Category Archives: Fent Memoria

Records i vivencies propies i relacionades amb el barri.

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Anuncis

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

La porta secreta

Estàndard

portes 2El concepte de “vacances” no era gaire conegut a casa. El més agosarat que recordo es l’arribada del pare a casa, tot just plegant de la fabrica i dient a la mare: – afanyat i prepara la maleta que marxem a València -. I sortíem aquella mateixa tarda des de l’estació de França. Fèiem transbord a Tortosa per connectar amb un tren que sortia a la matinada amb destí a València, on havíem de fer un nou transbord amb un trenet que ens portava fins el poble de Benaguacil. I allà anàvem a estiuejar a casa de la tia Josepa i el tio Batiste.

No vaig saber mai quin parentiu tenien amb la nostra família i encara que en el poble vivia família directa, amb la que anàvem a dinar, a sopar o a donar un tomb per el poble o per els camps de conreu, sempre acabàvem a casa d’ells per anar a dormir.

L’entrada a la casa era ample amb unes marques al terre de ciment, per facilitar l’entrada del carro i el cavall al vespre; la cuina amb el seu forn de pedra per coure el pa, el pati amb les quadres per els conills, les gallines, els porcs, el cavall i el lloc on dormien els gossos que el tio Batiste tenia entrenats per anar a caçar. En una de les parets de la cuina hi havia una cortina de tela de sac, que tapava una petita escala amb esglaons desiguals que s’enroscaven amunt fins arribar a un replà que donava a les habitacions. Les escales seguien amunt, però aquell indret el tenia prohibit. No hi arribava la llum i mai podia saber que hi havia al final de l’escala. Read the rest of this entry

Como perro y gato (dedicado a la Fina y a la Nenica)

Estàndard

abuelasHoy han decidido ir las dos a Murcia a ver la procesión del Domingo de Resurrección. Han madrugado para coger un buen sitio, a ser posible, en primera fila. Fina, siendo un par de años más joven, se coge del brazo de la Nenica. Siempre se han apoyado la una con la otra, aunque a veces, tengan sus más y sus menos.

 Han llegado muy temprano. Para hacer un poco de tiempo van recorriendo las calles estrechas del casco viejo, con su paso lento, sin prisa. Han llegado tan temprano que todavía los barrenderos están recogiendo los restos de caramelos de la procesión de la noche anterior. Sus pasos las han llevado hasta la calle Platería, el centro neurálgico de la ciudad. Allí se encuentra el magnífico Casino y las tiendas con más renombre. Fina se ha parado delante de un escaparate de una casa de muebles, arrastrando a la Nenica hasta casi tocar con su nariz el bruñido cristal del escaparate.

 – Mira Nenica, qué sofá tan bonico! Si me toca la lotería me lo compro. ¿Verdad que quedaría bien en la salita de la entrada?

 La Nenica no responde. Se la mira con cara enfurruñada y tira de ella para seguir el paseo. Pero Fina se resiste a apartarse del escaparate.

 – También me comprare las sillas que hacen juego -exclama toda entusiasmada.

 La Nenica que ya no puede más y exclama:

 – ¿Comó te vas a comprar todo esto, si vale un dineral y tú no tienes ni un duro?.

 – ¡Pijo! Es que ni soñar me vas a dejar.

 Enfurruñadas las dos, siguen cogidas del brazo hasta la plaza de las Flores y allí entran en Can Bonache a comprar un par de pastelillos de carne.

 – Ya pago yo -dice la Nenica.

 _ No, ya pago yo, -responde Fina- que ayer Alfredo cobró la paga y me ha dado veinte duros, para que te invite.

 La Nenica no insiste. Sabe que entre la paga de Alfredo y la pequeña pensión que cobra la Fina, van mucho más desahogados económicamente que ella, que solo tiene su paga de viuda. Después de comerse el pastel de carne se dirigen, cogidas del brazo nuevamente, hasta la Glorieta. Es el mejor lugar para ver los pasos de Salzillo y recoger muchos caramelos para cuando les da la tos tonta.

La comuna

Estàndard

comuna 1Potser algú al lleigir aquest títol, es porti a engany. No és la meva intenció escriure sobre una “comuna hippy”, ni tampoc explicar la breu però interessant història de “la comuna de Paris”. El meu escrit va sobre un tema un mica més vulgar, però no per aquest motiu, menys interessant. Vull parlar-vos de la comuna de casa meva i quan dic casa meva, m’estic referint a la casa on vaig passar la meva infància i adolescència; la casa on vivia amb els pares i els avis.

I ara segurament os preguntareu, perquè? Dons el motiu neix d’una conversa mundana entre un grup d’amigues. La conversa va començar perquè sembla que és bastant comú, entre les famílies, establir converses dins la cambra de bany, encara que algun membre de la família estigui en aquell moment a la dutxa, afaitant-se o maquillant-se. De fet, vaig comentar el cas de que, estan un dia el meu marit a la dutxa, vaig entrar a preguntar, no recordo el què. Vaig seure a la tapa del vàter i varem començar a xerrar, tot seguit va entrar la nena perquè també volia estar en la conversa. Va seure al bidet i no va trigar gaire en aparèixer el nen perquè estava desapareixent tothom de la seva vista. L’avia que estava mirant la TV va venir a preguntar, sí és que passava alguna cosa, i ens va trobar asseguts i xerrant tan tranquil·lament. El meu marit, home amb una paciència de sant, li va demanar a l’avia que portes al periquito, perquè era l’únic de la família que s’estava quedant fora de la conversa, i l’avia, una dona innocent on les hi hagi, va agafar la gàbia amb el periquito i va entrar, amb ell, a la cambra de bany. Això, no és podia fer a la comuna. Read the rest of this entry

25 d’abril Revolució dels Clavells a Portugal

Estàndard

El dia 24 d’abril de 1974, un grup de militars comandats per Otelo Saraiva de Carvalho va instal·lar secretament el lloc de comandament del moviment colpista a la caserna de Pontinha, a Lisboa.

A les 22. 55h va ser retransmesa la cançó “E depois do Adeus“, de Paulo de Carvalho, pels Emissores Associados de Lisboa. Aquest va ser un dels senyals prèviament convingut pels colpistes que anunciava la presa de posicions de la primera fase del colp d’estat.

El segon senyal va produir-se a les 0h 20 m, quan va ser retransmesa la cançó “Grândola Vila Morena” de José Afonso, pel programa Limite de la Rádio Renascença, que confirmava el colp i marcava l’inici de les operacions. El locutor de l’emissió va ser Leite de Vasconcelos, periodista i poeta moçambiquès.

Uno de los hitos de aquellas concentraciones fue la marcha de las flores en Lisboa, caracterizada por una multitud pertrechada de claveles, la flor de temporada, siendo que en su ruta hacia los puntos claves de Lisboa unos soldados pidieron claveles en el puesto callejero de una florista, para colocarlos en sus fusiles, como símbolo de que no deseaban disparar sus armas. Ese es el origen del nombre dado a esta revolución. Al empezar la revuelta en Lisboa las tropas rebeldes ocupan las instalaciones de la Radio Nacional, y del Radio Clube Portugues, a partir de las cuales emiten sus comunicados.