Author Archives: Rocalo

El pessebre de la plaça del meu poble

Estàndard

Com cada any, un nou pessebre de disseny a florit al mig de la plaça gran del meu poble. Com cada any, hi ha opinions per donar i vendre, però la majoria de veus que es poden sentir per les botigues, carrers i locals són en negatiu, fins i tot malsonants:
– Per fer aquest nyap, podien haver-se estalviat les peles!!!

– Doncs, jo prefereixo el pessebre tradicional. No em recorda gens ni mica el Nadal!!!

– Això és que ens volen prendre el pèl. Quina bajanada!!!

– Sembla un abocador, això!!!

– Demà quan passi el camió de la recollida de trastos, segur que s’ho emporta a la deixalleria.

I així cada dia….

Avui he anat a contemplar l’obra de l’escenògrafa Paula Bosch, la creadora del pessebre. Segons ens explica ella mateixa: “—l’ambient nadalenc hi és ben present en el muntatge, encara que no és, ni de bon tros, allò que podríem anomenar, convencional”.

Read the rest of this entry

Destino

Estàndard

Estación-fantasma-de-Chamberí-metro-de-MadridComo cada martes,  Pascual cogió el metro de la línea III en la estación de la Torre Baró, para dirigirse a su trabajo de camarero en un hotel del Parale.lel. Había conseguido este trabajo temporal de tres meses, gracias a su amigo Pablo, que trabajaba como cocinero en el mismo hotel. Era un trabajo que lo tendría ocupado todo el verano, pero era mejor esto que quedarse tumbado todo el día entre el sofá y la cama, compadeciéndose de sí mismo y oyendo como su madre se quejaba de la mala suerte que había tenido con aquel hijo.

Durante el trayecto solía quedar-se dormido ya que hacia turno de noche y debía permanecer en el bar hasta que el ultimo cliente decidía retirarse. Luego debía dejar el local bien limpio y recogido. Durante el día era difícil conciliar un sueño reparador, con todos los ruidos diurnos que invadían su pequeña habitación, por esto el largo recorrido que realizaba, le permitía recobrar un poco mas de fuerzas para afrontar una nueva jornada.

Pero hoy se había despertado un poco antes de llegar a su destino. Estaba en la estación de Liceo. Solo faltaba Drasssanes y la próxima Parale.lel. No valía la pena intentar dormir de nuevo. Se distrajo mirando la oscuridad del túnel que se deslizaba rápidamente ante sus ojos. De pronto las luces tenues de una estación y las figuras de las personas que esperaban en el andén paso fugazmente ante sus ojos. ¿Qué parada era aquella? ¿Porque no se había detenido el metro? Pregunto a la mujer que tenia al lado, pero esta lo miro extrañada y no le respondió.

Read the rest of this entry

MANIFEST 25N Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones 2019

Estàndard

actos-del-25-ND’uns anys ençà, les violències masclistes, i especialment les violències sexuals, s’han situat al centre de les notícies, les xarxes socialsi, fins i tot, de les festes majors dels nostres pobles i ciutats. Aquestes violències contra les dones, tradicionalment invisibilitzades, han sigut exposades públicament per les seves supervivents per denunciar un sistema patriarcal que ens oprimeix, ens silencia i ens mata. S’ha posat en evidència que el problema no són els espais públics, els locals d’oci o les festes populars, perquè aquestes violències masclistes també les patim als nostres llocs de feina i a casa.

Les violències contra les dones persisteixen any rere any, en una societat patriarcal que es resisteix a perdre un statu quo que situa les dones en una posició de desigualtat. Tot i això, les dones hem trencat el silenci i no farem ni un pas enrere. Diuen que una societat té els nivells de violència que pot tolerar i nosaltres hem dit prou. Ens hem alçat amb el crit de sororitat “jo sí que et crec, germana” perquè no hi ha cap altra resposta possible front aquest greu atac contra els Drets Humans.

Una agressió sexual a una dona no és un fet puntual, sinó una expressió més de l’estructura patriarcal, una agressió contra totes nosaltres, contra totes les dones. Aquesta violència funciona de forma alliçonadora, ens socialitza en la por i ens llença un missatge ben clar, sobretot dirigit a les dones més joves: volen controlar i sotmetre la vida de les dones.

Les dones hem posat nom a unes violències sexuals fins ara naturalitzades i minimitzades, hem perdut la por a assenyalar i denunciar els agressors i volem situar al seu llocla vergonya que suposa patir una agressió sexual, perquè ja no ens volem culpabilitzar més. Per això, hem treballat des de molts espais diferents: des dels moviments feministes, les associacions, les comissions de festes dels barris, les administracions públiques, i això també s’ha traslladat als carrers. Hem fet palès que una societat on les dones són agredides sexualment no garanteix els seus drets de ciutadania.

Encara avui es fa imprescindible seguir treballant conjuntament i coordinadament amb la implicació de totes les administracions i agents socials per l’erradicació de totes les violències masclistesi la reparació de totes les supervivents.

