Avui escric entre l’últim dia de setembre i el primer d’octubre per fer un balanç de les meves lectures estiuenques. Com cada any quan arriba l’estiu, els dies es fan més llargs, tenim mes hores de sol, els nostres bioritmes desperten de la laxitud en que han estat sotmesos durant el llarg hivern i un altre cop com cada any començo a preparar les lectures que vull fer durant l’estiu. Desprès, la crua realitat, és molt diferent.
Vaig començar amb molta afició amb la novel·la de Margaret Atwood, El cuento de la criada. He de dir que prèviament havia vist la sèrie i que em va agradar força. Molt més que el llibre que s’ha m’ha fet un pel feixuc. Hi han persones que quan llegeixen un llibre no poden veure la versió cinematogràfica perquè sempre els acaba deceben. A mi m’acostuma a passar al reves. Soc més cinèfila que lectora. Nomes vaig “enganxar-me” a la sèrie i als llibres de George R. R. Martin de la saga Juego de Tronos i les dues modalitats –l’escrita i la filmada- van ser de la meva total acceptació, fins que… vaig deixar de llegir els llibres, quan la sèrie va començar a prendre’s masses llicencies i ja no seguia la trama escrita.
Vaig acabar amb un que tenia pendent de l’estiu passat de la Leticia Dolera, Morder la manzana. Molt recomanable. Desprès seguint la meva afició per les biografies, vaig escollir la de Maria Montessori: la mujer que revoluciono para siempre la educación. El tinc a mitges.
Un llibre que he intentat molts cops de llegir –i aquest estiu també- i no ho aconsegueixo es L’Ombra del Vent de Carlos Ruiz Zafón. Tothom que l’ha llegit em diu que és molt bo, però no aconsegueixo passar de la pagina 20. Tornaré a intentar-ho. I finalment vaig tirar-me de cap a llegir una novel·la gràfica: Persépolis de Marjane Satrapi. Es un relat autobiogràfic que parla de la historia d’un país Iran, bressol de les actuals revoltes contra els règims totalitaris.
I com si no tingues prou amb tot ho que tinc pendent de llegir, passejant un bon dia per el carrer Mallorca, vaig entrar en una llibreria de vell, que m’havien recomanat. Els llibres i les edicions antigues sempre m’han atret. La olor a vell, el tacte raspós dels fulls groguencs, las cobertes… i veure un local ple de prestatgeries plenes de llibres on mirar, triar, remenar, fullejar… fa que m’oblidi del temps. I vet aquí que em trobo amb un racó un munt de llibres tots amb les mateixes cobertes de color verd. Són una col·lecció d’Edicions62 i “laCaixa” anomenada: Les millors obres de la Literatura Universal. Quan començo a fullejar comprovo que tots porten un timbre o segell: G-G- Carmelites de la Caritat. Col·legi La Immaculada – Dos de Maig, 249 – Telf 0000000 Barcelona-13. Es a dir que formaven part de l’antiga biblioteca de l’anomenada escola. Es de les coses que més em meravellen dels llibres de vell, les histories que amaguen entremig dels seus fulls groguencs. Me’ls hauria endut tots, però tan sols vaig quedar-me amb dos exemplars: Nostra senyora de París de Victor Hugo i L’Idiota de F.M. Dostoievski. Fins aquí el meu relat sobre les meves lectures estiuenques. Fins l’any que ve.
Rocalo Blog 