Estimada Glòria,
Fa molt de temps que no tenim contacte, però he cregut que potser ha arribat el moment de retrobar aquesta bella costum d’escriure’ns, per tal de comunicar-te un fet que crec que pot ser del teu interès. Desprès de molts anys de sentir dir que havien de tirar la casa on havies viscut amb la teva família, finalment han posat fil a l’agulla. No pots imaginar amb quina pena estic escrivint aquestes línies. Des del balcó de casa, vaig veure com els operaris i les màquines derruïen de mica en mica aquella casa, on tantes tardes desprès de sortir de l’escola i amb el berenar que em preparava la mare, venia a casa teva per pogué jugar amb tu, mentre la teva àvia ens vigilava perquè no féssim cap entremaliadura.
Van començar pel terrat, on la teva mare estenia la roba blanca perquè el sol li dones aquella blancor que ni el lleixiu aconseguia fer renéixer. He vist els testos que la teva avia tenia dalt del terrat amb les restes de les plantes que allà es varen assecar i com els tiraven de dalt a baix. Desprès van continuar amb el balcó. Van arrancar les portes que donaven a les habitacions dels teus pares i la de la teva l’àvia. Les van arrancar sense cap mirament, fent esmicolar els vidres per tot el carrer mentre les llançaven de dalt a baix . Van arrancar les baranes de ferro forjat. El més trist ha estat veure com les màquines es posaven a funcionar i amb aquella gran urpa anaven mossegant i esmicolant la paret que donava al carrer, deixant al descobert la seva ànima. Podia veure les parets de les habitacions, cadascuna d’un color diferent: la sala i alcova dels pares i la de l’avia de color verd; la teva i de la teva germana de color rosa; la del teu germà petit, blava i el menjador amb el mateix color verd que als dormitoris grans. Podia veure les marques a les parets que havien deixat antics marcs amb les fotografies de la teva família, els endolls i els interruptors de la llum, els prestatges de l’armari que hi havia al menjador, les rajoles de la cuina, la marca de fum que havia deixat l’antiga xemeneia de la cuina de carbó. I finalment, van acabar esgarrapant les parets i el terra d’aquella eixida tan bonica que donava a la via del tren i on tantes tardes havíem passat llegint tebeos mentre berenaven pa amb xocolata. Avui, quant he sortit balco nomes he vist en el seu lloc, un solar ple de runa on dins de poc començaran a créixer males herbes i a corretejar les rates, perquè de gats ja no se’n veu ni un.
Vaig fer una fotografia de la casa abans que la tiressin a terra i un altra amb el solar que ha quedat. No sabia què fer. Per una banda volia enviar-te-la perquè poguessis tenir un record, però vaig pensar que potser, també et podria entristir tornar a contemplar aquell espai tan estimat i tan buit. Finalment, he optat per enviar-te-les i deixar que siguis tu mateixa qui prengui la decisió de guardar o no. Escriu-me aviat i explica’m com et va tot per aquí.
Rosa C.L.
Rocalo Blog 