Algú s’ha preguntat algun cop, on van a parar els mitjos que desapareixen dins de la rentadora? Un cop acabat el cicle de rentada, treus la roba de dins el tambor, la col·loques dins un cubell o galleda de plàstic i seguidament sense perdre temps, l’estens al balcó o galeria. Fins aquí el procés que és segueix, és del tot correcte. El problema es presenta un cop eixugada la roba.
Quan tu del tot confiada la reculls per plegar, doblar o planxar i resulta que els mitjons no són pars. N’hi ha un que sobra, o un que falta. Tornes a remirar dins el cubell de la roba bruta i no hi és. Mires a la cambra de bany, per si s’ha caigut durant el trajecte fins a la rentadora, mires a sota el llit, perquè dins de tota bona família, hi ha algún element, que es treu els mitjons i els llança a l’espai creient que anirant tot sols al cubell de la roba bruta, però el mitjó no apareix. Tinc una bossa de tela plena de mitjons perduts que no casen entre ells.
Hi ha una vella teoria que es resumeix així: quan la rentadora està a punt d’acabar el programa seleccionat, és a dir, quan comença a centrifugar, aquella mala bèstia agafa unes velocitats tan grans que crea un univers paral·lel que és el nou espai on van a parar els mitjons desapareguts. La meva propia teoria que em faig últimament és: potser se’ls ha menjat la rentadora? és omnívora?
Creia que aquestes coses tan estranyes només em pasaven a mi, però no fa gaire vaig llegir un petit article a la premsa, que parlava exactament dels mitjons desaparellats. Sembla ser, que aquest tema, que pot semblar tan trivial, va motivar que inclòs Stephen Hawkings, fa anys, el tractes en una de les seves conferències. Potser no estic tan grillada com em pensava.
Rosa C.L.
Rocalo Blog 