Amagades sota l’escala de la casa en obres les meves cosines i jo ens explicàvem “aventis”. Les meves eren esperades amb frisança perquè sempre eren de “fer por”. Quant explicaves una “aventi” podies deixar corre la imaginació lliurament. Tot era possible en aquelles narracions fantastiques. Els meus herois preferits eren el Capità Trueno i El Jabato, però no em costava gens explicar una “aventi” a partir d’alguna de les pel·lícules que havia vist en els cinemes del barri. La que més em demanaven era la pel·lícula de PSICOSIS una “de por”, que jo havia vist al cine Martinense del carrer Muntanya, amb nomes set anys. Jo “retocava” la narració perquè vaig passar-me la meitat de la pel·lícula amb els ulls tapats i allò que no havia vist a la pantalla m’ho inventava: el grinyolar d’una porta, unes passes pujant les escales, els crits esgarrifosos de la Vivian Leigh…, fins i tot canturrutxava la musica que anava indicant que estava a punt de passar-ne una de grossa. Allò que jo imaginava que havia passat en la pantalla era explicat amb tota mena de detalls. Al cap i a la fi, es tractava de veure qui explicava “l’aventi” que fes més por.
I aquesta facilitat per imaginar històries, em va permetre explicar “aventis” als meus fills quant les nits d’estiu a Arbúcies es negaven a ficar-se al lli fins que no els hagués explicat una “aventi”, on els protagonistes eren ells mateixos. La història era narrada “per capítols”. Cada nit una estoneta “d’aventi”. Era com un serial. Sempre acabava la narració en el punt més àlgid els donava un peto i els deixava xiuxiuejant una bona estona entre ells amb veu baixa fins que finalment s’adormien pensant com continuaria la història. La base de les històries eren les pel·lícules de Indiana Jones. Ells dos eren dos arqueòlegs que acompanyats del Mestre Titas (un personatge inventat), un professor que no hi veia tres en un burro i molt despistat els acompanyava en les seves aventures. Viatjaven a llocs molt llunyans i exòtics a buscar algun tresor, que tan podia ser una llàntia màgica com trobar-se amb una ciutat enterrada que ningú abans havia descobert. Sempre en mig de la narració hi havia una serie de pauses on els preguntava que tenien que fer i ells mateixos decidien com continuar “l’aventi”: endinsar-se dins la cova o esperar al “Mestre Titas”. A vegades els deixava en una situació on no hi havia sortida per fugir d’un perill, però sempre algú tocava algun ressort sense voler, que feia que s’obris una entrada secreta i la historia podia continuar fins l’infinit.
Rocalo Blog 