Allò que les parets amaguen

Estàndard

payasoBuscàvem un pis per als pares que estigués dins el mateix barri on havien viscut sempre. El que ocupaven aleshores on havien viscut durant més de quaranta anys, no reunia les condicions d’habitabilitat per un matrimoni gran de setanta anys. Finalment varem trobar un molt semblant al que  vivien. També era un pis antic. Només entrar a l’escala el primer dia que el varem visitar vaig tenir una bona vibració. Els esglaons de granit estaven en molt bones condicions, la barana  i la porta d’entrada al pis de fusta de roure barnisada i amb la seva mirilla i agafador durats, donaven impressió de categoria social, en comparació amb l’antic pis. Però quan varem entrar aquella bona impressió va desaparèixer.

El pis feia molts anys que estava buit. Segons ens va explicar el venedor. El propietari de la finca havia viscut allà i tenia la resta de pisos llogats. Quan va morir sense dona i sense fills, va deixar la finca en herència a una neboda, única família que tenia i aquesta com que vivia a l’estranger ho primer que va fer, va ser  posar els pisos buits a la venda, recollir els diners i tornar-se cap a França.

Hi havia dos dits de pols tapant les rajoles, semblava que caminàvem per una catifa. A mida que anàvem veient la disposició de les habitacions: la sala i alcova, una habitació gran i una de més petita, el menjador la cuina, la galeria, el balco… Hi havia un petit quarto de bany amb mitja banyera i un lavabo on segurament havia estat un altre habitació petita. Era la mateixa distribució que el pis on vivien i la mala impressió va desaparèixer.

El venedor va apartar amb el peu la pols que tapava el terra i va deixar al descobert al dibuix d’unes rajoles precioses. Totes les habitacions tenien rajoles amb dibuixos geomètrics diferents amb l’aparença d’una catifa. A mida que el temps passava, semblava que la casa ens donava la benvinguda. S’haurien de fer algunes obres, sobretot a la cuina que encara conservava la immensa campana d’obra, la pica de marbre i els fogons de l’antiga cuina econòmica, però principalment s’hauria de tirar l’embà que separava la cuina i la galeria i fer una sola peça, ja que la cuina era de dimensions molt reduïdes. I ens el varem quedar.

En el moment en que ens varen entregar les claus anàvem cada dia per netejar els vidres dels grans porticons del balco i la galeria i cada cop que fregàvem el terra d’alguna habitació ens deleitàvem contemplant aquelles rajoles antigues. Vam anar descobrint ho bonic que era amb la llum i la claror del sol que entrava per la sala i alcova il·luminant tot el pis.

Finalment vam començar a arrancar el paper que penjava malmès de las parets de les habitacions petites. I va ser aleshores que varem descobrir aquelles pintures tan inquietants. En una de les habitacions va aparèixer una sanefa de flors i fulles que separava els dos colors en què havia estat pintada l’habitació; a dalt de color taronja i a baix de color verd fosc. Lo inquietant va ser la cara d’un pallasso que de sobte va aparèixer sota del paper. Tot i ser una imatge infantil, tenia un aire tenebros. I allò era una habitació per infants? Si l’home que havia viscut en aquell pis no tenia dona ni fills. Quin sentit tenia pintar una cara de pallasso que asustaba al mes pintat? Aquella va ser la primera que varem pintar per tal de fer desaparèixer aquella cara.

Però no va ser l’única sorpresa que ens tenia reservada la casa. Un dia vam decidir desmuntar l’escalfador elèctric del quarto de bany. No ens fiàvem de que funcionés i tenir un escalfador d’aigua elèctric just damunt de la banyera no era gaire recomanable. Era molt gran i va costar molt de despenjar perquè estava clavat a la paret amb uns anclatxes fortíssims. Finalment entre tres persones vam aconseguir arrancar aquell enorme aparell de la pared. Darrera de l’escalfador  va aparèixer pintada una gran creu gamada nazi.

Quan varem intentar recavar informació sobre quines eren les persones que havien viscut en aquell pis no varem treure res en clar. L’empresa i el venedor havien desaparegut, la propietària del pis ens va donar un telèfon fals i mai varem pogué contactar amb ella, el notari estava tan perdut com nosaltres. Finalment vam decidir vendre el pis.

 

Rosa C.L.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s