el agujero de la cerradura para ver i oír mejor. Pero lo encontraba tan ridículo, que también deje de hacerlo. No conseguía concentrarme para la lectura.