Aquell Nadal del 2020

Estàndard
Aquell Nadal del 2020

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula. Com cada any, unes setmanes abans de Nadal, faig neteja general, tal com ho vaig veure fer, a la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”.

I això és ho que està provocant aquesta maleïda pandèmia, que les famílies no ens puguem ajuntar més de sis persones, que sí ho fem i no som “grup bombolla” o convivents, haurem de dinar amb les mascaretes posades i només treure-les amunt i avall, per anar obrint la boca perquè entri la cullera o la forquilla o per anar bevent, no podrem fer brindis ni cantar nadales, haurem d’obrir el balcó o les finestres per ventilar la casa, no podrem estar junts més de dues hores i per tant, els torrons cadascú se’ls haurà d’endur i menjar a casa seva i sobretot, res de sortir a pair el dinar passejant al capvespre. Abans de les deu tothom a casa, que hi ha toc de queda i surten els mossos a controlar que tots estiguem tancadets i tapadets a casa nostra. I això és el Nadal que recordarem d’aquí uns quants anys, d’aquest maleït

RosaC.L.
Desembre 2020

2 responses »

  1. Mai havia donat gaire importància a aquests moviments del parament de cuina, que anaven a càrrec de les dones. Però el teu text ha estat com una foto del passat. De dues generacions anteriors a la meva, i ja en tinc dos generacions més després. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s