La sabata

No t’ha passat mai d’anar caminant per el carrer i de cop i volta trobar-te una sabata al costat de la vorera?  A mi sí, i sempre que em passa no puc deixar de pensar que fa una sabata sola i abandonada al mig del carrer.

 On és la seva parella? La gent perd les sabates d’una en una? Potser li feia mal al peu i la va llençar? Va marxar tan sols amb una sabata posada al peu i l’altre peu anava descalç?

Si es tracta d’una sabata menuda, la meva imaginació vola pensant en aquell infant que assegut a la cadireta de passeig, es diverteix traient-se una sabata i deixant que caigui al terra. Sense obrir boca, espera amb un somriure maliciós als llavis a veure  fins on arribarà la persona que espitja el cotxet i comença a fer el camí en direcció contraria per intentar buscar la sabateta. Ho mes segur es que ja no la trobarà. I allà quedarà tirada esperant que alguna persona passi i es pregunti que fa una sabata menuda tirada al mig del carrer.

 Si es una sabata bonica, en bon estat de conservació i amb un bon tacó, acostumo a pensar que la seva propietària la ha llançat, farta de l’angoixa i la mala estona que li ha fet passar. Però encara que la meva imaginació es força generosa, sempre m’ha costa imaginar una dona caminant pel carrer tan sols amb una sabata.

 A partir de les preguntes que em plantejo poden sortir moltes histories. T’he donat alguna pista? Dons ja saps que cal fer…  Aquesta es la meva història d’una sabata. Ara fes tu la teva.