Cada matí els veig passar des de el meu balcó, sempre a la mateixa hora. Carrer amunt i carrer avall, amb el seu caminar parsimoniós i armonic. Mai un pas és més llarg que l’altre. Tenen la distancia apressa. Els seus peus arrosseguen unes velles sabatilles per el dur asfalt.
Caminen un al costat de l’altre, agafats de la mà com quan tenien quinze anys. Els cabells platejats, la pell seca i envellida i el caminar lent. No tenen presa, no han d’anar a cap lloc, ningú els espera. Pas a pas van fent camí.
Els seus ulls han perdut la brillantor i una cataracta de fum els emboira, però tot i així, sempre es busquen i es troben, i un somriure als llavis neix com a prova de que encara es reconeixent, tal com eren fa molts anys.
Rocalo Blog 
Quantes parelles d’avis ens causen aquesta tendresa, oi?
Es cert. Quan veig una parella com la que descric, pensó que per arribar a tenir aquesta complicitat, s’ho han d’haver treballat durant molts anys, però realment val la pena l’esforç.