Un altre Sant Jordi

Estàndard

dracEl que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la seva narració amb una condició: que mai l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís.

Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar.

Dues filles tenia el rei, lletges com un pecat. No es d’estranyar, ja que en lloc d’un bon cor, tenien un fetge ennegrit que regalimava fel. I la menuda va créixer turmentada per les princeses i per un rei despòtic. Setze anys ja tenia i moltes ganes de fugir també.

Aquell regne tenia una maledicció i és que cada cent  anys un drac passava a cobrar la contribució, i una donzella s’havia de cruspir per tal de calmar la seva sed de sang, fins d’aquí cent anys mes. I aquell any tocava que el rei sacrifiques a una de les dues filles, a ser possible, la més bonica, cosa difícil, quasi impossible.

Les filles l’hi van aconsellar, d’oferir a la donzella en lloc del seu cap. El rei no s’ho va pensar i al bosc la va retornar. I quan el drac la va trobar d’ella es va enamorar.

Cada any quan arriba la primavera, el drac arranca una escata del seu cos fins que regalima una gota de sang, que al caure al terra fa créixer una rosa, que a la donzella ofereix. Ella per correspondre al seu amor, li regala un poema o una cançó.

I aquesta es la història que l’avi Joan m’explicava cada 23 d’abril, quan la primavera l’al·lèrgia en fa sortir.

Martina del Clot

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s