Author Archives: Rocalo

L’escala

Estàndard
L'escala

L’escala

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

Al entresòl hi ha un replà amb dues vivendes molt petites. En una d’elles vivia una amiga meva La Dolors Fumado, la seva mare la Paca i el seu pare que va morir molt jove. Quant anava a jugar a casa seva era com entrar a una casa de nines. Un passadís molts petit i estret a l’entrada et derivava a la dreta o a l’esquerra on hi havia un menjador-cuina molt petit amb una porta que era la comuna (al mig del menjador-cuina). Al passadís hi havia una porta que era el dormitori dels pares i al fons un altre habitació petita que era on dormia la meva amiga.  L’altre entresòl l’ocupava un matrimoni amb dues filles i l’avia (allà no entrava mai i sempre hem preguntava com hi cavien). Eren el Pere i l’Isabeleta. dues filles i l’avia, qui  si no recordo malament també es deia Rosa -en total a l’escala hi viviem set Roses-.

Read the rest of this entry

Anuncis

LES VELLES SABATES

Estàndard
sabates velles

El quadre “Les sabates ” de Vincent Van Gogh

És possible estimar-se unes sabates velles? Doncs jo dic que sí. Ara us explicaré una petita història, d’uns peus desgraciats i de la dificultat de trobar unes sabates que s’ajustin als teus peus sense massacrar-los. Doncs, com anava dient, tinc uns peus força delicats, i no perquè vinguin de bona família. Són uns peus amples, amb dits petits i gruixuts. Quan estic descalça i me’ls miro, em recorden les potes dels ànecs. A la part fisiològica cal afagir -en castellà diria: “mala pata”- els esquinços mal curats, l’al·lèrgia al tint de les sabates negres, artritis i reuma, que no són la mateixa cosa. Ara ja teniu una idea clara de la dificultat que tinc per trobar unes sabates adients.

Doncs, de tant en tant, es dóna el fet que trobo unes de ben bones. Ample especial, pell flexible, taco amb falca, no gaire alta i finalment que s’adapten al meu peu i no el peu a la sabata. Doncs no fa gaire, l’hivern passat, em vaig comprar unes amb aquestes característiques. Fantàstiques, m’entraven com un guant. Però aquest any quan les he tret de la capsa on les tenia desades, he vist que tenien la punta desencolada. Tinc la facultat d’ensopegar sovint, fins i tot, amb les ratlles del terre.

Read the rest of this entry

Bojeria Nadalenca

Estàndard

amic invisibleS’apropen les festes nadalenques i com cada any entrem a la roda consumista dels regals: Tió, Pare Noè, Reis… Però aquest any hem aconseguit sortir-nos de la roda. Dins del context familiar, es va proposar de fer l’Amic Invisible el dia de Nadal.

A tots ens va semblar una gran idea. En lloc de comprar un regal per a cadascú, tan sols hauríem de rumiar quin regal comprar per a una sola persona de la família. Es va fer un sorteig per saber a quí de la familia ens tocaria de fer el regal. Si et sortia el paper amb el teu nom, es tornava a fer el sorteig. Finalment es va consensuar un màxim i un mínim per la despesa.

Desitjo que aquesta petita experiència us pugui servir -potser per aquest any ja arriba tard- per les pròximes festes nadalenques i pugueu gaudir de més temps per estar amb la família.

Melangia d’un dia qualsevol

Estàndard

mujer ante el espejo picassoAvui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot la mirada m’ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melancolia enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

Receptes de supervivencia

Estàndard

pastel_manzanaEn una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,  “La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula”.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

Read the rest of this entry