La Calaixera

Estàndard

Art and life, by Mireia Rosich: Mobles isabelins, un clàssic

La calaixera grossa i negre, sempre havia estat a l’habitació dels avis. En ella l’àvia desava les seves minses pertinences. El calaix més gran, per les banaues, llençols i mantes. Els dos mitjans per la roba interior, davantals, camisetes, camisoles, visos, mitges i mitjons. L’últim era per guardar fotografies, estampes, recordatoris de morts i papers, entre els que podies trobar cartes i felicitacions de Nadal o per alguna onomàstica. Però a mi m’agradava sempre que podia, obrir i regirar el primer calaix, perquè era el calaix on l’àvia desava, en diferents capsetes, les coses que més s’estimava i que tenien un valor especial per a ella.

En primer lloc, només obrir, podies veure la pinta de nacre amb la que cada dia es pentinava i repentinava els seus blancs cabells, i les agulles que utilitzava per recollir-se un petit monyo darrere el clatell. Els mullava amb un gran raig de colònia,  això produïa que, cada cop el cabell blanc, canvies amb una tonalitat més rossa. Al costat d’aquests accessoris, una petita botella de perfum amb una andalusa amb peineta i mantellina negre i un gran ventall. Duia un vestit vermell rivetejat amb una blonda negra i unes grans lletres on es podia llegir Myrurgia.

Després hi havia la capseta on desava les seves arracades bones, que tan sols es posava en dies de batejos, comunions o casoris. Un mocador estampat i ben plegat que és col·locava al coll, durant els dies d’hivern i un ventall negre estampat amb unes boniques flors de colors rosa, que li donaven un toc molt senyor quan l’obria i es ventava els dies calorosos de l’estiu asseguda a l’eixida.

En una altra capsa, embolicats amb paper de seda, tenia desats els accessoris que vaig portar a la meva comunió: un preciós mocador amb una gran blonda, el rosari de plata, la bossa amb perles que portava lligada al vestit on guardava les estampes per repartir i els diners que anava recollint de la família, la corona i el missal amb tapes de nacre blanc.

Han passat els anys. Els avis ja no estan i els pares tampoc, però la calaixera grossa i negre continua a casa nostra. Ens va costar molt fer el trasllat, a causa del seu volum i encara que té una gran esquerda en la vella fusta del seu lateral, encara que els calaixos no ajusten del tot i encara que li cal una restauració molt completa, continua amb la família.

Un cop instal·lada a l’habitació d’invitats vaig pensar que jo mateixa podria fer la restauració. Avui en dia mirant els vídeos de tutories del YouTube, es pot aprendre a fer gairebé de tot. Però no sabia que m’esperava una grata sorpresa. A l’obrir el primer calaix, aquell que tant m’agradava mirar i regirar per admirar els tresors de l’àvia, i treure’l de les seves guies, vaig observar que tenia el seu fons cedit. Encara tenia el paper amb el qual els pares acostumaven a forrar els calaixos i quan vaig començar a treure les xinxetes amb què tenien clavat el paper vaig veure que un objecte estava forçant el fons de fusta i no el deixava encaixar, era la pinta de l’àvia, la pinta amb què cada matí es pentinava els seus cabells a l’eixida de casa.

Rosa C.L.

Juny 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s