House by the Railroad El cuadro, realizado en 1925,por el pintor estadounidense Edward Hopper Se dice que el director de cine Alfred Hitchcock se inspiró en esta obra para el diseño del motel que aparece en la película Psicosis
Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola a la tarda i el pare, que no treballava a les tardes, suposo que, no sabent què fer amb mi a casa, va decidir que aniríem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.
Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta.
Les pelis de por, tenen un element comú per crear suspens: la música. Tu pots creure que si premés els ulls ben fort, sense veure allò que està passant, doncs no passaràs tanta por, però la música et va explicant tot allò que tu no vols veure, la música està avisant que està a punt de passar alguna cosa. I cada cop prems més fort els ulls, fins i tot amb els dits polzes intentes tapar-te les orelles per no sentir aquella música. I de cop la música deixa de sonar.
Atraves de les parpelles sents com la intensitat de llum que emana de la pantalla va canviant. Ara està molt fosc. Que deu estar passant? No t’atreveixes a apartar les mans. Només mires una miqueta entre les escletxes dels teus dits. Obres una mica més els teus dits petits que amb prou feina aconsegueixen fer una petita barrera entre la pantalla i tu.
La noia està a la dutxa i una ombra es mou a l’altre costat. De sobte s’obra la cortina i apareix un ganivet de grans dimensions que està apunyalant a la noia. La dutxa s’omple de sang, la paret s’omple de sang, la noia cau, mentre la sang regalima forat avall. I la música sona fort, cada cop més fort, és com un xiscle que es repeteix mil vegades. I tu t’has endut un ensurt de mort.
Canvia el planó. Un altre escenari, altres personatges. Ara és de dia. Et relaxes una mica i aprofites per eixugar-te les petites mans entresuades. Mires al pare, que assegut al teu costat segueix la trama de la pel·lícula.
Un policia arriba al motel, baixa del cotxe i mira la casa que està dalt d’un turo. En una de les finestres, una cortina es belluga. Comença la música i un altre cop et tapes els ulls. Mires per entremig. L’home està dins de la casa i puja lentament unes escales fins que arriba al pis de dalt i de sobte la música puja cada cop més fort, cada cop més fort i una porta s’obra de sobte i l’home posa una cara horrible de pànic i un ganivet surt per la pantalla gran i el va apunyalant fins que cau rodant per les escales. I acabes d’endur-te el segon ensurt de mort de la teva vida. La resta de la pel·lícula la recordo molt vagament. El noi del motel acaba tancat en una habitació amb la cara i els ulls de boix.
Que perquè em va marcar tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè tenia set anys, perquè quan ens ajuntàvem tota la família, les meves cosines i cosins, em feien explicar la pel·lícula de por que jo havia vist i ells no, pel·lícula que jo “guarnia” amb la meva pròpia collita, allò que no havia aconseguit veure, però que m’ho havia imaginat i des de llavors, mai més vaig poder dormir donant l’esquena a la porta de qualsevol habitació. I fins al dia d’avui quan veig un ganivet de grans dimensions, encara em fa sentir un calfred i un tremolor a les cames.
Rosa C.L.
Rocalo Blog 