Tag Archives: Records

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Anuncis

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

El viejo cine de barrio

Estàndard

cineSiempre que tengo que cruzar por aquella calle, recuerdo el viejo cine de barrio que hace más de treinta años, fue consumido por las llamas. De sus restos solo quedo un triste montón de cenizas. Tenia siete años y acababan de comprarme mis primeras gafas. Recuerdo especialmente aquella tarde por el miedo que pase con la película que estaban poniendo: Psicosis. Como mi madre trabajaba en la fàbrica de Can Narbona de dos a diez de la noche, mi padre que no sabia que hacer conmigo, me llevaba muchas tardes al cine, donde conocía a todos los acomodadores y a las taquilleras que nos dejaban “colar” cuando ya había empezado el NODO y la sala estaba completamente a oscuras. 

Durante la media parte o “descanso” de la sesión podías salir al vestíbulo a estirar las piernas, fumar un cigarrillo, ir al wc o comprar cacahuetes, altramuces, chufas y garbanzos secos que te vendía la misma taquillera en un pequeño puesto. Pero a mi lo que más me gustaba eran unos caramelos masticables que vendían dentro de una bolsa de celofán, que si no recuerdo mal se llamaban “Darlings”. Hay que ver el ruido que se organizaba dentro de la sala entre los que rompían las cascaras de los cacahuete y los que desenvolvíamos el papel de celofán para comernos un Darling durante el pase de la película.

Read the rest of this entry

Perquè escric sobre el barri?

Estàndard

20151126_115125_PanoDes de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar. Read the rest of this entry

Carta a una amiga

Estàndard

terratEstimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. Read the rest of this entry

La comuna

Estàndard

comuna 1Potser algú al lleigir aquest títol, es porti a engany. No és la meva intenció escriure sobre una “comuna hippy”, ni tampoc explicar la breu però interessant història de “la comuna de Paris”. El meu escrit va sobre un tema un mica més vulgar, però no per aquest motiu, menys interessant. Vull parlar-vos de la comuna de casa meva i quan dic casa meva, m’estic referint a la casa on vaig passar la meva infància i adolescència; la casa on vivia amb els pares i els avis.

I ara segurament os preguntareu, perquè? Dons el motiu neix d’una conversa mundana entre un grup d’amigues. La conversa va començar perquè sembla que és bastant comú, entre les famílies, establir converses dins la cambra de bany, encara que algun membre de la família estigui en aquell moment a la dutxa, afaitant-se o maquillant-se. De fet, vaig comentar el cas de que, estan un dia el meu marit a la dutxa, vaig entrar a preguntar, no recordo el què. Vaig seure a la tapa del vàter i varem començar a xerrar, tot seguit va entrar la nena perquè també volia estar en la conversa. Va seure al bidet i no va trigar gaire en aparèixer el nen perquè estava desapareixent tothom de la seva vista. L’avia que estava mirant la TV va venir a preguntar, sí és que passava alguna cosa, i ens va trobar asseguts i xerrant tan tranquil·lament. El meu marit, home amb una paciència de sant, li va demanar a l’avia que portes al periquito, perquè era l’únic de la família que s’estava quedant fora de la conversa, i l’avia, una dona innocent on les hi hagi, va agafar la gàbia amb el periquito i va entrar, amb ell, a la cambra de bany. Això, no és podia fer a la comuna. Read the rest of this entry

NIT DE REIS

Estàndard

Nit de ReisDe tots els dies de festes de Nadal, la Nit de Reis és la que més il·lusió em fa. La resta no deixen de ser unes festes pensades per el consum. Comprar de tot en desmesura: regals per a tothom, menjar que no som capaços d’acabar-nos i ens passem una setmana o més, menjant les restes que prèviament em congelat perquè no es facin malbé. Jo encara tinc al congelador dos tapers amb caldo de Nadal. Però la Nit de Reis sempre ha tingut una màgia especial per a mi.

 De menuda recordo, que els pares em feien anar a dormir molt aviat, dient que si estava desperta i arribaven els Reis, no em deixarien cap joguina. Abans, però, havia de deixar preparada una galleda amb aigua i rossegons de pa per els camells a l’eixida o al balco, juntament amb un parell de sabates, i damunt la taula un plat amb galletes, neules, torrons i unes copes amb vi de moscatell per els Reis i els patges.

 Aquella era la nit més llarga. Nomes feia que obrir els ulls per veure si es feia de dia o per si sentia algun soroll, que em digues que ja havien arribat. Crec que alguna vegada si que els vaig sentir moure’s per la casa, però mai vaig gossa aixecar-me, no fos cas que em descobrissin. I l’endemà, nomes que hi veia clarejar una mica de llum per la finestra de l’habitació, sortia com un llamp a veure ho que m’havien deixat. Recordo que després, no acostumaven a deixar el que jo havia demanat, però m’era ben be igual, perquè sortir a la galeria i trobar-me una nina amb els seus vestits, o una cuineta amb la seva fireta per fer “dinerets”, o l’any que em van deixar el “Valentin”…

Nit de Reis (la carta) Cada any el pare em feia escriure la carta per els Reis. Me la feia repetir un munt de vegades fins que trobava que havia fet la lletra clara i sense cap equivocació. Algun cop havia anat amb l’avi a entregar la carta als Reis que es posaven davant la façana dels Encants Nous, però casí sempre anava amb el pare a la Gran Via a veure la cavalcada i entregar-la als patges reials. Recordo que un any, feia molta estona que esperàvem a primera fila per tenir una bona vista i de cop un grup de persones es van posar davant nostra. El pare els va demanar que s’apartessin perquè no em deixaven veure i va esclatar una petita discursió que va anar pujant de to. Van venir una parella de policies (“els grisos”) i li van donar un cop de porra al pare a l’esquena, jo plorava al veure el que estava passant i de cop i volta el pare m’agafa de la mà em treu del garbuix de gent i em diu que els Reis són els pares i que ens anem cap a casa.

 Si penseu que vaig perdre la il·lusió per la Nit de Reis, aneu molt errats. Aquesta nit, tornaré a deixar les sabates al balco i també el pa i l’aigua  i a la taula unes copes amb moscatell i una safata amb pastes, torrons i neules, i demà quant em llevi de bon matí, tornaré a sortir al balco a veure els regals que els Reis Macs han deixat a la meva família.