¿Donde están las heroínas de los comics?

Pienso y recapacito sobre los héroes de mi infancia y juventud. Són los años 60 y los comics que guardo en el cajón de la cómoda son del Capitán Trueno, Jabato, Superman -más tarde aparecerán Tintín i Conan el Bárbaro, aunque me aficione más a Conan que a Tintín-. También me leía los tebeos o cómics de Hazañas Bélicas que mi padre compraba y los de Esther, Azucena, Claro de Luna… pero claro estas no son heroínas. Sigo recapacitando y solo encuentro a Sigrid princesa vikinga que vive en Thule, compañera y eterna prometida del Capitán Trueno y a Claudia, compañera del Jabato.

Sigrid és la dama del Capitán Trueno, todo caballero ha de tener una dama, aunque si no recuerdo mal siempre acaba perdiéndola y teniendo que ir a buscarla. Los villanos siempre acaban raptándola para pedir rescate o para dar captura al héroe del cómic. Pero Sigrid es algo más que su dama. Sigrid es una belleza nórdica, con una larga cabellera rubia, esbelta y en más de una ocasión tiene que intervenir para salvar a su héroe y a sus amigos. Ella es la reina de la isla de Thule y su padre adoptivo és Ragnar Loghbroth. Sigrid no és la típica dama que pacientemente aguarda en el balcón de su palacio o castillo el retorno de su amado, sino que por el contrario acompaña en diversas aventuras al trió protagonista formado por el Capitán Trueno, Crispín y Goliat, convirtiendo el trió en cuarteto  y salvando en más de una ocasión al resto de los compañeros de aventuras (algo impensable en los años en que nació el Capitán Trueno), aunque siempre permaneció como la eterna novia del Capitán Trueno ya que mantenía su amor y fidelidad sin haber llegado a casarse.

Claudia és una joven patricia romana, hija de un senador, que había abrazado el cristianismo. No olvidemos que el personaje del Jabato es un ibero, esclavo de los romanos que lo convierten en gladiador, y que tras liderar una revuelta de los gladiadores, escapa y se convierte en un prófugo. Le acompañan en sus aventuras, su amigo Taurus el fortachón del grupo, un leñador ibero como el Jabato que se unirá a èl en su huida, Fideo un enclenque poeta griego que martiriza a Taurus con sus poemas y con su inseparable lira, -y que no dejan de ser un equivalente a los personajes del Capitán Trueno, Goliat y Crispín-. Siguiendo la personalidad marcada por el personaje de Sigrid en El Capitán Trueno, Claudia rompió moldes, ya que nunca se casó con Jabato y nunca se limito a esperar al héroe desde el exilio.

El autor de Sigrid y Claudia, Víctor Mora, es quien les supo dar este aire de heroínas a unos personajes que fácilmente podían haber sido “secundarios”. Mora percibió los incipientes movimientos sociales que impulsaban la liberación de la mujer, por lo que dotó a las féminas de sus obras de una decisión y capacidades de mando muy alejadas de los arquetipos que describían la típica compañera del guerrero, como la china Lin Chin en el Guerrero del Antifaz o Mari, la africana mujer de Batán en El Cachorro. La dama del héroe, Sigrid, llegó a ser la Reina de Thule, país que gobernó con acierto y sin necesidad de tutela masculina. En las aventuras del Capitán Trueno, encontramos muchas más notas distintivas entre el resto de heroínas de la época. Sigrid desea casarse con su héroe, pero sin desatender las obligaciones que conlleva un buen gobierno hacia sus súbditos. Ella siempre regresa a Thule cuando sus responsabilidades hacen que su presencia sea necesaria, dejando de acompañar al héroe en muchas de sus aventuras.

Y estas son mis heroínas de la infancia, dos mujeres que siempre han ido a la par con su compañero.

Rosa C.L.

Març 2021

Misteri dins la rentadora

Algú s’ha preguntat algun cop, on van a parar els mitjos que desapareixen dins de la rentadora? Un cop acabat el cicle de rentada, treus la roba de dins el tambor, la col·loques dins un cubell o galleda de plàstic i seguidament sense perdre temps, l’estens al balcó o galeria. Fins aquí el procés que és segueix, és del tot correcte. El problema es presenta un cop eixugada la roba.