També cal reconèixer la lluita constant i incansable dels moviments feministes,que no han deixat de crearles contra narratives sobre la violència sexual que ens han permès posicionar-nos en un altre lloc davant d’unes agressions que ens volen infondre la por.

Aquí, les dones joves han estat la punta de llança d’aquesta transformació. Elles són les protagonistes d’aquest punt d’inflexió, esdevenint la generació d’un canvi tan urgent com imprescindible.

Els moviments feministes han sortit al carrer dia rere dia i han cregut sempre en les supervivents. Han fet saber que el consentiment és un element central a l’hora d’entendre la sexualitat, que el consentiment és reversible i que cal renovar-lo, que només un sí és sí i que tot això és innegociable. També han denunciat una justícia patriarcal que reprodueix el sexisme en les seves sentències i deixa impunes als agressors.

Per últim, no volem acabar aquest manifest sense reconèixer la força, el coratge i la valentia de les dones, de les supervivents i de les que han estat assassinades, de les que han trencat el silenci i de les que lluiten dia a dia per fer-ho. Germanes, no esteu soles!

El moviment feminista és imparable i la nostra sororitat és la nostra força.Cridem juntes: si en toquen a una, ens toquen a totes!

 

FONT:

http://dones.gencat.cat/ca/ambits/violencia_masclista/dia-eliminacio-violencia-contra-dones/

 

El incendio

Estàndard

incendio_de_casaAquella noche una fuerte tormenta asoló el pequeño poblado. Solo una casa sufrió un espectacular incendio producido por un rayo.

Con las primeras luces del alba,  se descubrió entre los escombros los restos de un cadáver, completamente calcinado. La casa llevaba muchos años deshabitada. Nadie sabía a quién podía corresponder el cadáver.

La llegada del inspector Moriarty y el equipo técnico del CSI llenó de sentimientos contradictorios a la pequeña comunidad. Por un lado alivio; por fin se sabría a quien pertenecía el cuerpo calcinado; por otro lado un cierto desasosiego empañó sus mentes. ¿De quién era el cadáver? El recuento fue muy rápido. No faltaba nadie. La única respuesta coherente que encontraron fue que el cadáver pertenecía a un forastero. El inspector Moriarty y su equipo de técnicos forenses tendrían una difícil tarea.

Instalaron su campamento base en la vivienda de la doctora Flecher, la veterinaria de la comarca. Su casa era la única que disponía de conexión a internet. Un primer examen permitió confirmar que el cuerpo pertenecía a una mujer de unos cuarenta años aproximadamente. No se hayo ninguna documentación en el cuerpo, debido a su estado.  En la casa tampoco apareció ningún bolso o maleta que hubiera podido esclarecer algún dato más sobre su identidad. Read the rest of this entry

La carpa dorada

Estàndard

carpaHabía una vez una carpa dorada que toda su vida, había transcurrido dentro de una gran fuente con surtidor, que se hallaba en los jardines del zoo de la ciudad.

Aquel verano el sol desplego sus rayos con más intensidad que nunca. Las personas que visitaban el parque se acercaban a la fuente para poder refrescar momentáneamente su ardiente y enrojecida piel.  La carpa dorada los observaba des de el fondo de la fuente, escondida entre el bosque de algas acuáticas. También ella había percibido sobre sus escamas plateadas que el agua de la superficie, donde acostumbraba a nadar para comer larvas de insectos, estaba cada vez más caliente.

Un mañana en plena canícula estival, mientras buscaba inútilmente una larva que echarse a la boca, noto que una fuerza muy grande la succionaba fuera del agua. Y se vio de repente fuera de su elemento vital, flotando en el aire. Y pudo observar mientras seguía ascendiendo, una nueva  panorámica de la fuente, que nunca hasta aquel momento había podido contemplar. ¿Cómo era posible que estuviera flotando en el aire? ¿Cómo era posible volar sin alas?

Se dio cuenta que se encontraba flotando dentro de una nube, una nube que se había formado con el agua evaporada de la fuente. Las gotas de agua que formaban la nube, empezaron poco a poco a coger diferentes tonalidades: rojo, naranja, azul, verde, violeta…y  la carpa dorada se vio de repente sumergida en un mar de agua de múltiples colores, se encontraba nadando dentro del arco iris.

Primero sintió miedo de caer al vacío, luego sintió alegría cuando comprobó que podía nadar libremente como si estuviera en la fuente del surtidor y luego sintió tristeza, porque no sabía cómo volver a la que había sido su casa hasta aquel momento. Y empezó a llorar. Cuando el arco iris oyó su llanto, empezó a desplazarse por el inmenso mar azul celeste, hasta que una parte final de su arco llego hasta la fuente del surtidor i lentamente la carpa dorada se fue deslizando por el suave arco hasta volver a sumergirse en las aguas cálidas de la fuente del surtidor. A partir de aquel dia sus escamas adquirieron todos los colores del arco iris.

