Author Archives: Rocalo

Guiza

Estàndard

Egipto_4175La Montse, una enamorada d’Egipte i de la seva història, ha vist realitzat el seu somni; visitar la piràmide  de Giza. Les agulles del rellotge es desplacen molt lentament. Els turistes esperen al guia al saló de l’hotel. Les flames d’un agradable foc, consumeixen els troncs en una dansa infernal.

Finalment el guia fa acte de presencia. La seva cara no augura res de bo. Es refrega les mans una i un altre vegada amb un mocador que ha conegut temps millors. Es disculpa per el retard i els comunica que no es podrà realitzar l’excursió programada, per causes alienes a la seva voluntat.

La piràmide “ha desaparegut”. S’ha enlairat com una nau espaial i s’ha perdut en la immensitat del firmament. Sembla ser que, l’estrambòtica teoria de que les piràmides van ser construïdes per essers extraterrestres era certa. Però no cal que es preocupin que se’ls retornaran els diners de l’excursió.

Rosa C. L.

Anuncis

Margalida

Estàndard

margaritaMes de maig, mes de les flors, mes de Maria. Vaig a l’escola amb un pom a les mans. Era menuda. Ho recordo com un somni que revius quan sona el despertador i de cop i volta estàs aquí i allà a la vegada.

Es dissabte, dia de neteja. Aprofito per tirar coses velles. Pujo a l’altell i baixo la capsa que tinc mes a ma. Papers escrits, retalls de diaris esgrogueïts, postals de viatges, nadales, figuretes del tortell de Reis… i en el fons una cassette. La poso. Mes flors: A Margalida, d’en Joan Isaac. Aquest cop em deixo emportar per el somni.

Rosa C.L.

L’Enric, gent del barri

Estàndard

EnricL’Enric vivia amb la mare. No s’havia casat. Quan la mare va morir, el van fer fora del pis de lloguer on vivien, perquè el contracte anava en nom de la mare i ell no tenia cap dret, ja que el pis havia passat de l’avi, a l’avia i de l’avia a la mare. Tampoc podia fer front al nou contracte que el propietari imposava. Nomes rebia una miserable paga de vídua de la mare, que al faltar va deixar de percebre. Sols li quedava la seva del SOVI, uns tres-cents euros per menjar i pagar la llum, l’aigua i la bombona de butà que li durava gairebé mes de sis mesos.

Els primers anys el seu aspecte físic no va canviar. Continuava tenint el cabell negre amb alguna cana difuminada. Anava net i ben vestit, encara que es notava que la roba no era allò que es diu “de temporada”. Els diumenges cap al migdia, el veia a la porta de l’església, recolzat a la gran columna de l’entrada i amb una llauna de conserves buida als seus peus. No parava la mà, no demanava en veu alta una almoina. Nomes estava allà. Alguna gent del barri que el coneixia s’aturava a parlar amb ell i molt discretament deixava caure algunes monedes a la llauna o li deixaven a la seva mà quan s’encomiaven desitjant-l’hi que tingues sort.

Molts cops el veia deambular per el barri amb un carret de la compra on hi duia les seves poques pertinences. Un dia al capvespre, el vaig veure trepar per una canonada que donava al carrer i que passava justament per el petit balco del entresol, el pis que havia estat la seva casa des de que va néixer. Allà passava la nit.

Read the rest of this entry

L’excursió

Estàndard

imsersoEn Joan Vistabona ha acabat la carrera de periodisme, te la seva primera feina en un diari i la seva primera entrevista . L’ han encomanat entrevistar a la Roser Mitxavida, una encantadora avia, perquè li expliqui la seva experiència amb el famós assassí Victor Matamala. I mentre prenen un deliciós te asseguts a la saleta d’estar, la Rose Mitxavida comença la seva narració.

Fa alguns anys es va posar de moda en les agencies de viatge, oferir sortides d’un dia amb dinar inclòs, per anar a visitar algun lloc històric del país amb una guia, que desprès, durant el dinar,  intentava vendre’t una manta elèctrica en ple mes d’agost, un joc de coixins que curaven els dolors cervicals o una bateria de cuina que trigaves gairebé dos anys en pagar amb la teva pobre i miserable paga de pensionista.

Aquell dia desprès de dinar varem pujar tots al autocar per fer el viatge de tornada. Havia començat a ploure i el nostre guia, en Victor, ens va comunicar que la xerrada la faríem tranquil·lament asseguts al autocar. Vaig pensar que aquell dia no m’escapava de “sentir” la xerrameca del guia-venedor de mantes elèctriques. Però un cop l’autocar en marxa, en Victor ens va encanyonar a tots amb una escopeta amb el canó retallat i ens va ordenar deixar en el passadís de l’autocar tot el diner que portaven a sobre, rellotges i joies. Read the rest of this entry

El bastó

Estàndard

abuelitaDesprès de l’operació per la col.locació d’una pròtesis al genoll, la mare va estar molts anys caminant sense bastó, fins que un dia no va tenir mes remei que sortir al carrer amb ell. No li agradava, deia que feia de vella -ella tenia aleshores vora els vuitanta anys- i ella no es considerava una persona vella. A la família ens feia molta gracia el seu particular punt de vista. Nosaltres si que la veiem vella –en relació a nosaltres, naturalment- i ens vam alegrar quan finalment va entrar en raó i va agafar-l’ho per sortir al carrer.

Ara soc jo la que he de sortir al carrer amb un bastó i curiosament he seguit el mateix procés mental de la mare. Primer la negació: “no em feia falta”, però sí que em feia falta. En segon lloc la vanitat: “em farà mes gran de ho que soc” i es que jo, he començat quinze anys abans, que la mare a necessitar bastó.

Però ara m’estic adonant que portar bastó te una sèrie d’avantatges que abans no tenia. Si pujo al transport públic, enseguida trobo seient disponible i reservat per a persones especials. Abans si alguna persona s’aixecava per cedir-me el seient -molt digna jo- contestava que no feia falta i a sobre m’enfadava interiorment, pensant, que s’havia cregut aquell marrec de que jo necessitava un seient.

Si estic fent cua en una botiga o al mercat em deixen “colar” perquè no tingui que esperar massa temps den peus. Al creuar el carrer en un pas de vianants, el cotxe que ve de lluny i em veu esperant, frena amb anticipació perquè pugui creuar el carrer tranquil·lament i sense presa.

L’única que sembla que s’empipa una mica es la meva filla quan utilitzo el basto com a una prolongació del meu braç per assenyalar algun punt o cosa d’interès i vull captar la seva atenció o quan li dono un copet lleuger a les seves natges amb el basto, com feien antigament les avies amb la garrota.

Rosa C. L.

Un altre Sant Jordi

Estàndard

dracEl que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la seva narració amb una condició: que mai l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís.

Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar. Read the rest of this entry