Malait 2016

Cada any hem de restar persones, personetes i personatges que fan el transit.  Però aquest any 2016 ha estat  un any maleït, un any especialment generós i aferrissat en el món de la música.

Primer va ser el David Bowie el “Duc Blanc”  que ens va deixar nomes començar l’any. Vaig començar a seguir la seva trajectòria musical a partir de la pel·lícula  Feliz Navidad Mr. Lawrence (1983) protagonitzada per ell i Ryuichi Sakamoto, compositor japonès i autor de la banda sonora de la pel·lícula.  Em va atreure la seva capacitat camaleònica, potser més que la seva música, encara que de cada autor em quedo amb una part molt petita e insignificant de la seva obra, la que m’agrada personalment a mi i em transmet quelcom. Més tard vaig seguir la seva curta filmografia amb el film Dentro del Laberinto. I seguin la pauta van deixar-nos  Frank Sinatra, Prince, un George Michael i el meu estimat Leonard Cohen.

En cinema Chus Lampreave, Emma Cohen, Genne Wilder, Debbie Reynolds, víctima d’una embòlia mentre feia els preparatius per l’enterrament de la seva filla Carrie Fisher, la inoblidable Princesa Leia de La Guerra de las Galàxies, morta el dia abans, en política Fidel Castro, l’escriptor Umberto Eco…, I en aquest moment no em ve al cap ningú més. Soc conscient que m’he deixat molts més per nombrar, però com va dir el filòsof roma Marco Tulio Cicerón   “La vida de los muertos queda alojada en la memoria de los vivos”.

Adeu a Eduardo Galeano

A Joan Barril

Ahir el vespre m’assabento per la TV que acaba de deixar-nos en Joan Barril, periodista i escriptor. Cert que molts/es personatges coneguts o menys coneguts ens van deixant dia rere dia, però la mort del Joan Barril m’ha causat una veritable sensació de pèrdua.

No he estat una “seguidora” fidel dels seus programes radiofònics, dels seus llibres o de les seves petites aventures televisives, però si que he estat una gran seguidora dels seus escrit, on d’una manera tan planera  reflectia la seva opinió.

Sempre o quasi sempre, tenia la sensació que allò que ell escrivia d’una forma tan clara, tan entenedora, sempre amb un toc irònic encara que es tractes d’un tema molt “seriós”, aquelles paraules totes ben lligades per construir una opinió, eren la meva opinió. Em sorprenia la manera que tenia d’entrar dins el meu cap.  Havia descobert com fer-ho: entrar, remenar i burxar en el seu interior per extreure allò que jo pensava i a les hores ell ho polia, donava brillantor i… vet aquí que era exactament allò que jo havia pensat i no sabia com expressar.

I com a mostra os deixo aquest article seu publicat en El Periodico:

monòlegs impossibles

Això avui no toca

 

Como perro y gato (dedicado a la Fina y a la Nenica)

Hoy han decidido ir las dos a Murcia a ver la procesión del Domingo de Resurrección. Han madrugado para coger un buen sitio, a ser posible, en primera fila. Fina, siendo un par de años más joven, se coge del brazo de la Nenica. Siempre se han apoyado la una con la otra, aunque a veces, tengan sus más y sus menos.

 Han llegado muy temprano. Para hacer un poco de tiempo van recorriendo las calles estrechas del casco viejo, con su paso lento, sin prisa. Han llegado tan temprano que todavía los barrenderos están recogiendo los restos de caramelos de la procesión de la noche anterior. Sus pasos las han llevado hasta la calle Platería, el centro neurálgico de la ciudad. Allí se encuentra el magnífico Casino y las tiendas con más renombre. Fina se ha parado delante de un escaparate de una casa de muebles, arrastrando a la Nenica hasta casi tocar con su nariz el bruñido cristal del escaparate.

 – Mira Nenica, qué sofá tan bonico! Si me toca la lotería me lo compro. ¿Verdad que quedaría bien en la salita de la entrada?

 La Nenica no responde. Se la mira con cara enfurruñada y tira de ella para seguir el paseo. Pero Fina se resiste a apartarse del escaparate.

 – También me comprare las sillas que hacen juego -exclama toda entusiasmada.

 La Nenica que ya no puede más y exclama:

 – ¿Comó te vas a comprar todo esto, si vale un dineral y tú no tienes ni un duro?.

 – ¡Pijo! Es que ni soñar me vas a dejar.

 Enfurruñadas las dos, siguen cogidas del brazo hasta la plaza de las Flores y allí entran en Can Bonache a comprar un par de pastelillos de carne.

 – Ya pago yo -dice la Nenica.

 _ No, ya pago yo, -responde Fina- que ayer Alfredo cobró la paga y me ha dado veinte duros, para que te invite.

 La Nenica no insiste. Sabe que entre la paga de Alfredo y la pequeña pensión que cobra la Fina, van mucho más desahogados económicamente que ella, que solo tiene su paga de viuda. Después de comerse el pastel de carne se dirigen, cogidas del brazo nuevamente, hasta la Glorieta. Es el mejor lugar para ver los pasos de Salzillo y recoger muchos caramelos para cuando les da la tos tonta.

Els vells amants

Cada matí els veig passar des de el meu balcó, sempre a la mateixa hora. Carrer amunt i carrer avall, amb el seu caminar parsimoniós i armonic. Mai un pas és més llarg que l’altre. Tenen la distancia apressa. Els seus peus arrosseguen unes velles sabatilles per el dur asfalt.

 Caminen un al costat de l’altre, agafats de la mà com quan tenien quinze anys. Els cabells platejats, la pell seca i envellida i el caminar lent. No tenen presa, no han d’anar a cap lloc, ningú els espera. Pas a pas van fent camí.

 Els seus ulls han perdut la brillantor i una cataracta de fum els emboira, però tot i així, sempre es busquen i es troben, i un somriure als llavis neix com a prova de que encara es reconeixent, tal com eren fa molts anys.