C. L. Rosa

Dos pics i repico ó el pis del segon segona

Estàndard

paraiguerEns havíem quedat al replà del segon segona, es a dir davant la porta de casa. La distribució dels habitatges era la mateixa, tret dels entresols i dels tercers, que d’un pis havien fet dos.

L’entrada era el rebedor, molt espaiós, on hi havia un paraigüer, moble que com el seu nom indica, servia per deixar els paraigües i penjar els abrics i les jaquetes quan entraves a casa.   Era un moble de fusta molt gran,  amb un gran mirall, uns penjadors amb diferents braços per penjar la roba i unes anelles a la part baixa on posaves els paraigües molls.  L’aigua que regalimaven,  es recollia en una cubeta de llautó que tenia a la part baixa. Era l’espai de la casa on acostumava a organitzar el meus jocs i a interactuar amb la nena del mirall. Però un dia els pares es van desfer d’ell  i van posar un “taquillon”  i una banqueta molt rococó. I la nena del mirall va desaparèixer. A banda i banda del paraigüer, hi havien dues cadires de fusta negre amb el seient rodo, eren les més bones de la casa i nomes les portàvem al menjador quant venien visites.

En una racó i collat a la paret hi havia el comptador de la llum. Cada mes venia un senyor de la companyia per anotar amb un llapis lligat amb un cordill al comptador i en una cartolina el consum que havíem realitzat. A sota dels comptadors hi havia un prestatge amb un test de vidre molt bònic que semblava de marbre amb unes flors dibuixades i una bola tambè de  vidre en la seva part superior. Aquesta bola tenia unes marques d’uns cromos que havien estat enganxats i desenganxats més tard i s’avien endut la pintura de purpurina platejada de la bola, però tot i així es podia veure el perfil dels cromos que havien estat enganxats.

Al mateix rebedor hi havia una porta que donava a la sala-alcova, l’estança més gran de la casa, on dormien els  pares. Hi havia un llit de matrimoni amb un capçal de barrots gruixuts de fusta fosca.  A banda i banda  dues tauletes de nit i,  com no podia ser d’altre manera, un sant crist penjat a la capçalera. Encara que els pares no eren practicants, mes aviat ho contrari,  m’obligaven anar a missa tots els diumenges. També hi havia la màquina de cosir de la marca Singer, amb un calaix per tapar-la quan havies acabat de cosir,  els calaixets plens de fils de molts colors, agulles de cosir, de cap, imperdibles, tisores, botons de totes les mides, formes i colors, serrapolleras, betes i cintes, didals, cinta mètrica, guix, una ampolleta d’oli per la maquina… i el toc personal de la mare, una cortineta de tela (de les que portava el pare de la fabrica amb tara) estampada de flors per protegir-la de la pols.

Completaven el mobiliari un armari de dues portes i la calaixera, un moble amb grans calaixos de fusta negre. A la part superior sempre hi havien fotografies familiars en el seu marc corresponent. Dins els calaixos es guardava la roba de la llar i la roba de diari. Però l’últim calaix, el més petit de tots, era el millor. Allà estaven guardats els meus “tebeos” (ara es diuen còmics) del Jabato, el Capitan Trueno, Azucena, TBO, Pumby i els de Hazañas Belicas que llegia el pare. Quan feia bon temps, m’agradava escampar-los per el terra de la sala i jo estirar-me damunt i anar mirant, ara un ara l’altre. Això evidentment era motiu de batussa.

Read the rest of this entry

Les meves lectures d’aquest estiu

Estàndard

llibres estiu 2019Avui escric entre l’últim dia de setembre i el primer d’octubre per fer un balanç de les meves lectures estiuenques. Com cada any quan arriba l’estiu, els dies es fan més llargs, tenim mes hores de sol, els nostres bioritmes desperten de la laxitud en que han estat sotmesos durant el llarg hivern i un altre cop com cada any començo a preparar les lectures que vull fer durant l’estiu. Desprès, la crua realitat, és molt diferent.

Vaig començar amb molta afició amb la novel·la de Margaret Atwood,  El cuento de la criada. He de dir que prèviament havia vist la sèrie i que em va agradar força. Molt més que el llibre que s’ha m’ha fet un pel feixuc. Hi han persones que quan llegeixen un llibre no poden veure la versió cinematogràfica perquè sempre els acaba deceben. A mi m’acostuma a passar al reves. Soc més cinèfila que lectora. Nomes vaig “enganxar-me” a la sèrie i als llibres de George R. R. Martin de la saga Juego de Tronos i les dues modalitats –l’escrita i la filmada- van ser de la meva total acceptació, fins que… vaig deixar de llegir els llibres, quan la sèrie va començar a prendre’s masses llicencies i ja no seguia la trama escrita.

Vaig acabar amb un que tenia pendent de l’estiu passat de la Leticia Dolera, Morder la manzana. Molt recomanable. Desprès seguint la meva afició per les biografies, vaig escollir la de Maria Montessori: la mujer que revoluciono para siempre la educación. El tinc a mitges.

Read the rest of this entry