Category Archives: Cabories

Articles d’opinió sobre temes d’actualitat

Les meves lectures d’aquest estiu

Estàndard

llibres estiu 2019Avui escric entre l’últim dia de setembre i el primer d’octubre per fer un balanç de les meves lectures estiuenques. Com cada any quan arriba l’estiu, els dies es fan més llargs, tenim mes hores de sol, els nostres bioritmes desperten de la laxitud en que han estat sotmesos durant el llarg hivern i un altre cop com cada any començo a preparar les lectures que vull fer durant l’estiu. Desprès, la crua realitat, és molt diferent.

Vaig començar amb molta afició amb la novel·la de Margaret Atwood,  El cuento de la criada. He de dir que prèviament havia vist la sèrie i que em va agradar força. Molt més que el llibre que s’ha m’ha fet un pel feixuc. Hi han persones que quan llegeixen un llibre no poden veure la versió cinematogràfica perquè sempre els acaba deceben. A mi m’acostuma a passar al reves. Soc més cinèfila que lectora. Nomes vaig “enganxar-me” a la sèrie i als llibres de George R. R. Martin de la saga Juego de Tronos i les dues modalitats –l’escrita i la filmada- van ser de la meva total acceptació, fins que… vaig deixar de llegir els llibres, quan la sèrie va començar a prendre’s masses llicencies i ja no seguia la trama escrita.

Vaig acabar amb un que tenia pendent de l’estiu passat de la Leticia Dolera, Morder la manzana. Molt recomanable. Desprès seguint la meva afició per les biografies, vaig escollir la de Maria Montessori: la mujer que revoluciono para siempre la educación. El tinc a mitges.

Read the rest of this entry

Margalida

Estàndard

margaritaMes de maig, mes de les flors, mes de Maria. Vaig a l’escola amb un pom a les mans. Era menuda. Ho recordo com un somni que revius quan sona el despertador i de cop i volta estàs aquí i allà a la vegada.

Es dissabte, dia de neteja. Aprofito per tirar coses velles. Pujo a l’altell i baixo la capsa que tinc mes a ma. Papers escrits, retalls de diaris esgrogueïts, postals de viatges, nadales, figuretes del tortell de Reis… i en el fons una cassette. La poso. Mes flors: A Margalida, d’en Joan Isaac. Aquest cop em deixo emportar per el somni.

Rosa C.L.

¿Quien cuida al cuidador?

Estàndard

cuidar al cuidadorEste escrito, tengo que reconocer, que lo hago desde mis tripas, como decía una vieja amiga, cuando escribía alguna cosa que sabía, que iba a molestar a alguien y argumentaba que tenía que “sacarlo pa fuera”-.

Mucha es la gente que ante tu rostro crispado y triste, te aconsejan que tengas paciencia.  Ante tu llanto espontaneo, que surge en medio de una conversación, y sin razón de ser, te dicen hay que tener paciencia. Si expones la situación en la que estás viviendo, des de hace más de cuatro años, te dicen que tengas paciencia y es la misma canción que llevo escuchando desde hace más de cuatro años. Ante esta perogrullada, yo pregunto: ¿en qué lugar venden sacos de  paciencia?

Otros “consejos” que acostumbro a recibir sin haberlos pedido, hacen mención al hecho de que ella me cuido a mi mientras yo era un bebe o mientras fui una niña de corta edad y ahora me toca a mi cuidar de ella.

Error. Mi madre trabajaba y eran mis abuelos maternos los que me cuidaban, me daban de comer, me llevaban a la escuela, me bajaban a la placeta para que subiera en la bici o jugara con las hojas de los enormes plataneros. Era mi abuelo Juan el que se sometía a mi tiranía de hija única, jugando conmigo en casa, ya fuera a colegios -él era el alumno y yo la maestra que le ponía deberes, mientras hacia los míos-  ya sea jugando a la baraja, ya sea llevándome con él a visitar a sus amigos del barrio, para echar un pitillo, un vaso de vino y unas charlas de las que yo me evadía sumergiéndome en mis mundos particulares.

