Ahir al vespre mentre feia zàping vaig ensopegar amb les imatges d’una pel·lícula que em va enganxar. Va durar poc l’enamorament. Era violenta, de gàngsters i mafiosos –un tema d’actualitat avui en dia, entre els polítics que ens han governat- No parlaré ni de política ni de mafiosos, però sí d’actors. En aquest cas d’Al Pacino
L’argument no em va enganxar, però en aquell moment no tenia res millor –potser si hagués agafat un llibre, hauria sortit guanyant -, vaig centrar-me en la seva actuació. Interpretava a un capo, i durant aquella estona, vaig comprovar que es passa bona part de la pel·lícula, amb un abric tirat per sobre les espatlles, gest que he vist en moltes altres de la mateixa temàtica, tal com el portaven també els senyors Camps, Barcenas, Rato, Zaplana, Mas…. la llista es molt llarg, però segueixo que estic canviant i barrejant temàtiques.
La meva opinió personal, és que hi ha una generació d’actors que han passat per l’Actors Studio i tenen unes característiques comuns d’interpretació, amb uns gestos massa estudiats. I si penso una mica en les poques pel·lícules que he vist d’aquest actor, sempre són les mateixes gesticulacions facials, el mateix llenguatge corporal… que a mi personalment no em fan creïble els personatges que interpreta. No estic amb això dient que sigui un mal actor. Potser la pel·lícula que desaria en el meu bagul de records cinèfils, seria Serpico, una pel·lícula policíaca de 1973 escrita a partir del llibre de Peter Maas. Explica la història viscuda de Frank Serpico policia de Nova York, que va intentar denunciar la corrupció general que regnava al si d’aquest servei de policia. El llibre, sembla ser que és autobiogràfic i explica com aquest policia va testificar davant la comissió Knapp que tenia com a missió investigar sobre aquestes al·legacions sobre corrupció dins el cos policial.
Espero no haver ofès a ningú amb aquest petit comentari o critica cinematogràfica. Ja sabeu ho que diu el refrany: pa gustos colores.
Martina del Clot
Rocalo Blog 