Malait 2016

Estàndard

Cada any hem de restar persones, personetes i personatges que fan el transit.  Però aquest any 2016 ha estat  un any maleït, un any especialment generós i aferrissat en el món de la música.

Primer va ser el David Bowie el “Duc Blanc”  que ens va deixar nomes començar l’any. Vaig començar a seguir la seva trajectòria musical a partir de la pel·lícula  Feliz Navidad Mr. Lawrence (1983) protagonitzada per ell i Ryuichi Sakamoto, compositor japonès i autor de la banda sonora de la pel·lícula.  Em va atreure la seva capacitat camaleònica, potser més que la seva música, encara que de cada autor em quedo amb una part molt petita e insignificant de la seva obra, la que m’agrada personalment a mi i em transmet quelcom. Més tard vaig seguir la seva curta filmografia amb el film Dentro del Laberinto. I seguin la pauta van deixar-nos  Frank Sinatra, Prince, un George Michael i el meu estimat Leonard Cohen.

En cinema Chus Lampreave, Emma Cohen, Genne Wilder, Debbie Reynolds, víctima d’una embòlia mentre feia els preparatius per l’enterrament de la seva filla Carrie Fisher, la inoblidable Princesa Leia de La Guerra de las Galàxies, morta el dia abans, en política Fidel Castro, l’escriptor Umberto Eco…, I en aquest moment no em ve al cap ningú més. Soc conscient que m’he deixat molts més per nombrar, però com va dir el filòsof roma Marco Tulio Cicerón   “La vida de los muertos queda alojada en la memoria de los vivos”.

Anuncis

AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Read the rest of this entry

Castanyes i moniatos, panellets i penellons

Estàndard


fulles-de-tardor-300

 

Ha arribat la tardor

i canvien els colors

groc, marró i gris.

La castanyera ha encès el foc

la flaire omple el carrer

paperina de paper.

Ha arribat la tardor

pluja i fred

i festa dels morts.

Una nena amb fred

porta castanyes calentes

dins les butxaques de l’abric.

Gorro, bufanda

i guant de llana

per esquivar els penellons

Ha arribat la tardor

sis panellets de pinyons

sis euros que he pagat.

I tant a gust que me’ls he menjat

passejant pel carrer

amb la flaire i del bracet.

Rosa C.L. (Octubre 2016)

La platja democratitzadora

Estàndard

parasolCada estiu tinc mes complexe d’anar a la platja. Tinc una edat, las carns cedeixen sense que ningú ni res, pugui aturar la força de la gravetat terraquea. Després dels llargs mesos d’hivern d’anar amb les cames enfundades en pantalons, descobreixo que tinc més varius que l’any passat, que són més gruixudes i que les meves cames i els meus turmells estan agafant un lleuger color violeta amb l’invasió d’aranyetes varicoses que van tenyint la meva pell.

Tot i això agafem un apartament a la platja per quinze dies. I vet aquí que gaudeixo d’allò mes passejant platja amunt i platja avall. Ara m’ajupo a collir una pedra blanca com un glop de llet, mes endavant m’ajupo a collir una blanca però amb unes vetes marrons i aixi vaig fent camí. Miro i observo a la gent i tots els complexos, manies i romansos desapareixen.

Els cossos que es despullen sense cap pudor a la platja son multicolors i multiformes. Un cop s’han tret els teixits que les cobreixen es transformen en pells anònimes. Ara son elles mateixes sense cap disfressa. Per el to de la pell saps qui acaba d’arribar de vacances i qui porta ja unes setmanes gaudint del temps d’oci estiuenc. Asseguda sota el parasol veig passar a la gent. Dones amb bikini, banyador o top les. Dones joves, grans, velles i menudes. Dones amb els pits a l’aire. Pits joves i turgents, pits que han criat i han perdut la seva massa sebacea i es mostren desafiants al temps que els envaeix. Ho mateix podem dir de les panxes llises, terses, brunes de las noies joves i de les que marques una pell flonja, unes estries, unes plecs que bateguen al ritme del pas que porta la dona caminadora. Cames llargues i esveltes, cames curtes i gruixudes. Amb cel·lulitis o sense. I miro a aquestes dones caminar platja amunt i platja avall o tombades a les hamaques o tovalloles i em trec el capell.

La platja ens fa a tots iguals, la platja ens democratitza.

Rosa C.L.

(agost 2016)

 

Rellogats

Estàndard

img_20151005_131634M’agrada escriure de les paraules que estan a punt de desapareixer, així com coneixer el seu significat i  la història que arrastren. Aquest mot no necessita gaires interpretacions. “llogar” sabem tots ho que significat, cedir un habitatge a canvi d’una quantitat pactada de diners. “re – llogar” ho entenem com dos cops llogat. Es a dir: jo pago el lloguer d’un pis al seu propietari, però llogo una part d’aquest pis, como per exemple una habitació a un altre familia o persona. Be fins aquí ho tenim tots ben clar oi?

Això era una practica molt habitual allà per els anys 50 i 60. Encara que els llogues poguesin semblar actualmente baixos, els sous tambè eren de miseria. Els pares van viure “rellogats” a casa d’un germà del pare els primers anys de casats, perque a casa del avis materns hi vivia un altre fill amb la seva dona i un recien nescut i un altre fill que encara no havia decidit casarse. Més tard quan els germans es van instalar en la seva propia casa, els pares van anar a viure amb el avis.

Sota de casa nostra hi vivia la senyora Felisa. El seu pis era identic al nostre, rebedor, menjador, cuina, galeria i tres habitacions. En aquells anys una dona vidua no crec que tingues cap ingres o pensió per tan per pogue sobreviure, havia de llogar les dues habitacions que li quedaven buides. Les tenia llogades a un matrimoni que tenien una filla.

Read the rest of this entry

El viejo cine de barrio

Estàndard

cineSiempre que tengo que cruzar por aquella calle, recuerdo el viejo cine de barrio que hace más de treinta años, fue consumido por las llamas. De sus restos solo quedo un triste montón de cenizas. Tenia siete años y acababan de comprarme mis primeras gafas. Recuerdo especialmente aquella tarde por el miedo que pase con la película que estaban poniendo: Psicosis. Como mi madre trabajaba en la fàbrica de Can Narbona de dos a diez de la noche, mi padre que no sabia que hacer conmigo, me llevaba muchas tardes al cine, donde conocía a todos los acomodadores y a las taquilleras que nos dejaban “colar” cuando ya había empezado el NODO y la sala estaba completamente a oscuras. 

Durante la media parte o “descanso” de la sesión podías salir al vestíbulo a estirar las piernas, fumar un cigarrillo, ir al wc o comprar cacahuetes, altramuces, chufas y garbanzos secos que te vendía la misma taquillera en un pequeño puesto. Pero a mi lo que más me gustaba eran unos caramelos masticables que vendían dentro de una bolsa de celofán, que si no recuerdo mal se llamaban “Darlings”. Hay que ver el ruido que se organizaba dentro de la sala entre los que rompían las cascaras de los cacahuete y los que desenvolvíamos el papel de celofán para comernos un Darling durante el pase de la película.

Read the rest of this entry