Category Archives: Cabories

Articles d’opinió sobre temes d’actualitat

Què vaig fer ahir?

Estàndard

emocionesAhir vam sol·licitar una plaça a un Centre de Dia per la mare i ens la van concedir. Durant aquests quatre anys que la mare viu amb nosaltres he complimentat la documentació necessària per sol·licitar la Llei de Dependència tres vegades i tres vegades l’he llençat. Era el pas indispensable per sol·licitar una plaça a un Centre de Dia, tal com ens havia recomanat la doctora i per sol·lícita plaça a una residència, ja que com ens va informar, tard o d’hora caldria ingressar a la mare, perquè arribara el moment en què ja no podrem fer-nos càrrec d’ella.

Mentre la mare ha mantingut un grau estable en la seva malaltia de l’Alzheimer, no he gosat de tramitar els papers. Sempre en l’últim moment, quan tan sols calia entregar tota la documentació, em tirava en el moment de pendre la decisió final. Aquest cop no.

La plaça sol·licitada es pública, es a dir, amb la resolució de grau dos que ens han concedit, tenim dret a unes ajudes públiques que poden ser des de rebre una quantitat econòmica per subvencionar una part del que caldrà pagar de quota mensual al Centre de Dia, fins a tenir una dona durant unes hores a la setmana per atendre a la mare i tenir allò que s’anomena “descàrrega familiar”.

Read the rest of this entry

Anuncis

Llibres que pensava llegir aquest estiu (i no ho he fet)

Estàndard

LLIBRES-ESTIUPer Sant Jordi van caure a les meves mans dos llibres en català. Un era del Marius Serra “La novel·la de Sant Jordi” i l’altre era de Martí Gironell “La força d’un d’estí”. Els dos vaig començar i cap vaig acabar. El del Marti em va “enganxar” la primera frase de la primera pagina del primer dia de sant Jordi a les 5:55 i deia així: Ês Sant Jordi i l’Assassí encara dorm. Quant important és la primera frase. El llibre del Martí Gironell la motivació em va venir perquè la trama tenia un teló de fons que era el cinema –una de les meves passions-  i el seu món d’actrius i actors del Hollywood durat. El vaig llegint a trompicons.

Poques setmanes desprès, donant un tomb per el mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, no vaig pogué estar de comprar tres llibres escrits per tres dones i un altre que em va “enganxar” per el text de la contraportada que deia així: Nuestra sociedad padece el sindrome de Déficit de Naturaleza, cuyos sintomas son estrés, ansiedad…  – i seguia aixis més endavant-  La conexión del cuerpo y la mente con la naturaleza, también llamada vitamina N (Naturaleza) mejora nuestra salud física y mental. Com que actualment el meu estat anímic i els meus bioritmes no estan al 100% el vaig comprar per 3€. Evidentment, és un llibre d’auto ajuda. Mai m’agrada’t  aquesta mena de “literatura”, però per pogué opinar caldrà donar el primer pas. Per cert, eltitol del llibre és: “Volver a la Naturaleza” de Richard Louv.

Read the rest of this entry

Le Voyeur

Estàndard

piso antiguoUn hombre sube las escaleras lentamente. Alza primero un pie, cuando está bien aposentado sobre el peldaño sube el otro pie. Impulsa su cuerpo agarrándose con fuerza a la barandilla para realizar la dura ascensión. No es por la edad, no está enfermo, todo lo contrario. Es un hombre de edad madura, pero siempre ha practicado deporte y llevado una vida muy sana. Su rostro tiene un semblante relajado, inexpresivo. Puede que la palabra para definir aquel rostro sea ausente. Sus movimientos lentos recuerdan a los de un autómata.

Finalmente llega a su rellano en el quinto piso, donde se encuentra con cuatro puertas con su correspondiente numeración: 051-052-053-054. La suya es la 053. Realmente es un tercero pero también ha tenido que subir el entresuelo y el principal de aquel viejo edificio donde acaba de alquilar un apartamento.

