La noia que abraçava als arbres

Estàndard

abraçar un arbre

Des que era una menuda amb trenes i boca desdentada no havia tornat a estiuejar al poble. Tot i el temps transcorregut, recordava amb nitidesa la casa pairal del avis. La petita entrada donava pas a la cuina menjador i, a mà dreta, una petita porta portava a les escales cap a les habitacions i, una mica més amunt, a les golfes. Encara podia visualitzar amb alegria el record de molts moments inoblidables.

Cada vespre, asseguda al costat de la llar de foc que presidia la cuina menjador, esperava que sortís un petit ratolí de darrere les grans pedres de la xemeneia. El primer dia que el va veure es va espantar molt, però en veure la mare agafar l’escombra va posar-se a plorar amb tant de sentiment que finalment la mare va deixar l’escombra i va agafar unes engrunes de pa i uns bocins de formatge i els va deixar al costat de la llar de foc perquè el ratolí tornés a sortir a buscar el gran tiberi. I aquesta “trobada” va tenir lloc un estiu i un altre estiu, fins que un any el ratolí ja no va sortir, per molt formatge i moltes engrunes de pa que van deixar al costat de la xemeneia.

L’altre record que guardava eren les passejades amb l’àvia pel bosc i el riu. Un bosc que quan t’hi endinsaves t’acollia amb mil flaires i sons de la natura. L’aigua clara i transparent feia saltirons per damunt de les grans roques que reposen al llarg del seu curs. L’àvia li deia que acariciés l’escorça dels arbres i que observés els petits signes de vida que es donaven en aquell petit ecosistema: formigues que pugen i baixen per l’escorça embogides, sense saber on van (o aquesta era la impressió que a ella li donaven), petites xarxes d’aranyes que busquen refugi dins els plecs de l’escorça, una gota de resina que regalima pel tronc d’un pi… I, finalment, quan havien de tornar a casa l’àvia li deia que s’abracés al tronc per donar-li les gràcies i llavors l’arbre li retornaria la seva abraçada donant-li part de la seva força i saviesa.

Aquell estiu les colònies de l’esplai es feien a Can Ros, una masia dins el termini municipal de la Selva i prop del poble dels avis. Era monitora de les daines i dels llobatons, el grup dels més petits del cau, i la idea d’acampar en aquell terreny va ser una proposta que va fer al cap de l’agrupament per tornar a aquells indrets de la seva infantesa. El primer dia després de muntar les tendes de campanya i mentre estaven jugant a l’esplanada amb la canalla, els va sorprendre un xàfec d’aquells que duren un segon però la pluja que arriba a caure amb tan poc temps et deixa xop de cap a peus.

Mentre les daines i els llobatons es canviaven de roba i es disposaven a berenar, va aprofitar per tornar al bosc i al riu. Els arbres eren molt més grans del que ella recordava, però mentre anava caminant entre mig d’aquells gegants mastodòntics, la seva mà anava palpant i acariciant les diferents escorces. De tant en tant s’aturava, mirava a banda i banda per assegurar-se que ningú la veia i s’abraçava als grans troncs. Els saludava, els parlava i deixava que la seva força i la seva saviesa traspassés la seva pell. Eren moments en què se sentia plenament feliç, en pau amb la natura, en pau amb el món, en pau amb els homes i dones de bona voluntat.

 

Rosa C.L.

Maig 2016

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s