Constantino Romero

“Sayonara baby”

Mor el presentador Constantino Romero als 65 anys

El locutor, presentador i actor de doblatge ha mort a Barcelona, cinc mesos després d’anunciar la seva jubilació, segons informa la Cadena SER

El presentador, locutor i actor Constantino Romero ha mort la matinada de diumenge a Barcelona als 65 anys.

Nascut a Albacete l’any 1947, havia anunciat el passat mes de desembre la seva jubilació després de 47 anys de carrera professional, que havia començat l’any 1965 a Ràdio Barcelona. L’any 1992, va ser la veu dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Reconegut locutor i presentador, estimat per l’audiència i el públic, va treballar a Radio Nacional de España, Televisió Espanyola o Antena 3, entre d’altres. Va conduir espais televisius com ara ‘El tiempo es oro’, ‘La Parodia Nacional’ i ‘Alta Tensión’. Aquests dos últims programes li van valer dos TP d’Or al millor presentador.

El país dels bornis

Hi havia una vegada un país de bornis. Els havien tret els ulls els defensors dels contenidors. En aquell país, els contenidors d’escombraries eren molt importants perquè els pagaven entre tots. Els ulls no eren tan importants i manifestar-te et costava, doncs això, un ull de la cara.

 Al país dels bornis, les persones es tiraven per la finestra. Evidentment, ho feien perquè no podien més. Primer les acomiadaven, encara que treballessin molt i bé. Després algunes renunciaven a l’atur per fer-se autònoms i seguir treballant, però era una trampa i tampoc així arribaven a final de mes. Posem que tenen famílies i una hipoteca. Posem que no la tenen. És igual, la desesperació entrava a aquelles cases, que, a mig comprar o de lloguer, els que hi vivien estaven a punt de perdre.

 Al país dels bornis existia una paraula màgica que no resolia els problemes, però els justificava. La paraula era crisi. Et feien fora de la feina per la crisi, et t’apujaven els impostos per la crisi, et retallaven els serveis socials i l’educació. Feien que et sentissis culpable fins i tot culpant-ne la crisi. Et demanaven que tinguessis paciència i t’advertien que l’any que ve seria pitjor. No obstant, feien poca cosa per evitar-la. Bé, sí, protegien els contenidors, aquell bé tan preat que pagaven entre tots encara que fossin ells els que obtenien més rendiment de la paraula màgica.

 La gent no volia llençar-se per la finestra. Els cínics deien: “On es tanca una porta, s’obra una finestra”. Les finestres deixaven d’obrir-se al món per estavellar-te contra ell. El país dels bornis criava corbs. Perquè qui no volia veure el que passava, aquell que es feia voluntàriament cec, aquell era el rei.

  Article de Llucià Ramis

Publicat a EL PERIODICO el dia 1 de desembre de 2012

 

 

El capsigrany o una variant del conte de Pinotxo

Hi havia una vegada un nen molt estudiós, però una mica capsigrany. No era pas intel·ligent, però sí que era molt sorrut i quan una cosa se li creuava entre cella i cella no parava fins sortir-se amb la seva. Però tenia un problema molt greu que els seus pares adoptius no van pogué mai corregir: era mentider de mena. Un dia al matí, la mare sortí de casa quan encara era fosc per anar a missa de matines. Al arribar al carrer gran es va trobar a la tia Amèlia, que tenia fama de ser “bruixa” -coses dels pobles- i li va explicar entre plors i sonades de mocador el problema tan gran que tenien amb el seu fill Marianico. La tia Amèlia li va donar un petit flascó.

 – Dona-li un parell de gotes cada dia amb el got de la llet.

– I amb això deixara de dir mentides, cada cop que obra la boca?

– No, però cada cop que digui una mentida l’ull dret se li girara

I així ho va fer la mare. Molts van ser els flascons que li va tenir que demanar a la tia Amèlia, però aquell “defecte” del seu fill no va pogué corregir. Aquell nen, ara ja, fet tot un home de profit, governa un país. Qui ho diria!. Com tot polític que s’aprecii, a pujat a cop de mentides, de promeses incomplides, de fer-se el longuis, d’escampar la porqueria cada cop que veia trontollar el seu estatus. I l’ull dret el te permanentment capgirat.