Ahir el vespre m’assabento per la TV que acaba de deixar-nos en Joan Barril, periodista i escriptor. Cert que molts/es personatges coneguts o menys coneguts ens van deixant dia rere dia, però la mort del Joan Barril m’ha causat una veritable sensació de pèrdua.
No he estat una “seguidora” fidel dels seus programes radiofònics, dels seus llibres o de les seves petites aventures televisives, però si que he estat una gran seguidora dels seus escrit, on d’una manera tan planera reflectia la seva opinió.
Sempre o quasi sempre, tenia la sensació que allò que ell escrivia d’una forma tan clara, tan entenedora, sempre amb un toc irònic encara que es tractes d’un tema molt “seriós”, aquelles paraules totes ben lligades per construir una opinió, eren la meva opinió. Em sorprenia la manera que tenia d’entrar dins el meu cap. Havia descobert com fer-ho: entrar, remenar i burxar en el seu interior per extreure allò que jo pensava i a les hores ell ho polia, donava brillantor i… vet aquí que era exactament allò que jo havia pensat i no sabia com expressar.
I com a mostra os deixo aquest article seu publicat en El Periodico:
monòlegs impossibles
Això avui no toca
Rocalo Blog 