Psicosis i jo

House by the Railroad El cuadro, realizado en 1925,por el pintor estadounidense Edward Hopper Se dice que el director de cine Alfred Hitchcock se inspiró en esta obra para el diseño del motel que aparece en la película Psicosis

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola a la tarda i el pare, que no treballava a les tardes, suposo que, no sabent què fer amb mi a casa, va decidir que aniríem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta.

Les pelis de por, tenen un element comú per crear suspens: la música. Tu pots creure que si premés els ulls ben fort, sense veure allò que està passant, doncs no passaràs tanta por, però la música et va explicant tot allò que tu no vols veure, la música està avisant que està a punt de passar alguna cosa. I cada cop prems més fort els ulls, fins i tot amb els dits polzes intentes tapar-te les orelles per no sentir aquella música. I de cop la música deixa de sonar.

Atraves de les parpelles sents com la intensitat de llum que emana de la pantalla va canviant. Ara està molt fosc. Que deu estar passant? No t’atreveixes a apartar les mans. Només mires una miqueta entre les escletxes dels teus dits. Obres una mica més els teus dits petits que amb prou feina aconsegueixen fer una petita barrera entre la pantalla i tu.

Una de gansters

Ahir al vespre mentre feia zàping vaig ensopegar amb les imatges d’una pel·lícula que em va enganxar. Va durar poc l’enamorament. Era violenta, de gàngsters i mafiosos –un tema d’actualitat avui en dia,  entre els polítics que ens han governat-  No parlaré ni de política ni de mafiosos, però sí d’actors. En aquest cas d’Al Pacino

L’argument no em va enganxar, però en aquell moment no tenia res millor –potser si hagués agafat un llibre, hauria sortit guanyant -, vaig centrar-me en la seva actuació. Interpretava a un capo, i durant aquella estona, vaig comprovar que es passa bona part de la pel·lícula, amb un abric tirat per sobre les espatlles, gest que he vist en moltes altres de la mateixa temàtica, tal com el portaven també els senyors Camps, Barcenas, Rato, Zaplana, Mas…. la llista es molt llarg, però segueixo que estic canviant i barrejant temàtiques.

El viejo cine de barrio

Siempre que tengo que cruzar por aquella calle, recuerdo el viejo cine de barrio que hace más de treinta años, fue consumido por las llamas. De sus restos solo quedo un triste montón de cenizas. Tenia siete años y acababan de comprarme mis primeras gafas. Recuerdo especialmente aquella tarde por el miedo que pase con la película que estaban poniendo: Psicosis. Como mi madre trabajaba en la fàbrica de Can Narbona de dos a diez de la noche, mi padre que no sabia que hacer conmigo, me llevaba muchas tardes al cine, donde conocía a todos los acomodadores y a las taquilleras que nos dejaban “colar” cuando ya había empezado el NODO y la sala estaba completamente a oscuras. 

Durante la media parte o “descanso” de la sesión podías salir al vestíbulo a estirar las piernas, fumar un cigarrillo, ir al wc o comprar cacahuetes, altramuces, chufas y garbanzos secos que te vendía la misma taquillera en un pequeño puesto. Pero a mi lo que más me gustaba eran unos caramelos masticables que vendían dentro de una bolsa de celofán, que si no recuerdo mal se llamaban “Darlings”. Hay que ver el ruido que se organizaba dentro de la sala entre los que rompían las cascaras de los cacahuete y los que desenvolvíamos el papel de celofán para comernos un Darling durante el pase de la película.

Tarda de cinema

Avui, tenia ganes d’anar al cinema. Agafo el diari i començo a llegir l’apartat de: “Novetats de la setmana”. No hi ha cap que em cridi l’atenció. Busco la síntesis de cadascuna d’elles a veure si se m’encén la curiositat o l’interes. No hi ha res a fer.

La següent opció es mirar la programació que fan en les sales del centre comercial que esta mes a prop de casa. No tinc gaires ganes de desplaçar-me al centre, a no se que hi haguí una molt bona pel·lícula. No hem tingut sort. Quasi totes elles són les novetats de la setmana. No hi ha res a fer. Següent pas. Me he llegit per ordre alfabètic totes les pel·lícules que hi han programades, a veure si tenia sort i trobava alguna que em fes patxoca.

Per un instant he cregut que estava llegint el Daily Telegraph: Baikonur, Begin Again, Belle, Betibú, Borgman, Boy EatingThe Bird’s Food,Boyhood… -aquesta porta la traducció- Momentos de una vida. I així podria seguir una estona més però he cregut que escrivint tan sols el nom de les peli-cules de la lletra B, podia servir de mostra i d’exemple de ho que intento explicar. Finalment he decidit no anar al cinema.

La magia del cinema

Veure una pel.licula al cinema no te ni punt de comparació en veure una pel.licula asseguda al sofa de casa. No hi ha magia. Anar al cinema es tot un ritual. En primer lloc triar la pel.licula que vols veure. Treure les entrades i fer cua esperant que obrint la sala. Entrar i escollir el lloc on considees que veuras millor la pel.licula. Normalment si puc escollir, prefereixo els seients de darrera i seure al costat del passadis. Les llums s’apaguen i et trobes en una sala a fosques nomes il.luminada per la projecció de la pantalla amb un grapat de persones que no coneixes de res però que aquell dia ens hem possat d’acord per anar a veure la mateixa pel.licula i a la mateixa hora.

No puc deixar de comparar les sales de cinema actuals amb les que jo frequentava fa un grapat d’anys. El ritual ha sofert alguns canvis notables. En aquell temps en els cinemes de barri es projectaven dues pel.licules i el NODO i d’aquí el nom de “doble sessió”, ara nomes pots visionar una pel.lícula i francament,  amb el  preu que s’ha de pagar, has de triar molt be  el dia que decideixes anar al cinema.  Tot i això encara queda una mica de màgia.