Tag Archives: Persones personetes i personatges

Malait 2016

Estàndard

Cada any hem de restar persones, personetes i personatges que fan el transit.  Però aquest any 2016 ha estat  un any maleït, un any especialment generós i aferrissat en el món de la música.

Primer va ser el David Bowie el “Duc Blanc”  que ens va deixar nomes començar l’any. Vaig començar a seguir la seva trajectòria musical a partir de la pel·lícula  Feliz Navidad Mr. Lawrence (1983) protagonitzada per ell i Ryuichi Sakamoto, compositor japonès i autor de la banda sonora de la pel·lícula.  Em va atreure la seva capacitat camaleònica, potser més que la seva música, encara que de cada autor em quedo amb una part molt petita e insignificant de la seva obra, la que m’agrada personalment a mi i em transmet quelcom. Més tard vaig seguir la seva curta filmografia amb el film Dentro del Laberinto. I seguin la pauta van deixar-nos  Frank Sinatra, Prince, un George Michael i el meu estimat Leonard Cohen.

En cinema Chus Lampreave, Emma Cohen, Genne Wilder, Debbie Reynolds, víctima d’una embòlia mentre feia els preparatius per l’enterrament de la seva filla Carrie Fisher, la inoblidable Princesa Leia de La Guerra de las Galàxies, morta el dia abans, en política Fidel Castro, l’escriptor Umberto Eco…, I en aquest moment no em ve al cap ningú més. Soc conscient que m’he deixat molts més per nombrar, però com va dir el filòsof roma Marco Tulio Cicerón   “La vida de los muertos queda alojada en la memoria de los vivos”.

Anuncis

A Joan Barril

Estàndard

joan-barrilAhir el vespre m’assabento per la TV que acaba de deixar-nos en Joan Barril, periodista i escriptor. Cert que molts/es personatges coneguts o menys coneguts ens van deixant dia rere dia, però la mort del Joan Barril m’ha causat una veritable sensació de pèrdua.

No he estat una “seguidora” fidel dels seus programes radiofònics, dels seus llibres o de les seves petites aventures televisives, però si que he estat una gran seguidora dels seus escrit, on d’una manera tan planera  reflectia la seva opinió.

Sempre o quasi sempre, tenia la sensació que allò que ell escrivia d’una forma tan clara, tan entenedora, sempre amb un toc irònic encara que es tractes d’un tema molt “seriós”, aquelles paraules totes ben lligades per construir una opinió, eren la meva opinió. Em sorprenia la manera que tenia d’entrar dins el meu cap.  Havia descobert com fer-ho: entrar, remenar i burxar en el seu interior per extreure allò que jo pensava i a les hores ell ho polia, donava brillantor i… vet aquí que era exactament allò que jo havia pensat i no sabia com expressar.

I com a mostra os deixo aquest article seu publicat en El Periodico:

monòlegs impossibles

Això avui no toca

 

Como perro y gato (dedicado a la Fina y a la Nenica)

Estàndard

abuelasHoy han decidido ir las dos a Murcia a ver la procesión del Domingo de Resurrección. Han madrugado para coger un buen sitio, a ser posible, en primera fila. Fina, siendo un par de años más joven, se coge del brazo de la Nenica. Siempre se han apoyado la una con la otra, aunque a veces, tengan sus más y sus menos.

 Han llegado muy temprano. Para hacer un poco de tiempo van recorriendo las calles estrechas del casco viejo, con su paso lento, sin prisa. Han llegado tan temprano que todavía los barrenderos están recogiendo los restos de caramelos de la procesión de la noche anterior. Sus pasos las han llevado hasta la calle Platería, el centro neurálgico de la ciudad. Allí se encuentra el magnífico Casino y las tiendas con más renombre. Fina se ha parado delante de un escaparate de una casa de muebles, arrastrando a la Nenica hasta casi tocar con su nariz el bruñido cristal del escaparate.

 – Mira Nenica, qué sofá tan bonico! Si me toca la lotería me lo compro. ¿Verdad que quedaría bien en la salita de la entrada?

 La Nenica no responde. Se la mira con cara enfurruñada y tira de ella para seguir el paseo. Pero Fina se resiste a apartarse del escaparate.

 – También me comprare las sillas que hacen juego -exclama toda entusiasmada.

 La Nenica que ya no puede más y exclama:

 – ¿Comó te vas a comprar todo esto, si vale un dineral y tú no tienes ni un duro?.

 – ¡Pijo! Es que ni soñar me vas a dejar.

