AMB BLANC I NEGRE

Estàndard

temps-dociEn poc temps he tingut que buidar la casa dels pares. La roba de casa i la dels pares que estava en bones condicions la vaig donar a una ONG. Els mobles no varen tenir tanta sort. Van triar ho que els podia donar un profit econòmic: el moble del rebedor, el llit articulat, les tauletes i la capçalera del llit de matrimoni, els electrodomèstics. La resta de mobles els van esmicolar amb un tres i no res, per fer-me el “favor” i pogué deixar-los al carrer el dia de recollida de trastos vells. Nomes es va “salvar” la vella calaixera de l’avia i la maquina de cosir de la mare. Abans de donar aquest pas vaig tenir que buidar armaris i calaixos, plens d’andròmines, trastos vells i records. Tota la vida dels meus pares, dels meus avis i una part de la meva estava en aquells calaixos.

Dues mantellines negres, combinacions interiors de cos sencer i de mitja faldilla, davantals de l’avia amb quadres menuts, blanc i negres, les estovalles de Nadal i les estovalles de diari, mocadors de fer farcells nous i apedaçats, jocs de claus que no se quines portes obrien, àlbum de cromos de Vida i Color, un santcrist de fusta, que sempre ha presidit  la capçalera del llit dels pares , mocadors de cap de senyora, estampats i  llisos, una figura del Niño de la Bola que l’avia guardava com un tresor, les restes del joc de cafè que algú de la família va reglar a la mare quan es va casar, el porró català i el porró valencià, el guarda anells i la sucrera de color ambar de la fàbrica de vidre on treballava l’avi. La llista pot ser molt llarga.

En l’apartat “papers” encara tinc una bona pila per acabar de revisar, però vaig tenir que estripar i esmicolar tots els rebuts de l’aigua, llum, gas i telefon que el pare guardava en quatre caixes de sabates. La part positiva dins de l’apartat “papers” va ser les troballes de documents antics que vaig fer i que vull guardar: actes de naixement, fe de bautisme, dues cartes del meu oncle quan feia la mili a Cartagena, una dirigida als pares i un altre dirigida als germans, la factura de la màquina de cosir que el pare li va regalar a la mare a l’any de casats, l’escriptura de lloguer del pis del carrer Sant Joan de Malta a nom de l’avi i per un import mensual de 50 pessetes, papers dels llocs on havien treballat els pares: Ca l’Arola, Mocadors Guasch, Ca l’ILLA, Can Narbona, Cono Color… i encara que pugui semblar una mica estrany, també he guardat les esqueles que tenien dins d’una caixa de fusta i que, en certa manera, és el meu arbre genealògic, ja que estan els avis, els seus germans i germanes, tiets i tietes i malauradament algun cosí i cosina de la meva generació que ja no està entre nosaltres.

Entre les enciclopedies de la llibreria un prestatge estava reservat a tots els àlbums familiars. El més bònic és el del casament del pares, amb unes cobertes de pell de color blau. Cada fotografia enmercada en una cartòlina de luxe i amb la signatura del fotogràf que realitzava el reportatge en el seu requadre corresponent i separades unes de les altres per un full de paper fi. El miro i reconec a les persones -la majoria desaparegudes- que apareixen. Encara puc nombrar-les per el seu nom. Se qui són. Se on vivien. Recordo la meva relació amb totes elles: tiets i tietes, cosins i cosines, amics i amigues de la família, avis i avies.

Despres están les àlbums que mentre vaig viure amb els pares, vaig intentar organitzar amb les fotografies familiars, procurant que tinguessin una certa cronologia.. Fotografies amb un format molt reduït. Fotografies en blanc i negre, amb un requadre blanc i dentat. Fotografies típiques d’estudi on tothom surt molt afavorit i que em recorden els antics galants de cinema o les grans actrius de l’època. Fotografies de les costellades a Vallvidrera o Les Planes, fotografies de les sortides amb tots els tiets, tietes, cosins, cosines, amics i amigues de la família a Santa Coloma, a la casa de la tia Rosario, la germana de l’avi. Fotografies dels viatges que fèiem per vacances a València i fotografies dels cosins de València, quan venien a visitar a la família de Barcelona. Fotografies del diumenge de rams i la corresponent palma. Fotografies del pare i els companys a la fàbrica de V. Illa, fotografies de la mare i les companyes a la fabrica de Cono Color del Juan Julia.

I finalment les enciclopèdies de Fauna Marina, Història de Catalunya, La II Guerra Mundial…. i altres col·leccionables, que el seu amic Pere i la seva dona Lluïsa, que vivien al principal segona -davant dels pares- li va donar quan van tenir que deixar el pis de lloguer per anar a viure amb la seva filla, degut a que la salud delicada del Pere i l’edat avançada del matrimoni així ho precisava. Per aquest motiu ells també varen tenir que deixar moltes de les seves pertinències al pis, ja que no podien endur-se tot el seu bagul d’equipatge, a casa de la filla. Aixi van aparèixer a casa del pares jocs de cafè, gots llargs, llocs curts, botelles de licor, una cubitera, copes de cava, gerres d’aigua, safates de pedra…, tot un munt de parament de la llar que he tingut que eliminar.

I avui, mentre miro i remiro les fotografies en blanc i negre familiars, penso on anirà a parar tot aquest munt de fotografies. Els meus fills no saben qui són les persones que surten retratades. El dia que jo falti tots aquests albums de fotografies aniran a parar a les escombraries i una part de la meva història i de la meva familia haura desaparegut per sempre.

Rosa C.L.

Setembre 2016

2 responses »

  1. Hola!
    Se que aquest pas que has hagut de fer ha sigut molt i molt dur per a tu, perquè ets la dipositària final de la història de la família i a tú et corresponía aquesta dura feina. Peró vull que estiguis tranquila, perque tot alló que ha sobreviscut a la tria no acabará llençat ni pedut…ja saps que soc com tú amb aquestes coses…una sentimental, jejejeje. Muas.

    -Percert, no cal dir que m’ha encantat elr elat, tot i que em deixa una sensació agre-dolça.

    • Soc conscient que tens la mateixa sensibilitat que jo per aquelles coses que formen part de la nostra història, del nostre passat, dels nostres records d’infantesa. Però com tú be reconeixes, ha estat molt doloros. L’únic consol és saber que ara el dimarts per la nit sortirem de “cacera”, jejeje.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s