Buscar una excusa per enderredir l’arribada de la mort?

Dons, francament, no crec que vulgui retardar la seva arribada. No vull dir que l’estigui desitjant. Tampoc es aixo. Senzillament crec que quant arribem a una certa edat, on es pot dir aquella frase de “ja ho tenim tot fet”, si creus que ja no tens cap tema pendent amb ningú…, perquè allargar l’existència?.

 He vist a pares i mares enterrar als seus fills. No crec que existeixi un dolor tan gran com aquest. He vist a fills i filles cuidar fins a la mort al pare o a la mare, inclòs, als dos a la vegada. No sabeu ho trist que es anar veient dia rere dia, com els pares es van consumint a poc a poc. Com deixen de reconèixer als seus propis fills, als nets que tan han estimat. Com deixen de menjar perquè se’ls ha oblidat com es mastica o com s’ofega amb el menjar perquè el cervell ha deixat de donar l’ordre de mastegar o engolir. Els he vist fer-se les seves necessitats a sobre i he vist com et miren en aquells ulls aquosos que no et reconeixen, però que et miren avergonyits d’allò que han fet sense adonar-se. Perquè de tan en tan, poden tenir un instant de lucidesa i adonar-se de ho que els esta passant.

 He vist a persones grans, esperar assegudes a que arribi la desitjada mort, perquè estan cansats de viure. Sense cap il·lusió, sense cap interes per el mon que els envolta, amb unes facultats físiques minvades que els resta mobilitat per desplaçar-se, amb una visió minsa amb la que ja no poden ni llegir, ni veure la televisió ni tan sols la cara dels seus éssers estimats. No poden participar d’una conversa familiar… els sorolls de les veus els molesta. La seva pròpia gent, els molesta. Nomes viuen esperant que arribi el dia que aniran a dormir, tancaran els ulls i no els tornaran a obrir. Aquesta es la mort amb la que somien. Aquest es el seu únic somni, la seva única il·lusió.

Rosa C.L.

Gener 2014