Lo que antiguamente había sido un edificio donde en cada rellano habían dos viviendas, fue vendido por los herederos del antiguo propietario,  junto con los pocos inquilinos que quedaban a un fondo buitre. Estos a su vez, acabaron expulsado a los viejos inquilinos que quedaban, instalando en los pisos vacios personas con hábitos poco saludables y con costumbres ruidosas o muy belicosas. Los que resistieron, tuvieron la desagradable sorpresa al finalizar el contrato de arrendamiento, que les subían el alquiler en un 100%. Cosas del mercado, decían. Si lo quieres paga. Y si no puedes, te largas.

Las dos viviendas de cada rellano se han convertido en 4 apartamentos turísticos con un salón, cocina-americana y un dormitorio con cuarto de baño. Los muebles comprados en una gran superficie sueca son escasos e impersonales.  Solo una gran ventana en el salón que da a un patio de luces, aporta un poco de luminosidad. Read the rest of this entry

Diario veraniego

Estàndard

El pasado verano me despedí de las mini-vacaciones que hacemos desde que mi madre y el señor Alzheimer viven con nosotros. Cada año el deterioro cognitivo y físico avanzan con más rapidez. La medicación ya no frena el avance de los daños colaterales: perdida de memoria inmediata, recuerdos del pasado que desaparecen, seres queridos que ya no puede recordar ni reconocer en las fotografías familiares, preguntas obsesivas por temas como por ejemplo, preguntar la hora cada dos minutos después de haber consultado su reloj, para confirmar que sigue funcionando y sigue marcando la hora correcta. Si a esto se le añade la falta de control ocasional, de algunas funciones metabólicas, la cosa se hace bastante engorrosa y ya tenemos todos los ingredientes para no animarte ni ilusionarte por salir de la “zona comoda”. Con este panorama por delante pensamos que ya no podríamos salir de nuestro encierro casero.

¿Que podíamos hacer? Coger el mismo apartamento en Calafell? Imposible, después del “incidente” en la piscina del ultimo verano. ¿Un hotel? demasiado barullo de gente, los tres en la misma habitación, problemas con las comidas de fritanga y rancho cuartelario. Totalmente inapropiado. ¿Coger un apartamento sin piscina, con la única opción de bajar a la playa? Tampoco podíamos por los problemas de movilidad de mi madre. ¿Que nos quedaba? I alguien dijo: ¿y si cogemos un bungalow en el camping de Santa Susana? Yo al principio creí que se trataba de una broma, pero poco a poco fuimos analizando los pros y los contras. ¿Un bungalow para nosotros tres con dos habitaciones individuales? Bien! ¿Con piscina? Bien!  Siempre podríamos bañarnos por turnos. Recordaba que la playa no era una maravilla, ya que estaba formada por pequeñas calas con rocas y poca arena, y muy mal camino para acceder, pero siempre podríamos dar un remojon a los pies de la abuela en la playa larga fuera del camping. Y al camping que nos vamos.

Read the rest of this entry

Malait 2016

Estàndard

Cada any hem de restar persones, personetes i personatges que fan el transit.  Però aquest any 2016 ha estat  un any maleït, un any especialment generós i aferrissat en el món de la música.

Primer va ser el David Bowie el “Duc Blanc”  que ens va deixar nomes començar l’any. Vaig començar a seguir la seva trajectòria musical a partir de la pel·lícula  Feliz Navidad Mr. Lawrence (1983) protagonitzada per ell i Ryuichi Sakamoto, compositor japonès i autor de la banda sonora de la pel·lícula.  Em va atreure la seva capacitat camaleònica, potser més que la seva música, encara que de cada autor em quedo amb una part molt petita e insignificant de la seva obra, la que m’agrada personalment a mi i em transmet quelcom. Més tard vaig seguir la seva curta filmografia amb el film Dentro del Laberinto. I seguin la pauta van deixar-nos  Frank Sinatra, Prince, un George Michael i el meu estimat Leonard Cohen.

En cinema Chus Lampreave, Emma Cohen, Genne Wilder, Debbie Reynolds, víctima d’una embòlia mentre feia els preparatius per l’enterrament de la seva filla Carrie Fisher, la inoblidable Princesa Leia de La Guerra de las Galàxies, morta el dia abans, en política Fidel Castro, l’escriptor Umberto Eco…, I en aquest moment no em ve al cap ningú més. Soc conscient que m’he deixat molts més per nombrar, però com va dir el filòsof roma Marco Tulio Cicerón   “La vida de los muertos queda alojada en la memoria de los vivos”.

