Perquè escric sobre el barri?

Des de el carrer es senten els forts cops que els manobres descarreguen sobre las velles parets de la casa. Han començat enderrocant els murs interiors, de dalt a baix. Quan passes per el costat de l’andami i mires amunt, pots veure per la porta del balco del primer pis, un tros de cel blau i les gruixudes bigues de fusta que durant mes de cent anys han aguantat l’estructura. Si et fitxes una mica, pots veure d’amunt la vella porta de fusta una estructura de ferro forjat amb una filigrana, típica del segle XIX on es pot veure la data de construcció de la finca: 1859.

Ha començat l’enderrocament d’una de les velles cases que forma part de l’entremat de carrers vells i estrets del barri, però no per això, la menys agraciada. En aquest nucli poblacional ha viscut la part mes proletària del barri, segurament per la proximitat a la zona industrial del barri veí: el Poblenou. Els habitatges petits i foscos alguns, amb escales petites i fosques han donat aixopluc a moltes famílies que de mica en mica han anat desapareixen de l’entorn i han estat substituïdes per noves generacions veïnals. Aquest nucli del barri es el que gaudeix de tenir Ca la Vila, es a dir, per aquells que no ho coneguin com “Ca la Vila”, l’Ajuntament.

No es la primera en caure. Altres abans que ella van ser enderrocades perquè eren un perill per el seu estat de degradació. El lloc que van ocupar, ha donat pas a uns petits solars on la natura salvatge, herbes i matolls, s’obra pas malgrat l’esforç titànic dels empleats de Parcs i Jardins. Algú, un romàntic potser, va plantar dos plantons d’arbre. El primer cop que els vaig veure, vaig pensar: “que poc duraran”, però continuen allà, enmig del petit solar.

L’altre part del barri formada per els els carrers mes amples i que encara continuen conservant algunes de les finques modernistes de l’època, formen la part més cèntrica del barri, la que esta al costat del carrer Ample o carrer Major o també conegut com la carretera de Ribes. La que esta al costat del Mercar Municipal, la que conserva mes vida comercial amb la combinació de les velles botigues renovades per tal de no desaparèixer i de las noves incorporacions de comerciants i botiguers, amb gent més jove i amb ofertes més actuals als temps que vivim. Pots trobar en una àrea molt minsa, quatre botigues de menjars preparats.

Que perquè escric sobre el barri? Dons mira, perquè jo soc part del barri, les meves arrels estan en aquest barri. He conegut a totes les famílies que han viscut a la casa que estan enderrocant, he jugat davant les seves portes amb els seus fills i filles, varem anar plegats a l’escola, varem fer fogueres de Sant Joan sobre les llambordes, després de que passes el camió a recollir la fusta que deixàvem expressament per enganyar-los i fer la foguera quan ja havien desaparegut del barri. La llenya que havien passat de casa en casa a recollir la teníem a un amagatall que molts pocs coneixien.

Que perquè escric sobre el barri? Perquè algun cop passejant i mirant els edificis nous, les botigues noves, no puc recordar que hi havia en aquell espai ara ocupat. Potser la Casa de les Nines? potser la Sastreria Costa?… On estava Can Subirana? I el sabater Joan que vivia davant de Ca la Vila? Era en aquesta planta baixa tancada des de fa tan de temps o era dos nombres mes amunt? La botiga de queviures del Pere estava en aquest xamfla? No, aquí estava el bar que feia cantonada.

Que perquè escric sobre el barri? Perquè tinc por de perdre les meves arrels, els meus referents. Tinc por que un dia no sàpiga qui soc o d’on vinc.

Martina del Clot
Desembre 2015