La Calaixera

La calaixera grossa i negre, sempre havia estat a l’habitació dels avis. En ella l’àvia desava les seves minses pertinences. El calaix més gran, per les banaues, llençols i mantes. Els dos mitjans per la roba interior, davantals, camisetes, camisoles, visos, mitges i mitjons. L’últim era per guardar fotografies, estampes, recordatoris de morts i papers, entre els que podies trobar cartes i felicitacions de Nadal o per alguna onomàstica. Però a mi m’agradava sempre que podia, obrir i regirar el primer calaix, perquè era el calaix on l’àvia desava, en diferents capsetes, les coses que més s’estimava i que tenien un valor especial per a ella.

En primer lloc, només obrir, podies veure la pinta de nacre amb la que cada dia es pentinava i repentinava els seus blancs cabells, i les agulles que utilitzava per recollir-se un petit monyo darrere el clatell. Els mullava amb un gran raig de colònia,  això produïa que, cada cop el cabell blanc, canvies amb una tonalitat més rossa. Al costat d’aquests accessoris, una petita botella de perfum amb una andalusa amb peineta i mantellina negre i un gran ventall. Duia un vestit vermell rivetejat amb una blonda negra i unes grans lletres on es podia llegir Myrurgia.

Després hi havia la capseta on desava les seves arracades bones, que tan sols es posava en dies de batejos, comunions o casoris. Un mocador estampat i ben plegat que és col·locava al coll, durant els dies d’hivern i un ventall negre estampat amb unes boniques flors de colors rosa, que li donaven un toc molt senyor quan l’obria i es ventava els dies calorosos de l’estiu asseguda a l’eixida.

En una altra capsa, embolicats amb paper de seda, tenia desats els accessoris que vaig portar a la meva comunió: un preciós mocador amb una gran blonda, el rosari de plata, la bossa amb perles que portava lligada al vestit on guardava les estampes per repartir i els diners que anava recollint de la família, la corona i el missal amb tapes de nacre blanc.

Han passat els anys. Els avis ja no estan i els pares tampoc, però la calaixera grossa i negre continua a casa nostra. Ens va costar molt fer el trasllat, a causa del seu volum i encara que té una gran esquerda en la vella fusta del seu lateral, encara que els calaixos no ajusten del tot i encara que li cal una restauració molt completa, continua amb la família.

Un cop instal·lada a l’habitació d’invitats vaig pensar que jo mateixa podria fer la restauració. Avui en dia mirant els vídeos de tutories del YouTube, es pot aprendre a fer gairebé de tot. Però no sabia que m’esperava una grata sorpresa. A l’obrir el primer calaix, aquell que tant m’agradava mirar i regirar per admirar els tresors de l’àvia, i treure’l de les seves guies, vaig observar que tenia el seu fons cedit. Encara tenia el paper amb el qual els pares acostumaven a forrar els calaixos i quan vaig començar a treure les xinxetes amb què tenien clavat el paper vaig veure que un objecte estava forçant el fons de fusta i no el deixava encaixar, era la pinta de l’àvia, la pinta amb què cada matí es pentinava els seus cabells a l’eixida de casa.

Rosa C.L.

Juny 2021

Santa Coloma de Gramanet i la casa de la tia Rosario o una història de bruixes

Finals dels cinquanta o principis dels seixanta. Jo devia tenir entre cinc i sis anys. La mateixa edat que té actualment la meva néta, la Berta. Dins de la família, tenia fama de ser molt moguda; és a dir, allò que diríem un tabalot. Exactament igual que la meva néta la Berta. I per què dic això? Doncs la raó és per explicar les similituds que observo entre ella i jo quan tenia la seva edat.

Els caps de setmana ens reuníem amb tots els meus tiets i cosins per fer una sortida. Si la família era de part del pare,  ens trobàvem al berenador de Vallvidrera. Si la família era de part materna ens trobàvem a Santa Coloma de Gramenet, a la casa de la tia Rosario, una de les germanes del meu avi Joan. La casa era una torre de planta baixa amb una gran extensió de terreny que l’envoltava on hi havia, sota d’un parral, una gran taula de pedra amb dos bancs del mateix material on dinàvem l’arròs dels diumenges tota la família.

La canalla corríem tot el dia amunt i avall per les afores de la casa. Estàvem mig assilvestrats. Una sensació de llibertat ens envaïa, mentre els grans jugaven a cartes –normalment els homes- o xerraven de les seves coses –normalment les dones-

Recordo que una de les coses que més m’agradava era entrar a les habitacions i obrir els calaixos de les tauletes de nit, de les calaixeres o dels armaris, per tafanejar les coses que es guardaven dins d’aquells mobles tan grans i tan foscos: un rosari, un bolso negre amb una tanca durada, uns guants, un vano, un mocador per al cap, una mantellina, fotografies antigues de senyors amb grans bigotis i senyores amb vestits llargs i pentinats amb monyos. Fins que m’enxampaven i em feien fora de l’habitació amb un calbot al cap.

Un altre dels meus entreteniments era jugar al pati de darrere de la casa, on hi havia una gran llar de foc on es feien les paelles d’arròs dels diumenges, un vàter, una habitació  de mals endreços, una escala que pujava fins a dalt del terrat i, sota de l’escala, un safareig de pedra i una gran lleixa plena de pots de vidre: flascons de mil formes i colors, grans i petits, plens o mig plens amb líquids, dels que no sabia que contenien.

