La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. La família vivia a Barcelona, al barri del Clot, el matrimoni i els quatre fills. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.
Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i d’aterrir a la població.
Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. A causa de la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.
Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins al principal primera on vivia la Rosita amb les seves dues filles, creient que així estaven més segures, amagant a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam. Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit.
.- Me’n vaig a l’Eliana –el poble de la província de Valencià, on havia nascut i on vivien totes les seves germanes-.
.- El Vicenç i la Rosita estan desnodrits, hi ha dies que no tenim ni un tros de pa per rosegar.
.- El Pep podrà ajudar al meu germà Paco a conrear la terra i a guanyar-se el pa que ens mengem. Les meves germanes ens acolliran fins que acabi la guerra. – .- Allà no aniran a bombardejar els camps.
L’avi Joan no va dir res en contra de la proposta, era ho més encertat de fer en aquells moments. I així, és com el Joan es va quedar tot sol a Barcelona, per cuidar i vigilar el pis i les poques pertinences que encara els quedaven. L’àvia Rosa va marxar a Valencià, agafant el tren a l’estació de França amb els seus tres fills. A l’arribar al poble, la seva germana Emilià, que era la més gran, la va acollir a casa seva.
Vivia en una cova, és a dir una casa dins de la muntanya. Era gran i amb diferents estances, fresca a l’estiu i càlida a l’hivern i sobretot era un lloc segur. La canalla corria tot el dia pels camps i muntanyes dels voltants, mentre el germà més gran, el Pep, anava cada dia a treballar amb el tió Paco, a l’horta que tenia als afores del poble.
La Rosa cosia, cuinava i feia la bugada per ajudar a la seva germana. Un dia mentre estenia la roba dalt el turo on corria més aire i on més escalfava el sol, va observar un moviment estrany a baix de la carretera. Una columna d’homes muntats a cavall es dirigien al poble. Li va cridar l’atenció la seva vestimenta. Portaven unes capes blanques que voltejaven a les seves espatlles i uns turbants blancs cobrint els caps. Mai havia vist una cosa igual, però sabia molt bé qui eren aquells genets: La Guardia Mora del general Franco.
Va córrer a buscar a la canalla que jugaven pels voltants de la cova i els va fer entrar dins, on la seva germana, Emilià, apedaçava uns llençols ignorant d’ho que passava als afores del poble. Un cop assabentada, van decidir amagar a la canalla dins d’una de les habitacions de la cova, col·locant un armari davant l’entrada. Elles dues van baixar al poble, per trobar al Paco i al Pep, abans que els poguessin fer res. Els van trobar a mig camí, caminant a camp traves i procurant allunyar-se de la carretera i amagant-se entre els arbres i els matolls del camp.
No van tenir tanta sort moltes dones i homes del poble que van morir degollats per La Guardia Mora del general Franco. La Rosa es va tornar a Barcelona amb els dos més menuts, deixant al Pep a càrrec del seu germà Paco. Quan va arribar a casa seva, es va trobar que tota la roba de casa, llençols, cobrellits, tovalloles, estovalles… Inclòs l’anell i les arracades de casada havien desaparegut. El Joan havia deixat entrar a casa a tota aquella persona que es trobava pel carrer i que havia perdut casa seva. La Rosa no va dir, res no va plorar, no es va enfadar… va aixecar el cap i va anar a la cuina per encendre el fogonet de carbó i posar una olla d’aigua a bullir.
La vida continuava i ells estaven tots vius.
Rosa C.L.
novembre 2020
Rocalo Blog 