Quan tu del tot confiada la reculls per plegar, doblar o planxar i resulta que els mitjons no són pars. N’hi ha un que sobra, o un que falta. Tornes a remirar dins el cubell de la roba bruta i no hi és. Mires a la cambra de bany, per si s’ha caigut durant el trajecte fins a la rentadora, mires a sota el llit, perquè dins de tota bona família, hi ha algún element, que es treu els mitjons i els llança a l’espai creient que anirant tot sols al cubell de la roba bruta, però el mitjó no apareix. Tinc una bossa de tela plena de mitjons perduts que no casen entre ells.

Tarda de cinema

Avui, tenia ganes d’anar al cinema. Agafo el diari i començo a llegir l’apartat de: “Novetats de la setmana”. No hi ha cap que em cridi l’atenció. Busco la síntesis de cadascuna d’elles a veure si se m’encén la curiositat o l’interes. No hi ha res a fer.

La següent opció es mirar la programació que fan en les sales del centre comercial que esta mes a prop de casa. No tinc gaires ganes de desplaçar-me al centre, a no se que hi haguí una molt bona pel·lícula. No hem tingut sort. Quasi totes elles són les novetats de la setmana. No hi ha res a fer. Següent pas. Me he llegit per ordre alfabètic totes les pel·lícules que hi han programades, a veure si tenia sort i trobava alguna que em fes patxoca.

Per un instant he cregut que estava llegint el Daily Telegraph: Baikonur, Begin Again, Belle, Betibú, Borgman, Boy EatingThe Bird’s Food,Boyhood… -aquesta porta la traducció- Momentos de una vida. I així podria seguir una estona més però he cregut que escrivint tan sols el nom de les peli-cules de la lletra B, podia servir de mostra i d’exemple de ho que intento explicar. Finalment he decidit no anar al cinema.

Buscar una excusa per enderredir l’arribada de la mort?

Dons, francament, no crec que vulgui retardar la seva arribada. No vull dir que l’estigui desitjant. Tampoc es aixo. Senzillament crec que quant arribem a una certa edat, on es pot dir aquella frase de “ja ho tenim tot fet”, si creus que ja no tens cap tema pendent amb ningú…, perquè allargar l’existència?.

 He vist a pares i mares enterrar als seus fills. No crec que existeixi un dolor tan gran com aquest. He vist a fills i filles cuidar fins a la mort al pare o a la mare, inclòs, als dos a la vegada. No sabeu ho trist que es anar veient dia rere dia, com els pares es van consumint a poc a poc. Com deixen de reconèixer als seus propis fills, als nets que tan han estimat. Com deixen de menjar perquè se’ls ha oblidat com es mastica o com s’ofega amb el menjar perquè el cervell ha deixat de donar l’ordre de mastegar o engolir. Els he vist fer-se les seves necessitats a sobre i he vist com et miren en aquells ulls aquosos que no et reconeixen, però que et miren avergonyits d’allò que han fet sense adonar-se. Perquè de tan en tan, poden tenir un instant de lucidesa i adonar-se de ho que els esta passant.

 He vist a persones grans, esperar assegudes a que arribi la desitjada mort, perquè estan cansats de viure. Sense cap il·lusió, sense cap interes per el mon que els envolta, amb unes facultats físiques minvades que els resta mobilitat per desplaçar-se, amb una visió minsa amb la que ja no poden ni llegir, ni veure la televisió ni tan sols la cara dels seus éssers estimats. No poden participar d’una conversa familiar… els sorolls de les veus els molesta. La seva pròpia gent, els molesta. Nomes viuen esperant que arribi el dia que aniran a dormir, tancaran els ulls i no els tornaran a obrir. Aquesta es la mort amb la que somien. Aquest es el seu únic somni, la seva única il·lusió.

Rosa C.L.

Gener 2014

L’okupa

Tirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar: Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més.