Read the rest of this entry

LES VELLES SABATES

Estàndard

sabates velles

El quadre “Les sabates ” de Vincent Van Gogh

És possible estimar-se unes sabates velles? Doncs jo dic que sí. Ara us explicaré una petita història, d’uns peus desgraciats i de la dificultat de trobar unes sabates que s’ajustin als teus peus sense massacrar-los. Doncs, com anava dient, tinc uns peus força delicats, i no perquè vinguin de bona família. Són uns peus amples, amb dits petits i gruixuts. Quan estic descalça i me’ls miro, em recorden les potes dels ànecs. A la part fisiològica cal afagir -en castellà diria: “mala pata”- els esquinços mal curats, l’al·lèrgia al tint de les sabates negres, artritis i reuma, que no són la mateixa cosa. Ara ja teniu una idea clara de la dificultat que tinc per trobar unes sabates adients.

Doncs, de tant en tant, es dóna el fet que trobo unes de ben bones. Ample especial, pell flexible, taco amb falca, no gaire alta i finalment que s’adapten al meu peu i no el peu a la sabata. Doncs no fa gaire, l’hivern passat, em vaig comprar unes amb aquestes característiques. Fantàstiques, m’entraven com un guant. Però aquest any quan les he tret de la capsa on les tenia desades, he vist que tenien la punta desencolada. Tinc la facultat d’ensopegar sovint, fins i tot, amb les ratlles del terre.

Read the rest of this entry

Bojeria Nadalenca

Estàndard

amic invisibleS’apropen les festes nadalenques i com cada any entrem a la roda consumista dels regals: Tió, Pare Noè, Reis… Però aquest any hem aconseguit sortir-nos de la roda. Dins del context familiar, es va proposar de fer l’Amic Invisible el dia de Nadal.

A tots ens va semblar una gran idea. En lloc de comprar un regal per a cadascú, tan sols hauríem de rumiar quin regal comprar per a una sola persona de la família. Es va fer un sorteig per saber a quí de la familia ens tocaria de fer el regal. Si et sortia el paper amb el teu nom, es tornava a fer el sorteig. Finalment es va consensuar un màxim i un mínim per la despesa.

Desitjo que aquesta petita experiència us pugui servir -potser per aquest any ja arriba tard- per les pròximes festes nadalenques i pugueu gaudir de més temps per estar amb la família.

Melangia d’un dia qualsevol

Estàndard

mujer ante el espejo picassoAvui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot la mirada m’ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melancolia enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

Què vaig fer ahir?

Estàndard

emocionesAhir vam sol·licitar una plaça a un Centre de Dia per la mare i ens la van concedir. Durant aquests quatre anys que la mare viu amb nosaltres he complimentat la documentació necessària per sol·licitar la Llei de Dependència tres vegades i tres vegades l’he llençat. Era el pas indispensable per sol·licitar una plaça a un Centre de Dia, tal com ens havia recomanat la doctora i per sol·lícita plaça a una residència, ja que com ens va informar, tard o d’hora caldria ingressar a la mare, perquè arribara el moment en què ja no podrem fer-nos càrrec d’ella.

Mentre la mare ha mantingut un grau estable en la seva malaltia de l’Alzheimer, no he gosat de tramitar els papers. Sempre en l’últim moment, quan tan sols calia entregar tota la documentació, em tirava en el moment de pendre la decisió final. Aquest cop no.

La plaça sol·licitada es pública, es a dir, amb la resolució de grau dos que ens han concedit, tenim dret a unes ajudes públiques que poden ser des de rebre una quantitat econòmica per subvencionar una part del que caldrà pagar de quota mensual al Centre de Dia, fins a tenir una dona durant unes hores a la setmana per atendre a la mare i tenir allò que s’anomena “descàrrega familiar”.

Read the rest of this entry