El Drapaire

Tenia nou anys quan van venir uns nous veïns al barri. Era l’any 1962 i va ser l’any que una gran nevada va caure a sobre de Barcelona. Els nouvinguts, eren els meus oncles i els seus fills, els meus cosins. Els havien fet fora del pis de lloguer on vivien al carrer Urgell, prop de l’Hospital Clínic i de l’Escola Industrial. Sembla ser que el tiet s’havia quedat sense feina i la tieta va tenir que començar a treballar fent feines de neteja a l’Escola Industrial.

Es van instal·lar a casa de la iaia Josefa que vivia sola, nomes amb la companyia de l’avi Manuel, un antic rellogat, que va acabar formant part de la família, encara que mai va ser acceptat com a tal. Vivien al Passatge Pinyol número tres al costat de la Meridiana. Era una planta baixa, sense patí i on l’única claror que hi havia era la que entrava pel gran finestral del menjador-cuina ja que les dues estances eren una sola peça i l’entrada principal des de el carrer. Si a més a més afegim la petita comuna al costat de la petita cuina, el safareig de pedra a l’altre costat de la cuina i una petita habitació, ens podem fer una idea bastant aproximada de les dimensions de l’habitatge.

A mà dreta, hi havia un llarg passadís os es trobaven dos dormitoris de grans dimensions, es a dir, allò que s’anomenava sala i alcova. En aquesta petita i senzilla caseta hi vivien set persones. El meu cosí Jose Miguel, el més gran dels tres germans, dormia a l’habitació petita del menjador, en un dels dormitoris dormien els avis i en el dormitori mes gran els meus oncles amb el meu cosí, Vicens –que portava el mateix nom que el meu pare, perquè li va fer de padrí quan va néixer- i la meva cosina Ana Maria, que era la més petita dels germans, encara que a mi em portava quatre anys. Quan va tenir la seva primera menstruació, va ocupar l’habitació petita del menjador i els dos nois van acabar dormint en la mateixa habitació que els pares.

El tiet Miquel fumava en pipa i tenia la cara amb marques que li havia deixat la verola o el xarampió. Era un home molt callat, de poques paraules, però bona gent. Va aconseguir feina, ajudant al senyor Paco, un drapaire que vivia al barri i feia molts anys que tenia un petit local al carrer Trinxant.  El senyor Paco, recollia, ampolles de vidre, papers de diari, roba vella i sabates, paelles i olles d’estany abonyegades, que les mestresses de casa ja no volien, planxes i petits estris i andròmines que la gent del barri li portava a canvi de quatre rals.

El negoci no donava pas gaires beneficis, però l’oncle Miquel, va començar a organitzar i classificar tot el material que el senyor Paco tenia amuntegat de mala manera al local. Va començar primer per ordenar tot ho que havia emmagatzemat: amb els diaris, va fer farcells lligats amb un cordill i feia unes gran piles. Desprès els duia a vendre transportant-les amb un petit carretó que demanava prestat al senyor de la bodega a canvi de revistes que estaven molt mal vistes en aquells anys.

Es va dedicar anar de casa en casa per si algú es volia desfer d’algun trasto vell. Així es com va aconseguir recollir un bon grapat de llibres, tebeos i contes que la gent ja no volia. Pagava el menys possible i quan els anava a vendre a una llibreria de vell procurava treure el màxim possible en la venda. Un bon dia, el senyor Paco es va morir i l’oncle es va quedar amb la draperia.

Com tenia tres fills, molts tebeos i novel·les anaven a parar a casa de l’avia, ordenats en un petit armariet enmig del llarg passadís. El pare tenia el costum d’anar cada dissabte a visitar a la iaia i sempre em portava amb ell. Ho primer que feia en arribar –desprès d’haver donat un petó a l’avia- era seure al mig del passadís, obrir l’armariet i començar a mirar i llegir totes aquelles meravelles que tenia davant meu. El tiet Miquel sempre em donava tebeos perquè me’ls endugués a casa

El TBO amb les historietes de Carpanta i la Família Ulises, Los grandes inventos del TBO amb el professor Franz de Copenhague  .o la inoblidable 13 Rue del Percebe, Superman i El Càpita Trueno amb els seus inseparables Crispin i Goliat i la preciosa princesa nòrdica, l’eterna promesa, Sigrid de Thule, El Jabato, Hazañas Bélicas i molts més, que ara no puc recordar. També hi havien novel·letes dels oest i novel·letes rosa de M. Estefania (Marcial Lafuente Estefania) i entremig alguns llibres il·lustrats amb històries de Sissi, Sissi emperatriz, La vuelta al mundo en 80 dias o El último mohicano.  

El meu oncle també em va iniciar en la col·lecció de segells. Em va ensenyar com aconseguir segells si anava a la draperia per ajudar-lo els dissabtes per la tarda. Em donava un munt de sobres i jo tenia que retallar el segell amb molta cura de no fer-lo malbé. També em donava segells que ell tenia repetits i em vaig aficionar anar cada diumenge al mercat de Sant Antoni amb el meu catalec de segells per comprar aquells que em faltaven.

Però un bon dia aquest petit nucli familiar va desaparèixer del barri. Van haver de  deixar la petita casa del passatge Pinyol numero 3 i agafar un pis de lloguer a Sans. Una empresa havia comprat tota una illa sencera de cases per construir un gran bloc de pisos. Era el progrés i el principi de la deshumanització del nostre barri.

Rosa C.L.

Octubre 2020-10-30