La platja democratitzadora

Estàndard

parasolCada estiu tinc mes complexe d’anar a la platja. Tinc una edat, las carns cedeixen sense que ningú ni res, pugui aturar la força de la gravetat terraquea. Després dels llargs mesos d’hivern d’anar amb les cames enfundades en pantalons, descobreixo que tinc més varius que l’any passat, que són més gruixudes i que les meves cames i els meus turmells estan agafant un lleuger color violeta amb l’invasió d’aranyetes varicoses que van tenyint la meva pell.

Tot i això agafem un apartament a la platja per quinze dies. I vet aquí que gaudeixo d’allò mes passejant platja amunt i platja avall. Ara m’ajupo a collir una pedra blanca com un glop de llet, mes endavant m’ajupo a collir una blanca però amb unes vetes marrons i aixi vaig fent camí. Miro i observo a la gent i tots els complexos, manies i romansos desapareixen.

Els cossos que es despullen sense cap pudor a la platja son multicolors i multiformes. Un cop s’han tret els teixits que les cobreixen es transformen en pells anònimes. Ara son elles mateixes sense cap disfressa. Per el to de la pell saps qui acaba d’arribar de vacances i qui porta ja unes setmanes gaudint del temps d’oci estiuenc. Asseguda sota el parasol veig passar a la gent. Dones amb bikini, banyador o top les. Dones joves, grans, velles i menudes. Dones amb els pits a l’aire. Pits joves i turgents, pits que han criat i han perdut la seva massa sebacea i es mostren desafiants al temps que els envaeix. Ho mateix podem dir de les panxes llises, terses, brunes de las noies joves i de les que marques una pell flonja, unes estries, unes plecs que bateguen al ritme del pas que porta la dona caminadora. Cames llargues i esveltes, cames curtes i gruixudes. Amb cel·lulitis o sense. I miro a aquestes dones caminar platja amunt i platja avall o tombades a les hamaques o tovalloles i em trec el capell.

La platja ens fa a tots iguals, la platja ens democratitza.

Rosa C.L.

(agost 2016)

 

JUGUEM AMB LES PARAULES

Estàndard

baldufaPaper jugar, nens, llapis
Els nens van obrir el calaix per agafar un full i un llapis . Nomes tocar la punta de grafit la superficiedel del paper va començar una dança estrambótica que nomes va finalitzar en el moment que va apareixer dibuixada una baldufa. Ara ja podien baixar al carrer a jugar.

 

molinodevientoPapel, jugar, niños, lápiz
Los niños aburridos observan a la gente que va de ningún sitio a ninguna parte. Una hoja de papel se desliza delante de sus ojos con la danza del aire. Un lápiz se desliza por la pendiente de la calle rodando, rodando. Un molinillo acaba de nacer y ahora ya pueden empezar a jugar.

 

girafaGirafa, trompeta i patata

L’orquestra “Salvatge Selvàtica” tenia una trompetista que era un fenomen. La girafa “Taca” era la vedette i quan tocava la trompeta totes les bestioles de la selva callaven i quedaven embadalides. Només un cop no va poder lluir el seu talent, quan per equivocació es va atragantar al engolir una patata vella i arrogada que va confondre amb una trufa.

pocima 1Xarop, caixa, martell
M’he aixefat el dit amb el martell. Deixo el xarop fastigos per cops dins la seva caixa. Potser un altre dia. El quadre tindrà que esperar.

el apartamentoCoche, antena, trepa
Entre sus compañeros era conocido como “el trepa”. Aquel dia se quedo más tarde para para fotocopiar un libro que le habían prestado. Al salir alguien le había robado el coche, dejando tirada en medio de la calle la antena , con la que habían forzado la puerta para robarle la radio del coche.

yogi-bear-3Ovelles, cova, pluja

Les ovelles van buscar aixopluc dins de la cova fins que amaines la pluja. Ho que elles no podien imaginar es que l’os Yogui i el seu amic Bubu estaven esmulant les dents despres de la llarga hivernació.