L’última castanyera

Mentre esmorzo llegeixo aquesta notícia a la premsa: Troben morta dins de la seva parada a l’última castanyera de Barcelona. El telèfon vibra sobre la taula, és el meu cap i em demana que em traslladi immediatament a la comissaria

• Inspector, vaig demanar uns dies d’assumptes propis.
• Escolta López, no t’ho estic demanant, és una ordre. T’espero abans d’una hora. Tenim un cas d’homicidi i vull que siguis tu qui el porti.

Segueixo llegint el diari, la fotografia que acompanya a la notícia, em resulta força familiar. Efectivament, és d’un lloc molt conegut per a mi, és la plaça de l’Oca, un lloc molt carismàtic del barri on vaig viure durant molts anys. Acabo el meu suc i dono l’últim mos al croissant que tan a gust m’estava cruspint. Surto disparada i abans d’una hora estic davant del meu cap, l’inspector Miralles. Em fa entrar al seu despatx i tanca la porta darrera meu.

• No vull que lo que ara t’explicaré sortí d’aquest despatx.
• Vostè dirà.
• Has llegit el diari?
• Sí
• Bé, doncs ja saps perquè vull que siguis tu qui es faci càrrec d’aquest cas. Coneixes molt bé el barri i la gent que hi viu. Tothom et coneix i no hi haurà cap problema quan comencis a fer la investigació. Parlaran abans amb tu, que amb un altre “polí” que no coneguin.

I vaig tornar de nou al barri. És com altres barris de Barcelona, un barri molt cohesionat, amb entitats culturals i socials arrelades al territori i que aglutinen a un nombre considerable de veïns i veïnes. Tothom és coneix, tothom sap qui és qui. No es un lloc conflictiu.

L’inspector del Clot que va obrir el cas,  em va donar tota mena de facilitats perquè pugues instalar el meu “despatx oficial” a la comissaria, que estava situada el lloc més cèntric del barri, per la proximitat amb el mercat municipal i amb l’Ajuntament del districte. El carrer del Clot o carrer Major o també conegut com l’Antiga carretera de Ribes, és juntament amb el carrer Séquia Comtal i el carrer Rogent l’Eix Comercial de la zona. La plaça de l’Oca és troba pujant Rogent amunt, entre el carrer Valencia i el carrer Mallorca.

Vaig reunir-me amb el cap de la comissaria del Clot perquè m’entregues la documentació del forense i les declaracions dels testimonis. Els fets van succeir tal com deia l’informe, el passat dia trenta-u d’octubre, vigília de la festa de Tots Sants. Eren les dues de la matinada quan un grup de persones disfressades per la festa de Halloween sortien d’una de les entitats culturals del barri,  baixant pel carrer Rogent camí del Parc del Clot i fer per una parada a la Xurreria de la Meridiana i prendre una xocolata amb xurros. Quan van arribar a l’alçada de la plaça de l’Oca van observar que la castanyera encara no havia tancat la paradeta i que la Maria, la castanyera, continuava asseguda al fons de la barraca.

Vaig començar a fer trucades i a organitzar l’agenda per entrevistar als possibles sospitosos o testimonis dels fets.

• Des de lluny ens va semblar que s’havia quedat dormida –va dir el testimoni vestit de Fredy Kruger.
• Però a mesura que ens anàvem apropant, vam veure que tenia els ulls oberts i que ens mirava fixament –va dir la testimoni, vestida de vampir sexy.
• Creiem que li havia donat algun atac de cor –va dir la parella vestida amb granotes vermelles i metralletes de joguina com els personatges de la sèrie “La Casa de Papel” – va ser llavors que vam veure que duia una xeringa clavada al braç.

Vaig anar al lloc dels fets. Una caseta menuda de fusta, la típica caseta de castanyera, amb un gran fogó de llauna foradada, un sac de carbó, un sac amb moniatos i un sac amb castanyes. A la porta, paperines fetes amb papers de diari, a terra unes pinces de grans dimensions ennegrides i una pala per remenar i tombar les castanyes. Una capsa de fusta servia de seient a la castanyera, la mateixa on la van trobar.

L’informe mèdic del forense notificava que la castanyera havia mort a causa d’una sobredosi d’heroïna. Que una senyora de seixanta-sis anys, que tothom del barri coneixia, sigues una ionqui, no s’ho creia ningú. Algú s’havia pres la justícia pel seu conte. El motiu ningú el sabia, bé…, ningú no. La persona que l’havia clavat la xeringa sí que tenia un motiu per eliminar a l’última castanyera que quedava a tota la ciutat de Barcelona.

També vaig mantenir algunes converses i reunions amb veïns dels voltants de la plaça, per si podien aportar un petit raig de llum a aquell cas tan insòlit, però  ningú va veure res fora de lloc en una nit que tothom anava disfressat amb el seu “alter ego”: zombis, dracules, fredys, momies, fantasmes… Fins i tot un inspector Gadget amb la gavardina de color cru, amb un cinturó mal lligat i plena de taques de sang amb barret  i amb un gos lligat, va estar força estona xerrant amb la castanyera. Ningú va saber dir qui era. De totes les persones que es van fitxar amb aquest personatge ningú va saber dir-me si era del barri o no.

El cas es va tancar. L’informe deia que Maria la castanyera havia mort a causa d’una sobredosi….i punt. Aquella nit quan vaig arribar a casa, vaig començar a preparar la maleta. M’havia guanyat uns quants dies més “d’assumptes personals” . Volia visitar la ciutat de Londres i veure alguns dels espectacles teatrals que es feien en aquella ciutat. Només havia de deixar al “Pelut” a la protectora canina durant uns dies i sobretot agafar la gavardina i el barret. M’havien dit que a Londres sempre plou.

Rosa C.L.

Octubre 2020