 Enfurruñadas las dos, siguen cogidas del brazo hasta la plaza de las Flores y allí entran en Can Bonache a comprar un par de pastelillos de carne.

 – Ya pago yo -dice la Nenica.

 _ No, ya pago yo, -responde Fina- que ayer Alfredo cobró la paga y me ha dado veinte duros, para que te invite.

 La Nenica no insiste. Sabe que entre la paga de Alfredo y la pequeña pensión que cobra la Fina, van mucho más desahogados económicamente que ella, que solo tiene su paga de viuda. Después de comerse el pastel de carne se dirigen, cogidas del brazo nuevamente, hasta la Glorieta. Es el mejor lugar para ver los pasos de Salzillo y recoger muchos caramelos para cuando les da la tos tonta.

Els vells amants

Estàndard

ancianosCada matí els veig passar des de el meu balcó, sempre a la mateixa hora. Carrer amunt i carrer avall, amb el seu caminar parsimoniós i armonic. Mai un pas és més llarg que l’altre. Tenen la distancia apressa. Els seus peus arrosseguen unes velles sabatilles per el dur asfalt.

 Caminen un al costat de l’altre, agafats de la mà com quan tenien quinze anys. Els cabells platejats, la pell seca i envellida i el caminar lent. No tenen presa, no han d’anar a cap lloc, ningú els espera. Pas a pas van fent camí.

 Els seus ulls han perdut la brillantor i una cataracta de fum els emboira, però tot i així, sempre es busquen i es troben, i un somriure als llavis neix com a prova de que encara es reconeixent, tal com eren fa molts anys.

Constantino Romero

Estàndard
"Sayonara baby"

“Sayonara baby”

Mor el presentador Constantino Romero als 65 anys

El locutor, presentador i actor de doblatge ha mort a Barcelona, cinc mesos després d’anunciar la seva jubilació, segons informa la Cadena SER

El presentador, locutor i actor Constantino Romero ha mort la matinada de diumenge a Barcelona als 65 anys.

Nascut a Albacete l’any 1947, havia anunciat el passat mes de desembre la seva jubilació després de 47 anys de carrera professional, que havia començat l’any 1965 a Ràdio Barcelona. L’any 1992, va ser la veu dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Reconegut locutor i presentador, estimat per l’audiència i el públic, va treballar a Radio Nacional de España, Televisió Espanyola o Antena 3, entre d’altres. Va conduir espais televisius com ara ‘El tiempo es oro’, ‘La Parodia Nacional’ i ‘Alta Tensión’. Aquests dos últims programes li van valer dos TP d’Or al millor presentador. Read the rest of this entry

El país dels bornis

Estàndard

crisisHi havia una vegada un país de bornis. Els havien tret els ulls els defensors dels contenidors. En aquell país, els contenidors d’escombraries eren molt importants perquè els pagaven entre tots. Els ulls no eren tan importants i manifestar-te et costava, doncs això, un ull de la cara.

 Al país dels bornis, les persones es tiraven per la finestra. Evidentment, ho feien perquè no podien més. Primer les acomiadaven, encara que treballessin molt i bé. Després algunes renunciaven a l’atur per fer-se autònoms i seguir treballant, però era una trampa i tampoc així arribaven a final de mes. Posem que tenen famílies i una hipoteca. Posem que no la tenen. És igual, la desesperació entrava a aquelles cases, que, a mig comprar o de lloguer, els que hi vivien estaven a punt de perdre.

 Al país dels bornis existia una paraula màgica que no resolia els problemes, però els justificava. La paraula era crisi. Et feien fora de la feina per la crisi, et t’apujaven els impostos per la crisi, et retallaven els serveis socials i l’educació. Feien que et sentissis culpable fins i tot culpant-ne la crisi. Et demanaven que tinguessis paciència i t’advertien que l’any que ve seria pitjor. No obstant, feien poca cosa per evitar-la. Bé, sí, protegien els contenidors, aquell bé tan preat que pagaven entre tots encara que fossin ells els que obtenien més rendiment de la paraula màgica.

 La gent no volia llençar-se per la finestra. Els cínics deien: “On es tanca una porta, s’obra una finestra”. Les finestres deixaven d’obrir-se al món per estavellar-te contra ell. El país dels bornis criava corbs. Perquè qui no volia veure el que passava, aquell que es feia voluntàriament cec, aquell era el rei.

  Article de Llucià Ramis

Publicat a EL PERIODICO el dia 1 de desembre de 2012