Santa Coloma de Gramanet i la casa de la tia Rosario o una història de bruixes

Estàndard
Resultado de imagen de pocimas y brebajes

Finals dels cinquanta o principis dels seixanta. Jo devia tenir entre cinc i sis anys. La mateixa edat que té actualment la meva néta, la Berta. Dins de la família, tenia fama de ser molt moguda; és a dir, allò que diríem un tabalot. Exactament igual que la meva néta la Berta. I per què dic això? Doncs la raó és per explicar les similituds que observo entre ella i jo quan tenia la seva edat.

Els caps de setmana ens reuníem amb tots els meus tiets i cosins per fer una sortida. Si la família era de part del pare,  ens trobàvem al berenador de Vallvidrera. Si la família era de part materna ens trobàvem a Santa Coloma de Gramenet, a la casa de la tia Rosario, una de les germanes del meu avi Joan. La casa era una torre de planta baixa amb una gran extensió de terreny que l’envoltava on hi havia, sota d’un parral, una gran taula de pedra amb dos bancs del mateix material on dinàvem l’arròs dels diumenges tota la família.

La canalla corríem tot el dia amunt i avall per les afores de la casa. Estàvem mig assilvestrats. Una sensació de llibertat ens envaïa, mentre els grans jugaven a cartes –normalment els homes- o xerraven de les seves coses –normalment les dones-

Recordo que una de les coses que més m’agradava era entrar a les habitacions i obrir els calaixos de les tauletes de nit, de les calaixeres o dels armaris, per tafanejar les coses que es guardaven dins d’aquells mobles tan grans i tan foscos: un rosari, un bolso negre amb una tanca durada, uns guants, un vano, un mocador per al cap, una mantellina, fotografies antigues de senyors amb grans bigotis i senyores amb vestits llargs i pentinats amb monyos. Fins que m’enxampaven i em feien fora de l’habitació amb un calbot al cap.

Un altre dels meus entreteniments era jugar al pati de darrere de la casa, on hi havia una gran llar de foc on es feien les paelles d’arròs dels diumenges, un vàter, una habitació  de mals endreços, una escala que pujava fins a dalt del terrat i, sota de l’escala, un safareig de pedra i una gran lleixa plena de pots de vidre: flascons de mil formes i colors, grans i petits, plens o mig plens amb líquids, dels que no sabia que contenien.

I el meu joc preferit era anar agafant botelles i botelletes i anar barrejant els diferents fluids que reposaven allà dins. Ara hi afegia una mica d’aigua, ara hi afegia una mica de les cendres de la llar de foc, tot remenant amb un bastonet de fusta o,  si no en tenia cap, feia servir el meu dit índex com si fos una cullereta de remenar el cafè. Em sentia com si fos una petita bruixa fabricant “pòcimes i beuratges màgics” per fer encanteris. Fins que m’enxampaven i em castigaven amb un altre calbot al cap.

I ara us preguntareu a què treu cap explicar tot això i relacionar-ho amb la Berta? Doncs molt fàcil. Resulta que la meva néta, de cinc anys. té les mateixes “inquietuds tafaneres” que jo a la seva edat. Quan ve a casa dels avis, un joc que li agrada molt és fer “líquids màgics” a la cuina. Haig de reconèixer la meva culpa, perquè la vaig iniciar jo en aquest “joc”. Li facilito els materials que necessita: un bol, aigua, colorant i alguns dels pots de vidre que tinc a la cuina amb espècies i que normalment no utilitzo, una mica de bicarbonat, una mica de sal, una mica de sucre, un rajolí d’oli, una mica de farina blanca… i una cullereta de cafè per anar remenant.

Des de molt menuda, li encantava obrir un joier que tinc damunt del tocador, ple de collarets i polseres de bijuteria. Se’ls penjava tots els que podia del coll i quan ja es trobava suficientment engalanada, els que sobraven els anava repartint perquè ens els poséssim nosaltres.

Ah! I abans de marxar a casa seva ha d’obrir i tafanejar dins la meva col·lecció de capsetes que tinc damunt de la lleixa del dormitori amb penjolls i fermalls. No en deixa ni una per obrir. I vet aquí per què he volgut escriure aquest record de la meva infantesa i relacionar les meves entremaliadures amb les de la meva néta. Potser és una casualitat, potser és una qüestió de genètica o potser és que les bruixes ho portem a la sang.

Febrer 2021

6 responses »

    • Moltes gràcies, ja saps que els teus comentaris sempre em donen força per continuar explicant aquestes “aventis”. Per cert…, has trovat la similitud?

  1. Qui dirà “calbot” quan no hi siguem?

    El vie., 12 feb. 2021 11:14, Rocalo Blog escribió:

    > Rocalo posted: ” Finals dels cinquanta o principis dels seixanta. Jo devia > tenir entre cinc i sis anys. La mateixa edat que té actualment la > meva néta, Berta. Dins de la família, tenia fama de ser molt moguda; és a > dir, allò que diríem un ta” >

    • Crec que serà un altra paraula “desapareguda”, com tantes que van desapareixent. A mi m’agrada pogué inclour en els meus escrits les paraules que recordo i que ja no utilitzem. És un lligam amb el passat, un altra manera de preserva la memòria.

      Moltes gràcies per llegir i comentar el meus escrits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s