Tag Archives: Records

Psicosis i jo

Estàndard
House by the Railroad El cuadro, realizado en 1925,por el  pintor estadounidense Edward Hopper  Se dice que el director de cine Alfred Hitchcock se inspiró en esta obra para el diseño del motel que aparece en la película Psicosis

House by the Railroad El cuadro, realizado en 1925,por el pintor estadounidense Edward Hopper Se dice que el director de cine Alfred Hitchcock se inspiró en esta obra para el diseño del motel que aparece en la película Psicosis

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola a la tarda i el pare, que no treballava a les tardes, suposo que, no sabent què fer amb mi a casa, va decidir que aniríem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta.

Les pelis de por, tenen un element comú per crear suspens: la música. Tu pots creure que si premés els ulls ben fort, sense veure allò que està passant, doncs no passaràs tanta por, però la música et va explicant tot allò que tu no vols veure, la música està avisant que està a punt de passar alguna cosa. I cada cop prems més fort els ulls, fins i tot amb els dits polzes intentes tapar-te les orelles per no sentir aquella música. I de cop la música deixa de sonar.

Atraves de les parpelles sents com la intensitat de llum que emana de la pantalla va canviant. Ara està molt fosc. Que deu estar passant? No t’atreveixes a apartar les mans. Només mires una miqueta entre les escletxes dels teus dits. Obres una mica més els teus dits petits que amb prou feina aconsegueixen fer una petita barrera entre la pantalla i tu.

Read the rest of this entry

Receptes de supervivencia

Estàndard

pastel_manzanaEn una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,  “La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula”.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

Read the rest of this entry

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

El viejo cine de barrio

Estàndard

cineSiempre que tengo que cruzar por aquella calle, recuerdo el viejo cine de barrio que hace más de treinta años, fue consumido por las llamas. De sus restos solo quedo un triste montón de cenizas. Tenia siete años y acababan de comprarme mis primeras gafas. Recuerdo especialmente aquella tarde por el miedo que pase con la película que estaban poniendo: Psicosis. Como mi madre trabajaba en la fàbrica de Can Narbona de dos a diez de la noche, mi padre que no sabia que hacer conmigo, me llevaba muchas tardes al cine, donde conocía a todos los acomodadores y a las taquilleras que nos dejaban “colar” cuando ya había empezado el NODO y la sala estaba completamente a oscuras. 

Durante la media parte o “descanso” de la sesión podías salir al vestíbulo a estirar las piernas, fumar un cigarrillo, ir al wc o comprar cacahuetes, altramuces, chufas y garbanzos secos que te vendía la misma taquillera en un pequeño puesto. Pero a mi lo que más me gustaba eran unos caramelos masticables que vendían dentro de una bolsa de celofán, que si no recuerdo mal se llamaban “Darlings”. Hay que ver el ruido que se organizaba dentro de la sala entre los que rompían las cascaras de los cacahuete y los que desenvolvíamos el papel de celofán para comernos un Darling durante el pase de la película.

Read the rest of this entry

Perquè escric sobre el barri?

Estàndard

20151126_115125_PanoDes de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar. Read the rest of this entry

Carta a una amiga

Estàndard

terratEstimada Glòria,

Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta  bella costum d’escriure’ns,  per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir  que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla.  No pots imaginar  amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa,  vaig veure  com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa,  on tantes tardes  desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava  la mare, venia a casa teva  per pogué  jugar amb tu,  mentre la teva àvia ens vigilava  perquè no féssim cap entremaliadura.  

Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i  com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó.  Van arrancar les portes  que donaven a les habitacions dels teus pares i  la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. Read the rest of this entry