I el meu joc preferit era anar agafant botelles i botelletes i anar barrejant els diferents fluids que reposaven allà dins. Ara hi afegia una mica d’aigua, ara hi afegia una mica de les cendres de la llar de foc, tot remenant amb un bastonet de fusta o,  si no en tenia cap, feia servir el meu dit índex com si fos una cullereta de remenar el cafè. Em sentia com si fos una petita bruixa fabricant “pòcimes i beuratges màgics” per fer encanteris. Fins que m’enxampaven i em castigaven amb un altre calbot al cap.

I ara us preguntareu a què treu cap explicar tot això i relacionar-ho amb la Berta? Doncs molt fàcil. Resulta que la meva néta, de cinc anys. té les mateixes “inquietuds tafaneres” que jo a la seva edat. Quan ve a casa dels avis, un joc que li agrada molt és fer “líquids màgics” a la cuina. Haig de reconèixer la meva culpa, perquè la vaig iniciar jo en aquest “joc”. Li facilito els materials que necessita: un bol, aigua, colorant i alguns dels pots de vidre que tinc a la cuina amb espècies i que normalment no utilitzo, una mica de bicarbonat, una mica de sal, una mica de sucre, un rajolí d’oli, una mica de farina blanca… i una cullereta de cafè per anar remenant.

Des de molt menuda, li encantava obrir un joier que tinc damunt del tocador, ple de collarets i polseres de bijuteria. Se’ls penjava tots els que podia del coll i quan ja es trobava suficientment engalanada, els que sobraven els anava repartint perquè ens els poséssim nosaltres.

Ah! I abans de marxar a casa seva ha d’obrir i tafanejar dins la meva col·lecció de capsetes que tinc damunt de la lleixa del dormitori amb penjolls i fermalls. No en deixa ni una per obrir. I vet aquí per què he volgut escriure aquest record de la meva infantesa i relacionar les meves entremaliadures amb les de la meva néta. Potser és una casualitat, potser és una qüestió de genètica o potser és que les bruixes ho portem a la sang.

Febrer 2021

L’àvia Rosa

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. La família vivia a Barcelona, al barri del Clot, el matrimoni i els quatre fills. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i d’aterrir a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. A causa de la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins al principal primera on vivia la Rosita amb les seves dues filles, creient que així estaven més segures, amagant a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam. Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit.

El Drapaire

Tenia nou anys quan van venir uns nous veïns al barri. Era l’any 1962 i va ser l’any que una gran nevada va caure a sobre de Barcelona. Els nouvinguts, eren els meus oncles i els seus fills, els meus cosins. Els havien fet fora del pis de lloguer on vivien al carrer Urgell, prop de l’Hospital Clínic i de l’Escola Industrial. Sembla ser que el tiet s’havia quedat sense feina i la tieta va tenir que començar a treballar fent feines de neteja a l’Escola Industrial.

Es van instal·lar a casa de la iaia Josefa que vivia sola, nomes amb la companyia de l’avi Manuel, un antic rellogat, que va acabar formant part de la família, encara que mai va ser acceptat com a tal. Vivien al Passatge Pinyol número tres al costat de la Meridiana. Era una planta baixa, sense patí i on l’única claror que hi havia era la que entrava pel gran finestral del menjador-cuina ja que les dues estances eren una sola peça i l’entrada principal des de el carrer. Si a més a més afegim la petita comuna al costat de la petita cuina, el safareig de pedra a l’altre costat de la cuina i una petita habitació, ens podem fer una idea bastant aproximada de les dimensions de l’habitatge.

A mà dreta, hi havia un llarg passadís os es trobaven dos dormitoris de grans dimensions, es a dir, allò que s’anomenava sala i alcova. En aquesta petita i senzilla caseta hi vivien set persones. El meu cosí Jose Miguel, el més gran dels tres germans, dormia a l’habitació petita del menjador, en un dels dormitoris dormien els avis i en el dormitori mes gran els meus oncles amb el meu cosí, Vicens –que portava el mateix nom que el meu pare, perquè li va fer de padrí quan va néixer- i la meva cosina Ana Maria, que era la més petita dels germans, encara que a mi em portava quatre anys. Quan va tenir la seva primera menstruació, va ocupar l’habitació petita del menjador i els dos nois van acabar dormint en la mateixa habitació que els pares.

La meva Rambla

 

Fa molts anys vaig tenir una conversa amb una amiga meva, que em va marcar força, fins al punt que avui en dia encara la puc reproduir íntegrament. Dins una conversa intranscendent on passaven d’un tema a un altre amb molta facilitat va dir:

Ella: No hi ha al món un passeig tan bonic com el de Les Rambles de les Flors.

Jo: Perquè no quedem un dia i anem a passejar i a prendre alguna cosa per alguna granja del carrer Petritxol?

Ella: És que no m’agrada anar a passejar per Les Rambles. Sempre està plena de gent i les multituds em posen nerviosa.

Jo: Aleshores perquè dius que t’agrada tant, si no vols anar mai?

Ella: M’agrada saber que estan allà, per si un dia vull anar.

Fi de la conversa. Ara la recordo tan fresca com si fos ahir que la vam tenir. I és que lo primer que vaig voler fer, quan va acabar el confinament pel Covi19, va ser anar a passejar per Les Rambles. Havia vist imatges per la premsa i la televisió on mostraven una ciutat de carrers buits de persones, de trànsit, de vida…, i encara que aquelles imatges, van  produir-me una certa angoixa, per un altra banda sentia una mena d’alegria refrenada, al veure els carrers,  tan tranquils, sense persones ni transit corrent amunt i avall.