Category Archives: Fent Memoria

Records i vivencies propies i relacionades amb el barri.

L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

Read the rest of this entry

Anuncis

L’escala

Estàndard
L'escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Read the rest of this entry

Receptes de supervivencia

Estàndard

pastel_manzanaEn una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,  “La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula”.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

Read the rest of this entry

La Fabrica

Estàndard

Corría el año…,  no lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un dia al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él.

Actualmente por motivos de trabajo me veo en la necesidad de desplazarme por dicha calle y pasar por delante del edificio donde hubo el macabro incendio. Las plantas bajas están ocupadas por diversos bares y tiendas, pero cuando levanto la vista hacia la planta cuarta un escalofrio recorre mi espalda al recordar lo acontecido en el lugar. Por la noche de regreso a casa siento el impulso irrefrenable de alzar la vista. La planta cuarta permanece a oscuras en su totalidad. El resto de las plantas parece que han sido ocupadas por pequeñas empresas y despachos. Algunas tienen luces encendidas y otras permanecen apagadas. Grandes letreros en la fachada anuncian el alquiler de oficinas y despachos.

Read the rest of this entry

Allò que les parets amaguen

Estàndard

payasoBuscàvem un pis per als pares que estigués dins el mateix barri on havien viscut sempre. El que ocupaven aleshores on havien viscut durant més de quaranta anys, no reunia les condicions d’habitabilitat per un matrimoni gran de setanta anys. Finalment varem trobar un molt semblant al que  vivien. També era un pis antic. Només entrar a l’escala el primer dia que el varem visitar vaig tenir una bona vibració. Els esglaons de granit estaven en molt bones condicions, la barana  i la porta d’entrada al pis de fusta de roure barnisada i amb la seva mirilla i agafador durats, donaven impressió de categoria social, en comparació amb l’antic pis. Però quan varem entrar aquella bona impressió va desaparèixer.

El pis feia molts anys que estava buit. Segons ens va explicar el venedor. El propietari de la finca havia viscut allà i tenia la resta de pisos llogats. Quan va morir sense dona i sense fills, va deixar la finca en herència a una neboda, única família que tenia i aquesta com que vivia a l’estranger ho primer que va fer, va ser  posar els pisos buits a la venda, recollir els diners i tornar-se cap a França.

Hi havia dos dits de pols tapant les rajoles, semblava que caminàvem per una catifa. A mida que anàvem veient la disposició de les habitacions: la sala i alcova, una habitació gran i una de més petita, el menjador la cuina, la galeria, el balco… Hi havia un petit quarto de bany amb mitja banyera i un lavabo on segurament havia estat un altre habitació petita. Era la mateixa distribució que el pis on vivien i la mala impressió va desaparèixer.

El venedor va apartar amb el peu la pols que tapava el terra i va deixar al descobert al dibuix d’unes rajoles precioses. Totes les habitacions tenien rajoles amb dibuixos geomètrics diferents amb l’aparença d’una catifa. A mida que el temps passava, semblava que la casa ens donava la benvinguda. S’haurien de fer algunes obres, sobretot a la cuina que encara conservava la immensa campana d’obra, la pica de marbre i els fogons de l’antiga cuina econòmica, però principalment s’hauria de tirar l’embà que separava la cuina i la galeria i fer una sola peça, ja que la cuina era de dimensions molt reduïdes. I ens el varem quedar. Read the rest of this entry

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry