Fa molts anys vaig tenir una conversa amb una amiga meva, que em va marcar força, fins al punt que avui en dia encara la puc reproduir íntegrament. Dins una conversa intranscendent on passaven d’un tema a un altre amb molta facilitat va dir:
Ella: No hi ha al món un passeig tan bonic com el de Les Rambles de les Flors.
Jo: Perquè no quedem un dia i anem a passejar i a prendre alguna cosa per alguna granja del carrer Petritxol?
Ella: És que no m’agrada anar a passejar per Les Rambles. Sempre està plena de gent i les multituds em posen nerviosa.
Jo: Aleshores perquè dius que t’agrada tant, si no vols anar mai?
Ella: M’agrada saber que estan allà, per si un dia vull anar.
Fi de la conversa. Ara la recordo tan fresca com si fos ahir que la vam tenir. I és que lo primer que vaig voler fer, quan va acabar el confinament pel Covi19, va ser anar a passejar per Les Rambles. Havia vist imatges per la premsa i la televisió on mostraven una ciutat de carrers buits de persones, de trànsit, de vida…, i encara que aquelles imatges, van produir-me una certa angoixa, per un altra banda sentia una mena d’alegria refrenada, al veure els carrers, tan tranquils, sense persones ni transit corrent amunt i avall.
De bon matí, vam agafar el bus H12 i vam baixar a la parada de Gran Via amb Rambles, just davant del Coliseu. Eren dos quarts i mig de nou i el dia era gris, un dia perfecte per passejar, estirar les cames i gaudir de la ciutat amb tranquil·litat, sense presses. Amb les mans entrellaçades, com quan érem nuvis, vam començar a caminar lentament. Davant la sortida del metro, just davant del quiosc de diaris em vaig aturar i vaig deixar que els meus ulls s’acostumessin i gaudissin del paisatge. No hi havia ningú, tan sols nosaltres, la font de Canaletes i els arbres. I vam baixar recordant la sastreria Modelo, on la mare del meu marit cosia pantalons i vam recordar Cas Pistoles i l’Hotel Royal on vam passar la nostra primera nit de noces, després d’haver vist una de Tarzan i Kartum a Can Pistoles. Vam recordar aquella nit tan especial i sobretot la banyera immensa de l’habitació.
A l’altura del carrer Ferran ens vam desviar un xic per anar fins a la plaça Real a esmorzar. Quin silenci, quina tranquil·litat, quina pau que es respirava en l’aire. I despres de tres anys vaig poder acostar-me al mosaic d’en Miro, on les imatges esgarrifoses que varem viure aquell 17 d’agost es van tornar a reproduir en la meva retina, com si estes passant realment un altre cop. Però com diuen en una frase de Jurasik Park: “la vida se abre camino” vam continuar el nostre recorregut fins a arribar al port i davant el convent de Santa Mònica vaig girar-me per tornar a mirar les meves Rambles.
Rosa C.L.
Juliol 2020
Rocalo Blog 