Category Archives: Fent Memoria

Records i vivencies propies i relacionades amb el barri.

La Fabrica

Estàndard

Corría el año…,  no recuerdo lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un dia al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él.

Actualmente por motivos de trabajo me veo en la necesidad de desplazarme por dicha calle y pasar por delante del edificio donde hubo el macabro incendio. Las plantas bajas están ocupadas por diversos bares y tiendas, pero cuando levanto la vista hacia la planta cuarta un escalofrio recorre mi espalda al recordar lo acontecido en el lugar. Por la noche de regreso a casa siento el impulso irrefrenable de alzar la vista. La planta cuarta permanece a oscuras en su totalidad. El resto de las plantas parece que han sido ocupadas por pequeñas empresas y despachos. Algunas tienen luces encendidas y otras permanecen apagadas. Grandes letreros en la fachada anuncian el alquiler de oficinas y despachos.

Read the rest of this entry

Anuncis

Allò que les parets amaguen

Estàndard

Buscàvem un pis per als pares que estigués dins el mateix barri on havien viscut sempre. El que ocupaven aleshores on havien viscut durant més de quaranta anys, no reunia les condicions d’habitabilitat per un matrimoni gran de setanta anys. Finalment varem trobar un molt semblant al que  vivien. També era un pis antic. Només entrar a l’escala el primer dia que el varem visitar vaig tenir una bona vibració. Els esglaons de granit estaven en molt bones condicions, la barana  i la porta d’entrada al pis de fusta de roure barnisada i amb la seva mirilla i agafador durats, donaven impressió de categoria social, en comparació amb l’antic pis. Però quan varem entrar aquella bona impressió va desaparèixer.

El pis feia molts anys que estava buit. Segons ens va explicar el venedor. El propietari de la finca havia viscut allà i tenia la resta de pisos llogats. Quan va morir sense dona i sense fills, va deixar la finca en herència a una neboda, única família que tenia i aquesta com que vivia a l’estranger ho primer que va fer, va ser  posar els pisos buits a la venda, recollir els diners i tornar-se cap a França.

Hi havia dos dits de pols tapant les rajoles, semblava que caminàvem per una catifa. A mida que anàvem veient la disposició de les habitacions: la sala i alcova, una habitació gran i una de més petita, el menjador la cuina, la galeria, el balco… Hi havia un petit quarto de bany amb mitja banyera i un lavabo on segurament havia estat un altre habitació petita. Era la mateixa distribució que el pis on vivien i la mala impressió va desaparèixer.

El venedor va apartar amb el peu la pols que tapava el terra i va deixar al descobert al dibuix d’unes rajoles precioses. Totes les habitacions tenien rajoles amb dibuixos geomètrics diferents amb l’aparença d’una catifa. A mida que el temps passava, semblava que la casa ens donava la benvinguda. S’haurien de fer algunes obres, sobretot a la cuina que encara conservava la immensa campana d’obra, la pica de marbre i els fogons de l’antiga cuina econòmica, però principalment s’hauria de tirar l’embà que separava la cuina i la galeria i fer una sola peça, ja que la cuina era de dimensions molt reduïdes. I ens el varem quedar. Read the rest of this entry

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

La porta secreta

Estàndard

portes 2El concepte de “vacances” no era gaire conegut a casa. El més agosarat que recordo es l’arribada del pare a casa, tot just plegant de la fabrica i dient a la mare: – afanyat i prepara la maleta que marxem a València -. I sortíem aquella mateixa tarda des de l’estació de França. Fèiem transbord a Tortosa per connectar amb un tren que sortia a la matinada amb destí a València, on havíem de fer un nou transbord amb un trenet que ens portava fins el poble de Benaguacil. I allà anàvem a estiuejar a casa de la tia Josepa i el tio Batiste.

No vaig saber mai quin parentiu tenien amb la nostra família i encara que en el poble vivia família directa, amb la que anàvem a dinar, a sopar o a donar un tomb per el poble o per els camps de conreu, sempre acabàvem a casa d’ells per anar a dormir.

L’entrada a la casa era ample amb unes marques al terre de ciment, per facilitar l’entrada del carro i el cavall al vespre; la cuina amb el seu forn de pedra per coure el pa, el pati amb les quadres per els conills, les gallines, els porcs, el cavall i el lloc on dormien els gossos que el tio Batiste tenia entrenats per anar a caçar. En una de les parets de la cuina hi havia una cortina de tela de sac, que tapava una petita escala amb esglaons desiguals que s’enroscaven amunt fins arribar a un replà que donava a les habitacions. Les escales seguien amunt, però aquell indret el tenia prohibit. No hi arribava la llum i mai podia saber que hi havia al final de l’escala. Read the rest of this entry

Como perro y gato (dedicado a la Fina y a la Nenica)

Estàndard

abuelasHoy han decidido ir las dos a Murcia a ver la procesión del Domingo de Resurrección. Han madrugado para coger un buen sitio, a ser posible, en primera fila. Fina, siendo un par de años más joven, se coge del brazo de la Nenica. Siempre se han apoyado la una con la otra, aunque a veces, tengan sus más y sus menos.

 Han llegado muy temprano. Para hacer un poco de tiempo van recorriendo las calles estrechas del casco viejo, con su paso lento, sin prisa. Han llegado tan temprano que todavía los barrenderos están recogiendo los restos de caramelos de la procesión de la noche anterior. Sus pasos las han llevado hasta la calle Platería, el centro neurálgico de la ciudad. Allí se encuentra el magnífico Casino y las tiendas con más renombre. Fina se ha parado delante de un escaparate de una casa de muebles, arrastrando a la Nenica hasta casi tocar con su nariz el bruñido cristal del escaparate.

 – Mira Nenica, qué sofá tan bonico! Si me toca la lotería me lo compro. ¿Verdad que quedaría bien en la salita de la entrada?

 La Nenica no responde. Se la mira con cara enfurruñada y tira de ella para seguir el paseo. Pero Fina se resiste a apartarse del escaparate.

 – También me comprare las sillas que hacen juego -exclama toda entusiasmada.

 La Nenica que ya no puede más y exclama:

 – ¿Comó te vas a comprar todo esto, si vale un dineral y tú no tienes ni un duro?.

 – ¡Pijo! Es que ni soñar me vas a dejar.

 Enfurruñadas las dos, siguen cogidas del brazo hasta la plaza de las Flores y allí entran en Can Bonache a comprar un par de pastelillos de carne.

 – Ya pago yo -dice la Nenica.

 _ No, ya pago yo, -responde Fina- que ayer Alfredo cobró la paga y me ha dado veinte duros, para que te invite.

 La Nenica no insiste. Sabe que entre la paga de Alfredo y la pequeña pensión que cobra la Fina, van mucho más desahogados económicamente que ella, que solo tiene su paga de viuda. Después de comerse el pastel de carne se dirigen, cogidas del brazo nuevamente, hasta la Glorieta. Es el mejor lugar para ver los pasos de Salzillo y recoger muchos caramelos para cuando les da la tos tonta.